El guardià (relats conjunts)

Direcció General de Màgia Viària i Peatges Sobrenaturals
Departament de Ponts, Passarel·les i Viaductes

Distingit Senyor

Abans que res, vull reiterar-vos el meu sincer agraïment a la confiança mostrada cap a la meua humil persona quan em vareu fer l'immens honor de proposar-me a la Direcció General per a ocupar un lloc de tanta responsabilitat com el de mag guardià del Pont de George Washington. No cal que vos diga que canviar la tranquil·la rutina de les remotes muntanyes d'Escòcia per la voràgine d'una gran ciutat com aquesta va representar un gran repte personal i professional que, tot i això, vaig afrontar de forma conscient i entusiasta amb el convenciment que la meua sòlida formació i la llarga experiència adquirida em permetrien atendre dignament, com crec que així ha estat, les obligacions del càrrec que he ocupat aquests últims anys.

Arribats a aquest punt, però, he de reconèixer que les circumstàncies m'han superat per complet i que, a hores d'ara, em trobe totalment desbordat per la situació. I no és tracta, només, d'haver de repetir "Si el pont vols travessar..." desenes de milers de vegades al dia; heu de considerar, a més a més, que molts dels viatgers que fan ús del pont ho fan de forma habitual, la qual cosa m'obliga --la meua ètica professional m'impediria procedir d'altra manera-- a haver de preparar contínuament noves preguntes que eviten que la meua tasca acabe reduïda a un simple tràmit formal, buit de contingut i totalment irrellevant a efectes pràctics: a hores d'ara, tothom a Nova York i Nova Jersey sap que la capital d'Assíria era Assur. Massa càrrega, tot plegat, per a les meues ja escasses forces.

Guardar aquest gran pont ha estat un orgull pel qual sempre estaré en deute amb Vos. Però els anys no passen de bades, i després de meditar-ho llargament i amb gran pesar per la meua part, no tinc més remei que presentar-vos la meua dimissió irrevocable, alhora que vos pregue respectuosament que adopteu les disposicions oportunes per reintegrar-me al lloc que ocupava junt al meu estimat Pont de la Mort, on crec que encara puc prestar-vos un servei útil enviant cavallers a l'Abisme del Perill Etern, però a un ritme molt més ajustat a les meues capacitats actuals i en un entorn que, si bé no té els avantatges innegables del món urbà, estic segur que m'oferirà molta més qualitat de vida, menys estrès i un temps lliure al què durant aquests últims anys he hagut de renunciar, i que espere poder dedicar de nou a la meua gran afició: estudiar les diferències entre les oronetes africanes i les europees.



La meua proposta per als relats conjunts d'abril. Si, m'agraden els Monty Python. I ja sabeu que el Sant Graal sempre està a l'altra banda del pont...

En roca viva

"En el mesmo termino de Ayora se descubre vna grande montaña, que diuide el Reyno de Valencia del de Castilla, por la parte de Alpera y Almança. Es redonda por abaxo ; y por arriba remata en figura de vna tajada de melon, abierta azia leuante ; y de tal forma, que parece hecha a manos. No tiene otra subida que una sola, por la parte de Ayora; y esta es muy dificil, y que dos hombres podrian defender su entrada: porque por vn camino angosto, que abrieron con picos, se camina hasta vn portillo, hecho también en la mesma peña, como puerta de fortaleza, y por el se entra a lo alto del monte, en cuya cumbre se estiende vna grande llanura de vn quarto de legua, com pocos arboles y matas; y toda ella con muchisimos vestigios de casas, y de que en los siglos passados hauia alli grande y inexpugnable poblacion."

