Productors de natura

Douglas Tompkins i la seua esposa Kris, de la web de Tompkins Conservation

Es probable que veiéreu la notícia a principis de desembre passat, perquè van ser molts els mitjans que, arreu del món, se'n van fer ressò d'una o altra manera; però també és fàcil que, si no esteu familiaritzats amb la conservació de la natura, vos passara desapercebut el seu abast real. El cas és que el dia 8 de desembre, als setanta-dos anys i com a conseqüència d'una hipotèrmia causada per un accident durant una travessia en caiac en la Patagònia xilena, va morir Douglas Tompkins, empresari i filantrop nord-americà. De Tompkins vaig parlar ja fa temps en aquestes mateixes planes, a tall d'una xerrada que l'amic Ignacio Jiménez, biòleg valencià que treballa en Argentina per a The Conservation Land Trust --una de les fundacions promogudes pel magnat i que es dediquen a l'adquisició de terres per a la seua conservació-- va fer a València per explicar-nos en què consisteix la tasca d'aquesta organització en els Esteros del Iberá, i la seua relació amb allò que ací anomenem custòdia del territori.

El Parc Pumalín, una de les àrees protegides promogudes per Tompkins a Xile.
De la web del Parc.

Fundador de les empreses "The North Face" i "Esprit", amb les quals va amassar una fortuna considerable, Tompkins va decidir abandonar el món dels negocis i dedicar-se a la conservació de terres i a l'activisme mediambiental a través de les seues fundacions, les quals han promogut a hores d'ara una dotzena d'àrees protegides a Xile i Argentina. Tot i que les seues actuacions --que en la seua web resumeix en "crear parques, restaurar la biodiversidad, desarrollar la agricultura ecológica y promover el activismo de vanguardia"-- han estat sovint objecte de controvèrsia, no hi ha cap dubte que Douglas Tompkins ha representat una figura cabdal per aquells que ens interessem per aquestes qüestions, i que la seua contribució a la conservació de la biodiversitat i a l'ecologisme polític adquireix una dimensió realment excepcional.

Fa uns dies vaig tindre ocasió de compartir amb Ignacio, junt amb Juan --el seu germà-- i amb Miquel, companys tots dos en la Conselleria, una estimulant caminada per Mariola, seguida d'un no menys estimulant dinar que es va perllongar fins que el sol es va amagar a la Valleta d'Agres. Vam parlar, és evident, de Tompkins, de la seua obra, la seua visió i de les inevitables incerteses que, amb la seua desaparició, s'aboquen sobre la seua obra, ara en mans de la seua vídua Kris Tompkins. Però també. i sobretot, d'allò que Ignacio anomena "producció de natura", una visió de la conservació que es planteja com una oportunitat per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats rurals, i que es basa en la preservació, la restauració i l'increment de la biodiversitat, i en facilitar l'accés compatible a aquesta a la cada vegada més nombrosa població urbana del planeta. Un model que està demostrant la seua utilitat en llocs com Àfrica o Amèrica (els espais protegits a través de les fundacions promogudes per Tompkins en són un bon exemple, però en cap cas l'únic), però que requereix una adaptació profunda per tal d'estendre's també a la vella i humanitzada Europa, on elements com els mosaics de paisatge, el patrimoni històric i cultural o fins i tot la gastronomia, poden ser factors diferencials rellevants que faciliten i promoguen la seua implantació.

Precisament Àfrica, ens contava Ignacio, serà la seua pròxima etapa professional: en unes setmanes i durant una temporada s'hi trasllada a la República de Sud-àfrica, a conèixer de primera ma uns altres models de gestió privada de terres i a posar totes les seues experiències en un llibre que, estic segur, acabarà sent referència indispensable per als qui ens dediquem a aquestes coses. Tan de bo que l'any que ve, si fa no fa per aquestes dates, puguem tornar a compartir passejada, conversa i un herberet (o dos) a la memòria de Tompkins. I tan de bo que li puguem explicar que, a poc a poc, també des d'aquest petit racó d'Europa comencem a obrir camí.

Si teniu curiositat: a banda de les ressenyes incloses en les pàgines de les diferents fundacions que va crear al llarg de la seua vida, a la xarxa trobareu abundant informació sobre la biografia de Doug Tompkins, des dels seus inicis com a escalador i aventurer a Califòrnia, fins a la seua contribució a l'activisme ecologista i a la denominada "Deep Ecology". Per cert, i a títol també de curiositat: en una simple cerca a Google sobre els titulars de premsa que recullen la seua mort, trobareu a Tompkins qualificat com a "polémico millonario ecologista", "magnate", "fundador de the North Face", "empresario conservacionista" o, simplement, "multimillonario". Qüestió de punts de vista, supose. 

Feliç 2016

Al remat --ja ho he dit, també, altres vegades-- només es tracta de tindre la il·lusió del reinici, de què d'alguna forma tanquem una etapa i en comencem una altra que desitgem millor però que, almenys, i en el pitjor dels casos, serà diferent. Per la meua banda, i de la Línia estant, deixe arrere uns mesos de silenci forçat per tràfecs i enfeinaments, i per bé que tot fa pensar que uns i altres seguiran encara l'any que comença --els canvis, ja sabeu, han de guanyar-se a pols-- deixe escrit el meu propòsit de tornar a treure el cap, en la mesura que les circumstàncies ho permeten, per aquesta finestra per la què tantes coses he albirat. I, ja de pas, aprofite també per desitjar-vos que tingueu un 2016 que valga la pena recordar. Salut i bon any!

