Malafí

"Ansi mesmo otros cincuenta Christianos de las villas de Unil i Peñaguila a diez de nouiembre entraron por el barranco de Bellafi (que otros llaman de Malafi) a hazer alguna suerte en los moriscos; y lleuando por cabo a Juan Fenollar cauallero de Peñaguila, hizieron una buena presa de ganado menudo"

Gaspar Escolano. Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (1610)  

Hi pense, mentre recórrec de nou el congost, en el tràgic destí dels milers de moriscos que, revoltats en desesperada i inútil resistència, van trobar la mort en aquestes muntanyes el novembre de 1609, i en la mala fi dels quals l'etimologia popular ha volgut trobar l'origen del singular topònim. I em ve al cap, una volta més, una altra mala fi, la dels mallorquins que, molt poc temps després de l'expulsió, van vindre a poblar aquestes mateixes terres i que sabem que ja anomenaven així a la rambla, tot i que no encerte a trobar a quina multitud podrien, si fóra el cas, referir-se; potser a una de pedres, o bé de gralles, però segur que no de persones, perquè aquestes han estat des de sempre terres solitàries i despoblades, feu de roders i malfactors --evoque, com sempre, a Josep de la Tona i la seua banda fugint pel barranc amb els diners dels senyorets de Benimassot-- a mans dels quals molts viatgers es van deixar la bossa, i no pocs també la vida.

Seguim caminant barranc avall entre les marques recents de les últimes revingudes, i una figuera encara sense fulles em torna al cap l'assumpte del nom, i em porta ara al vallem ficuum (la "vall de les figueres") del que Coromines, que a banda del Bellafí d'Escolano registra també les antigues formes Malefig i Malefic, fa derivar l'actual topònim, i decidisc --també aquesta vegada-- que, a banda de qüestions estrictament lingüístiques sobre les que no gosaria opinar, no sembla mal pensat perquè aquest arbre prospera bé en els terrenys, com aquest, esquerps i penyalosos. I que ves a saber, seguisc encara el fil, si la primera figuera que va créixer a Malafí no seria sembrada per la mateixa gent que, fa set mil anys, va dur des de l'orient el que ara anomenem agricultura, i que ens va deixar el seu rastre fascinant en les balmes i les coves del barranc a través del qual van acabar escampant-se, muntanya enllà, per una terra que ja mai tornaria a ser la mateixa.

No hi ha castells, és cert, i tampoc vaig trobar moltes orquídies. Però hi ha pocs llocs al País Valencià com el Barranc de Malafí, on cada pas et fa pensar en tota la Història --i totes les històries-- que amaga. Per això m'agrada tant caminar-lo. I pensar-lo.

El matrimoni Arnolfini (i companyia)

Jan Van Eyck (1434), El matrimoni Arnolfini

Encara que sovint ha passat desapercebut entre els estudiosos i els historiadors de l'art, el quadre de Van Eyck també il·lustra de forma fidedigna els costums de l'època respecte a la indumentària associada a la infidelitat conjugal, la qual es reflectia de forma radicalment distinta segons afectara a homes o a dones. En aquestes, per exemple, les banyes no solament no solien amagar-se, sinó que fins i tot hom tendia a realçar la seua presència mitjançant vels o rodets estratègicament disposats entre el pentinat. Entre els marits, en canvi, era habitual l'ús de barrets desproporcionadament grans, capaços d'albergar còmodament una cornamenta de grandària considerable la presència de la qual, tot i quedar evidenciada per la simple presència d'un capell de dimensions tan grotesques, quedava almenys decorosament oculta a la vista dels observadors.

La meua erudita proposta per als relats conjunts de març. Quins costums més curiosos tenien, veritat?

Una serra, tres castells

Per a molts dels qui tresquem habitualment per les sendes d'aquesta terra de castells, la presència d'una d'aquestes fortificacions representa un atractiu afegit que fa més interessant i desitjable una caminada --o que, fins i tot i molt sovint, és suficient per si mateixa per a justificar-la. Imagineu, doncs, com de desitjable i interessant pot arribar a ser la possibilitat de caçar, en un sol itinerari, fins a tres castells, tots ells remarcables per una raó o per una altra: el de Perputxent, a la rodalia de l'Orxa, potser el més conegut i el que millor conserva, malgrat tot, les restes de la seua antiga esplendor; el de Rugat, a la vessant oposada de les muntanyes que separen el Comtat de la Vall d'Albaida, inevitablement lligat al feyt que descriu en la seua crònica el Rei Conqueridor (l'emboscada que li va parar el cabdill andalusí Al-Azraq, i que va estar a punt de costar-li la vida: "e ell donans celada ab ·VII· celades de moros, e ab gran brugit de corns e danafils, e balesters quey hauia molts, e ab dargues. E si no fos que nostre Senyor nos ajuda dell, haguera nos mort e cunfundut"). I, finalment, el petit Castellet de la Barcella o la Mola, d'estratègica situació al capdamunt de les llomes que prolonguen per llevant l'impressionant escarpament de Benicadell, però molt menys conegut, per la falta de rastres històrics i documentals, que els anteriors.