Gaspar Escolano, Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, Volum 2 (1611)

Em fa l'efecte que si Escolano (o Cavanilles, que també hi va ser poc més d'un segle després) haguera de tornar a escriure ara mateix sobre l'extraordinari Castellar de Meca, no canviaria gran cosa de la seua descripció: el "camino angosto que abrieron con picos" --el Camino Hondo, li diuen a la zona-- que permetia als carros salvar el pendent i superar les cingleres que el defensen; la espectacularitat de les desenes d'aljubs, excavats també en la roca, alguns d'ells de dimensions monumentals; les singulars i característiques carrilades que llauren les penyes i recorren el paratge, o les restes de la "fuerte Torre de estraña hechura, que ella mesma pregona hauer sido fabrica de Romanos" que guardava l'accés al recinte pel llevant. Fins i tot, i deixant només de banda les encara escasses excavacions que han permès datar el jaciment com a ibèric --amb presència humana constatada, però, entre l'Edat del Bronze i l'Edat Mitjana-- crec que manté la seua vigència el lament de l'erudit sobre la falta d'informació sobre un indret tan singular: "Con ser tan memorable el sitio, y tal la antiguedad de este monte y poblacion, no hay historia Española que nos de cuenta, ni aun de su nombre". Hui, com en els dies d'Escolano i Cavanilles, hi ha molt a veure en el sorprenent i extraordinari Castellar; però és inevitable pensar, també, en tot allò que sense dubte encara amaga.

 

Feia molt de temps que no pujava al Puntal de Meca per recórrer les restes, excavades en roca viva, del que sense dubte és un dels jaciments arqueològics més sorprenents de tot el País, visita obligada si és que encara no el coneixeu. Pareu atenció, en tot cas, a l'accés senyalitzat (l'àrea arqueològica es troba dins una finca privada, a la qual només es pot accedir els diumenges; podeu trobar més informació en aquesta web) i no descuideu, tampoc, les vistes excepcionals que s'albiren des de la meseta que corona el tossal ni els valors ambientals que també alberga la zona, des de la molt remarcable representació de rapinyaires --a nosaltres ens va sorprendre la presència inusual d'una parella de voltors negres-- i d'aus pròpies dels conreus cerealistes, fins els extraordinaris bosquets de savines negrals que cobreixen els vessants de l'immediata Sierra del Mugron, del qual Meca representa l'estrep nord-occidental. 

Imatge de Google Earth en la que s'aprecia el camí excavat en la roca que accedeix al jaciment i que salva un desnivell de més de cent metres entre la base i el cim del tossal.. 

25 d'abril

És evident que no és, ni de bon tros, la conseqüència més remarcable de la derrota d'Almansa. Però tal dia com hui, amb el soroll dels trons encara retronant en els oïts, no està de més recordar que les festes d'Alcoi van estar prohibides --en el seu vessant no religiós-- entre 1708 i 1741, quan el Real y Supremo Consejo de Castilla, a instàncies d'un "Memorial" presentat pel veïns (i promogut, segons les fonts, per l'aleshores Gobernador y Justicia Mayor de la Villa i Tinent General dels Exèrcits, Don Luis de Costa y Quiroga) va tindre a bé autoritzar el seu restabliment, amb una estructura molt similar a la que ha arribat fins als nostres dies. Han passat més de tres segles, i el País Valencià ha perviscut, malgrat tot i contra tot. Però seguim entestats, encara, en enviar "memorials" a Madrid per demanar, si no és molèstia, que algú tinga a bé donar-nos allò que, per justícia, és nostre. També això s'acabarà, però, perquè la història ja és passada i el conjur no dura sempre, i tard o d'hora hem d'acabar entenent què significa, realment, que ja n'hi ha prou.

La Diada de Sant Jordi se m'ha passat, enguany, com s'espera que la passe un alcoià: entre moros i cristians, amb un got de cafè-licor a la mà i el blog tancat fins que passaren festes. Espere, en tot cas, que tinguéreu un gran dia; jo, ja ho veieu, no em puc queixar. I de Messi, ja ni en parlem... 