Mai no et rendeixis. 

                              Gira't del costat 

on abans veies el penell 

que et feia creure en l'últim crit

del gall dels boscos. 

                               Entra 

mar negre endins i baixa al fons. 

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret

el feixuc escafandre, 

t'hauràs guanyat una mar llisa 

i el vol del gavià.

Joan Vinyoli

Angles de visió

Abaixant la vista, gírgoles de panical, no moltes però de bona mida --"això ací no ho collim", em deia després un avi al poble; millor per a mi, vaig pensar jo. Apujant-la, un estol de bulliciosos trencapinyes, que m'observaven encuriosits des de dalt de les teulades i els cimals dels anouers. I al front, Capaimona i els seus masos, senyorejant un dels racons més singulars i encisadors d'aquestes comarques, pel qual feia massa temps que no em deixava caure i del que deixe pendent parlar-ne en millor ocasió i amb el detall que mereix. D'esclata-sangs, pel moment, cap ni un; però és evident que no vaig tornar a casa amb les mans buides. I no només per les gírgoles, que també.

Tancant el cicle

Primer va ser en flor, quan ens vam assabentar de la presència de les tramusseres valencianes a la serra de Benicadell. Després, i en el mateix lloc, vaig poder veure també els seus fruits (i amb ells, deia aleshores, "les llavors --els tramussos-- que, si tot va bé, començaran a germinar d'ací uns mesos en aquests mateixos costers esquerps i pedregosos"). Ara sabem que, si més no en aquests costers, tot sembla haver anat bé perquè hi ha centenars de petites tramusseres que han començat a créixer; però també els pocs tramussos que, sense massa esperances --i sense cap tractament previ-- vaig sembrar a casa en un cossiol, han començat a moure des de fa uns dies. Em diuen els companys que ho entenen que, a falta de la bactèria que estableix amb aquesta espècie una relació simbiòtica i que li facilita la fixació del nitrògen del sòl, allò més probable és que les meues petites plantetes cresquen amb dificultats, si és que arriben finalment a fer-ho. Pel moment, en tot cas, m'ha alegrat molt veure-les nàixer, i poder conèixer-les --i reconèixer-les-- també en aquest estat. El que encara no he decidit és si, amb aquestes plàntules, es tanca el cicle, o si més aviat el que fa és obrir-se; crec que ho deixaré en les dues coses alhora... 

De camp

Ho vaig dir, l'altre dia, a tall d'un comentari a l'entrada anterior: en la mesura que les noves circumstàncies m'ho permeten, m'he fet propòsit ferm de no renunciar a algunes pràctiques i costums que, fins ara i durant molts anys, m'han resultat molt útils i estic segur que seguiran sent-ho en un futur. Treure temps d'on calga per llegir, escoltar i seguir aprenent, per exemple, perquè en la meua faena hi ha moltes més incerteses que seguretats i és vital estar obert a noves visions i interpretacions. O no perdre totalment el contacte amb el territori i la gent que hi viu, perquè al remat és sobre el terreny --i sobre la gent-- on cal veure i valorar els efectes d'allò que fem, i també del que no fem. Ja vaig veient, però, que complir alguns d'aquests propòsits no serà cosa senzilla, perquè tot i que uns dels objectius marcats és reduir la quantitat de paperassa que passa per les nostres mans, caldrà fer molta paperassa per poder aconseguir-ho...

Ahir, finalment i després d'unes setmanes especialment atrafegades, vaig poder treure una estona i canviar despatx per camp. O millor, per riu, perquè veure rius era el motiu de la visita, i a més per una raó que em resulta especialment estimulant: m'haureu de permetre que em reserve pel moment els detalls, mentre es recullen totes les dades necessàries i s'enllesteixen els informes tècnics que fan al cas; però sembla confirmar-se que la Vall d'Albaida alberga, a hores d'ara, una interessant --i un poc sorprenent-- població de llúdries. I a més, a la vista dels rastres que han anat detectant-se i de la seua distribució sobre el territori, més àmplia del que ens pensàvem, no fa l'efecte que la presència en la comarca d'aquesta emblemàtica espècie siga una qüestió anecdòtica. Prompte sabrem més, en tot cas; i tot i que jo ja hauré tornat a la meua taula, més atapeïda de papers que mai, faig propòsit d'anar contant-ho. I d'escapar-me alguna estoneta a buscar rastres, també. Sempre que puga.

Ja fa alguns anys que m'hi compte entre aquells --cada volta més, em fa l'efecte-- als qui la celebració de la diada del 9 d'Octubre els provoca una certa sensació d'incomoditat: és innegable que la "fundació" del que a hores d'ara és el País dels valencians no pot entendre's sense el sotmetiment --i, al remat, la desaparició-- de la societat que ens va precedir en aquestes terres que ara reconeixem com a nostres. Espere que, algun dia, els valencians tinguem a l'abast unes altres dates simbòliques, que ens servisquen com a referent i com a punt d'unió, i que no commemoren necessàriament batalles, guanyades o perdudes. Mentre, i tot i que un poc incòmodament ("sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries", vaig escriure fa algun temps) el 9 d'Octubre és el que tenim, i vos desitge que el passeu el millor possible. Futur avant, feliç Diada!