Tot i haver estat ja --més d'una vegada-- en totes tres fortificacions, m'atreia l'opció d'enllaçar-les en una mateixa caminada, evocant el rastre dels camperols andalusins que, fa set segles i mig, resistien en aquests mateixos costers front a l'avanç imparable dels feudals; caminada, en tot cas, que tret de la distància remarcable i dels desnivells que cal superar a costat i costat de la serralada, no presenta cap dificultat significativa amb un poc d'hàbit de muntanya. Jo la vaig començar a peus de la fortalesa de Perputxent, sempre formidable, seguint per la via verda el curs del riu d'Alcoi en direcció a l'Estret de l'Infern; prompte, però, a l'esquerra de la marxa i poc després de la font de Boteros, apareix l'antiga pista forestal, a hores d'ara molt malmesa, que remunta el Barranc del Moro per l'Assagador de la Cova. El Coll de Martinent, al final de la llarga pujada, aboca ja a les terres de la Vall d'Albaida; des d'ací, per senders de bon caminar que voregen les ombries de la Penya de l'Hedra, cobertes de marfulls i arbocers, és senzill arribar fins al castell de Rugat, al cim d'un turonet que presideix les terres de l'antiga Baronia. Tancar el recorregut exigeix tornar a guanyar altura, encara cap a ponent i sempre per bon camí, cap a les singulars Penyes Llúcies, i des d'elles, deixant de costat la Casa Barranca, acabar finalment guanyant el cordal de la serra, just font al tossal cònic que dóna nom, per la seua forma peculiar, al Castellet de la Barcella. Finalment, i des de la base del tossal, una altra senda ben traçada però de pendent viu, descendeix pels barrancs del Romer i el Salt fins a la mateixa via verda des de la qual ha començat la caminada.

Tot plegat, vora set hores de marxa agradable però exigent per uns paisatges que, fins i tot sense comptar amb els castells, paga la pena conèixer; unes quantes plantes remarcables al llarg del camí (algunes orquídies, com la preciosa abellera vermella, però també el sempre interessant garrofer de moro, del qual vaig arribar a comptar fins a cinc poblacions, i no solament en els castells), i una idea, en la què hauré de pensar un poc més, sobre la possible ubicació de la perduda talaia d'Almaraién (o Almartinyen), citada en les fonts medievals cristianes per la seua ubicació disputada entre Perputxent i Rugat, i que s'ha fet coincidir amb el Castell de la Barcella: massa paregut toponímic amb el coll (quasi) homònim de Martinent, al capdamunt del qual, segons he vist després als mapes, hi ha a més un collado i un barranc del Fort que potser indicarien alguna antiga fortificació. Una bona raó, en tot cas, per a tornar prompte a caminar per aquestes serres: veure de sumar un altre castell a la caça.

.

Diferències

Segur que ja havíeu reparat en la forma diferent de dir-ho en una i altra llengua, qüestió que és ben coneguda i que ha estat objecte de no poques interpretacions, anàlisis i valoracions. A mi, lògicament, també em resulta cridaner que, per a un mateix significat, català i castellà s'utilitzen dos termes tan distints, tot i que pel que es veu les dues paraules tenen un origen molt similar. Però és precisament aquest origen el que em resulta més sorprenent, i fins i tot un poc desconcertant, perquè si "perro" ve de "prrr" i "gos" ve de "kus", i totes dues, diuen els diccionaris etimològics, són "veus expressives usades per a cridar o incitar" a aquests animals, només se m'acudeixen dues explicacions: o gossos i perros tenen --o tenien-- diferències etològiques significatives, o bé els és absolutament indiferent que se'ls cride dient prrr, kus o qualsevol altra cosa que vos passe pel cap; i si és així, encara sort que els hem acabat dient com els diem...





Reconec que, quan vaig trobar l'altre dia els dos cartells molt a prop l'un de l'altre, em vaig quedar pegant-li voltes a allò tan conegut d'adiestrar i ensinistrar, i és sobre això --original que és un-- sobre el que vaig estar temptat d'escriure. Mai, però, m'havia parat a pensar en l'altra part de la "diferència", i la veritat és que he passat una estona d'allò més entretinguda navegant per internet entre gossos, perros, canis, cãos i txakurrak, de la qual he acabat traient un parell d'intuïcions sobre les què hauré de pensar un poc més: moltes de les paraules utilitzades arreu del món per designar la que probablement és la primera espècie animal domesticada per la humanitat semblen ser molt antigues (o deriven d'unes altres que ho són), i molt sovint tenen un aire marcadament onomatopeic. Per cert. sembla que, a banda del seu origen presumptament expressiu, els mots "perro" i "gos" tenen més trets en comú: tots dos tenien en un principi un sentit despectiu, i han acabat desplaçant --almenys en part i en temps relativament recents-- a "can" i "ca", que deriven del llatí "canis". Tot val, amb tal de distreure el cap una estoneta... Bon cap de setmana!

Pareguts raonables

Si els corbs marins pensaren en pel·lícules, crec saber el que li passaria a aquest pel cap en aquell precís moment: "sóc el rei del riu!!!"

D'acord, està un poc forçat, però un aire si que li té, no? Quant a la foto, està feta fa uns dies des de la presa de l'Embassament de Beniarrés, pràcticament ple després de les pluges i les nevades de la tardor i l'hivern passats; una imatge molt diferent de la de fa només uns mesos, i un bon dia, hui, per recordar la importància de l'aigua i de gestionar-la adequadament. I no, aquest exemplar no pateix cap trastorn de la personalitat que el faça creure's Leonardo di Caprio: la imatge dels corbs marins eixugant-se al sol amb les ales esteses és molt habitual en aquesta espècie i en altres parents pròxims que tenen el plomatge poc impermeabilitzat per facilitar els seus hàbits bussejadors, la qual cosa fa que després d'algunes immersions hagen d'eliminar l'aigua que els amara en excés.