Història propera

Han estat, sobretot, dies de senda i muntanya, de desconnectar el cap i de celebrar, a peu pla i a peu ple, la primavera. Però mai va malament canviar una mica, sobretot quan es tracta de conèixer un poc millor la història del País: història propera per distància a casa, però també perquè ha estat ella qui ens ha fet ser el que som. M'ha agradat, per això, conèixer finalment l'extraordinari monestir de Santa Maria de la Valldigna, una visita massa temps postergada però indubtablement recomanable malgrat l'inevitable neguit que provoca constatar els efectes devastadors de segles d'espoliació, abandonament i ruïna (i de recordar com fins i tot una bona idea, en mans de segons qui, pot acabar convertida en un femer pudent). Però encara m'ha agradat més --i no sabria ben bé explicar per què-- conèixer, també després de massa temps, la modestíssima Ermita de Santa Anna, mesquita que fou del llogaret de la Xara, encara que només haja estat per albirar, des de la porta tancada, el senzill mihrab orientat impròpiament al sud. I no he pogut evitar pensar-ho: a una banda del mur que envolta el monestir, els vestigis --monumentals, malgrat tot-- deixats per abats, monjos, reis i cavallers; i a l'altra, molt més difícil de copsar però igualment remarcable i duradora, l'empremta --la història, al remat-- de generacions de camperols, cristians i musulmans, constructors pacients i silenciosos d'un paisatge en el qual hauriem d'aprendre, també, a reconèixer-nos.

Primavera sense oronetes

Al principi ho vaig voler atribuir simplement a un retard circumstancial en la seua arribada des de terres africanes, a pesar que les notícies, que apuntaven precisament en direcció contraria, em feien pensar en què havia d'haver alguna cosa més. Però ja ha passat més d'un mes des de la data en què habitualment es deixaven veure, i la sospita ha esdevingut, malauradament, una certesa: enguany, al poble, no hi ha oronetes. És cert que, d'ençà que hi vivim i com a part d'una tendència que sembla ser general, cada any ens ha fet la sensació que anaven fent-se més i més escasses: primer van deixar de criar a casa; després, primavera rere primavera, semblava que anaven veient-se'n cada volta menys, i fins i tot ho vaig deixar escrit fa ara quatre anys. Mai, però, havíem arribat als extrems d'enguany, en què a penes si se'n veu alguna sobrevolant els bancals de la contornada o en les proximitats del riu, però cap pels cels del poble i la seua rodalia immediata. Ignore si aquesta absència està notant-se també en altres llocs, o si per contra és una qüestió merament local: és probable que un parell de reformes recents en les velles cases del poble hagen estan suficients per impedir que hi criaren les poques parelles que encara hi resistien, i que només per això s'hagen vist obligades a buscar altres indrets més adequats en els quals poder fer-ho. Siga com siga, no veure-les sobrevolant veloçment el pati cada capvespre aboca una ombra inevitable de tristesa sobre una primavera que, pel demés, només pot qualificar-se com a esplendorosa. I potser no siga molt el que nosaltres podem fer per ajudar-les a tornar; però millor fer poc, que no fer res.


Actualitze (i gustosament, rectifique): hui, vesprada de dilluns de Pasqua i per primera volta en el que portem de primavera, tres oronetes s'han deixat veure fent acrobàtiques passades entre els arbres del pati. Poc és, sobretot comparat amb altres anys; però al menys ja no puc dir, parlant amb propietat, "sense oronetes". Més prompte que ho haguera escrit...



Afortunadament, no tot són males notícies aquesta primavera: encara sense eixir de l'àmbit de les aus, crec que mai havia vist tants teuladins revolant per casa com enguany, la qual cosa sembla contrariar --ni que siga puntualment-- un declivi que ve també constatant-se des de fa temps als nostres pobles i ciutats. I qualsevol passejada per la serra --i n'he fet unes quantes, aquests dies de descans de proximitat-- representa, com feia anys, una bona collita de plantes interessants o remarcables: trobar, en una mateixa i curta caminada per Mariola, l'orquídia papilionàcia, la purpúria i la itàlica, és un luxe a l'abast de molt pocs indrets del País.