Descolada

Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.

Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium

És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.

Senyals (relats conjunts)

Vist amb perspectiva històrica, i a desgrat de la polèmica suscitada en el seu moment entre partidaris i detractors, cal considerar que el rebuig del Servei Neerlandès del Trànsit a la nova senyalística de  carreteres dissenyada per Theo van Doesburg va ser una decisió totalment encertada: no solament es va guanyar per a la posteritat un artista realment remarcable, sinó que tot fa pensar que també --i sobretot-- es van salvar moltes vides...

Theo van Doesburg (1915). Proposta per al nou senyal de circulació "Corbes perilloses cap a la dreta" (posteriorment rebatejada com "Composition I")

La meua proposta per als relats conjunts de març. No vulgueu saber com era el disseny proposat per al senyal d'STOP...

Averanys

Primer va ser una parella de corbs, sobrevolant la serra amb el seu grall característic. Tot seguit, les sorolloses gralles de bec vermell, escarotades en acostar-me als roquers en els que potser estaven criant. Poc després, el que diria que era --també pel seu cant, que he sabut que es diu cluqueig-- una cornella, i encara més avant, un còlit negre esmunyint-se entre les pedres.... Simple casualitat, evidentment; però crec que aquell matí, en la estimulant caminada que em va dur de vesant a vesant de la serra d'Almudaina --des del el castellet de Seta fins el barranc de la Penya Blanca-- no em va quedar per veure cap dels ocells negres que viuen a aquestes muntanyes. Sort que no crec en averanys...

Dient d'averanys i d'altres creences: en pocs dies de diferència he vist aquest símbol, gravant en la roca, en dos llocs diferents de la comarca: a la casa de la Costurera, a peus del mateix castell de Seta, i a l'interessantíssim barranc del Pantanet d'Alfafara, del qual deixe pendent parlar en millor ocasió, Ignorant com sóc d'aquestes coses, tot el que he pogut arribar a esbrinar és que es tracta de creus de les anomenades patriarcals pel doble travesser, a les quals s'ha afegit encara un altre traç --triangular en un cas, en forma d'ics en els altres-- en la base. Ignore, com dic, quin és el sentit particular d'aquests símbols, més enllà del seu més que probable paper de protecció de les edificacions en els quals foren gravats, en ocasions junt amb altres creus de tipus 'convencional'; però en tots dos casos, el tipus de creu --incloent els traços de la base, que podrien ser una representació estilitzada dels àngels amb la qual sol ser representada-- recorda molt a l'anomenada Creu de Caravaca, la reputació de la qual com a protectora front a tota mena de mals --des de les tempestes fins el mal d'ull-- i com a garantia de prosperitat va més enllà, fins i tot, de les creences cristianes. 

Dia P

P, sobretot i especialment, de pluja. Però P, també, de primavera, i diuen que per ella, P de poesia. I per totes tres, i per una raó o per una altra, m'ha vingut al cap Martí i Pol...

Ara el que cal és que tot recomenci:

els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,

els homes que treballen fora vila

i les cases incertes del raval,

les dones i els infants,

el soroll del carrer

i el de les fàbriques

i l'aigua sota el pont,

els que van i els que vénen

i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:

la veu i el gest

on no hi ha veu ni gest,

els camins que no menen enlloc

i la incertesa del vent,

el que encara no hem dit

i el que encara no hem pensat,

el que voldríem i el que no voldríem,

el que és bell i llunyà

i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;

ben certament,

el que més cal

és l'esforç de recomençar

un cop més encara. 

Celebre especialment que la ILC haja triat enguany a la meua admirada Olga Xirinacs per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Que per cert, coincideix amb el Dia Internacional dels Boscos. Segurament, una casualitat; però a mi em sembla d'allò més oportú...

Al límit

Dalt, el cim del Carxe --altrament dit de la Madama--, a 1.371 m; baix, vistes des de la creu de Capurutxo, a 901 m. 

No ho havia previst així, però en posar-me a pensar-hi m'adone que les caminades muntanyenques d'aquest cap de setmana m'han portat, literalment, al límit. I fins i tot més enllà, perquè si la singular muntanya del Capurutxo de la Font de la Figuera no arriba a depassar per ben poc la fita amb les terres manxegues d'Almansa, l'esvelta serralada del Carxe és ja i amb tota propietat plenament murciana, per bé que la llengua que es parla als llogarets que l'envolten siga, encara avui, la nostra. De fet, feia ja massa temps que volia conèixer de primera mà aquelles contrades en les què el valencià desborda la ratlla del País i s'escampa cap a ponent per les planes de Iecla i Jumella, com feia temps també que tenia pendent pujar a una serra que, com el mateix Capurutxo, havia vist massa vegades des de la distància sense que fins ara s'haguera presentat l'ocasió de caminar-la. No pot dir-se doncs, que haja estat un mal cap de setmana: dos cims que mai no havia apujat fins ara, tots dos en companyia remarcable, amb camins de bona petjada i amb vistes esplèndides sobre paisatges de pi, vinya i espart. I coneixent un poc millor els límits, que mai no està de més...

Vistes, a l'esquerra, del Carxe i el seu entorn, i del Capurutxo a la dreta. Totes dues, serres d'interés ambiental remarcable --la primera, Parc Regional a Múrcia; la segona, amb una interessant microreserva de flora-- dels detalls de les quals potser diré alguna cosa en trobar un moment. O dos.