La boira i les muntanyes

I un llac, o dos, en cada vall, el malva omnipresent de les brugueroles i el verd intens --potser menys intens, pel que ens deien, aquest estiu inusualment eixut a les Terres Altes-- dels prats i les torberes. Però també les granges perdudes enmig dels ermassos, la gent sempre amabilíssima, les ovelles de cara negra i les icòniques vaques grenyudes. I, enmig de tot, bons amics compartint un camí que mereix sobradament ser recorregut, un parell de cims als qui la minsa altitud no els fa justícia, haggis per sopar i un poc de whisky al final de cada etapa, quan hi havia un pub a mà, per allò de no desentonar. Escòcia, ja m'ho havien advertit, mai no decep; i no és pot dir que les meues expectatives foren baixes...

Entre tant de verd com he trepitjat aquests dies, només ha hagut una ombra, fosca i feixuga: anar seguint des de la distància l'avanç d'un foc que va començar a cremar quan vaig deixar el país, i que s'ha aferrissat amb una de les contrades que més m'estime. Encara no he pogut anar a recórrer la zona --m'he reincorporat hui a la faena-- ni tinc informació detallada del foc, la seua evolució o els seus efectes concrets sobre uns ecosistemes excepcionals; m'agafe, en tot cas i una volta més, a l'esperança segura del rebrot i a la voluntat ferma de fer tot el possible per facilitar-lo. I a l'agraïment, immens, a tota la gent que va aconseguir, amb el seu esforç, que el desastre no haja estat encara major.

Segona part

Superada, diria que dignament, aquesta setmana d'entremig un poc peculiar, reprenc per un parell de setmanes el que em queda de les vacances d'aquest estiu viatger, convençut de contradir una vegada més --es compleix, per cert, alguna volta?-- la coneguda dita castellana sobre la bondat de les segones parts. L'expectativa, almenys, així ho apunta: encara amb la maleta nepalesa a mig desfer, comence a omplir la motxilla escocesa que hauré de traginar al llom, els pròxims dies, al llarg de la West Highland Way. Canvie doncs, de nou i per un temps, de paisatges, amb magnífiques referències sobre la ruta d'aquells que l'han caminada abans, i amb la sensació de que per fi compliré una (altra) assignatura pendent, perquè feia ja molts anys que Escòcia --i no sols pels seus paisatges-- formava part de la meua llista irrenunciable de desitjos.

M'esperen uns quants dies, doncs, caminant entre Glasgow i Fort William (o, si ho preferiu, entre Glaschu i An Gearasdan), amb fermes intencions de pujar, si tot va bé, el Beinn Nibheis, i fins i tot d'allargar-ho un poc més, si les etapes es presten que creiem que si, per conèixer un poc millor les Terres Altes fora ja del traçat estricte del camí. D'això de la motxilla al llom, de les famoses midges i de la meua rovellada pràctica en caminades llargues, ja m'hi preocuparé, si de cas, quan corresponga; pel moment, en tinc prou amb la perspectiva de trepitjar, amb bons amics, sendes tantes voltes imaginades entre prats, llacs i torberes (i, per què no dir-ho, espere que amb un poc més de frescoreta, que tampoc anirà malament). Ja vos contaré, segur. Però mentre, que seguiu tenint un bon estiu, i ens veiem aviat; o, com sembla que diuen per allà, chì mi a dh'aithghearr thu.

Hi ha qui, segurament amb tot el trellat del món, dedica molt de temps, abans de viatjar, a llegir i documentar-se sobre tot allò que tinga a veure amb la seua destinació. Jo, abans, també ho feia, fins a extrems --ho reconec-- un poc excessius; però ja fa alguns anys què, no sé molt bé perquè, vaig decidir limitar al mínim imprescindible --mínim variable, en tot cas, segons les circumstàncies de cada cas i cada lloc-- la recerca d'informació prèvia a qualsevol viatge. En canvi, després de tornar, encara amb els records ben vius, solc dedicar molt de temps a buscar informació, a llegir i a pensar sobre allò que he vist i he sentit, i fins i tot a deixar-ho escrit, encara que només siga per recordar-m'ho d'ací un temps, ves també a saber perquè (o per a què). Ho estic fent amb el Nepal, on espere tornar --les muntanyes, ja sabeu-- més prompte que tard, i ho faré també amb Escòcia, amb tota probabilitat. I amb tota probabilitat, alguna cosa del que llisc, i del que pense, acabarà també ací; aquesta volta, almenys, no ho tindré difícil per posar-li música...

Més que muntanyes

Per a molts de nosaltres, Nepal és sinònim de muntanya: la presència preeminent de l'Himàlaia i els seus extensos i accidentats estreps condiciona profundament --i en gran mesura, amb raó-- la nostra imatge del país, fins el punt que, en evocar aquelles terres sense haver-les trepitjat mai, costa imaginar algun paisatge que no estiga marcat per l'abrupta topografia de la principal serralada del planeta i els seus majestuosos cims. Per això, quan preparàvem el viatge, em va sorprendre descobrir que, a desgrat del tòpic, una part substancial del sud del país correspon a terres baixes i planes, esguitades de prats, boscos i aiguamolls: és l'anomenat Terai, una extensa ecoregió compartida amb l'Índia i que s'estén, amb característiques similars, fins a Bhutan i Bangla Desh.

Marabú collgroc (Leptoptilos javanicus)

El Terai (i el Duars, nom amb que es coneix la seua prolongació cap a l'est) correspon en essència a un cinturó de terres al·luvials que voregen pel sud els últims estreps muntanyencs de l'Himàlaia, i que  enllacen al seu torn i cap a migjorn amb les extenses planures del Ganges i els seus afluents principals. Com del Terai, tampoc no havia sentit parlar mai de les diverses àrees protegides que, tant al Nepal com a la veïna Índia, han estat declarades per preservar aquests singulars ecosistemes subtropicals i les nombroses espècies de flora i fauna que alberguen. La possibilitat de visitar una d'aquestes àrees, el Parc Nacional de Chitwan, resultava doncs una temptació difícil de rebutjar, més encara després de saber que, entre els elements més rellevants del parc, hi ha espècies tan emblemàtiques i amenaçades com el tigre de Bengala, el leopard, el rinoceront indi o el gavial.

Amb una població estimada d'uns 120 exemplars (més de 150, si hom afegeix als 900 km2 de Chitwan les àrees de conservació adjacents de Parsa, encara al Nepal, i Valmiki, a l'altre costat de la frontera amb l'Índia), el tigre és, sense dubte, l'emblema del parc i també el seu principal reclam per als nombrosos visitants que s'hi apleguen cada any, tot i que la possibilitat d'albirar algun exemplar és, com a mínim, remota. Per a qui, com nosaltres, s'acosta a aquelles terres sense majors pretensions que conèixer-les ni que siga de forma necessàriament superficial, la troballa d'algun rinoceront fanguejant-se indolent en els aiguamolls, o la vista dels gavials --de totes les espècies abans esmentades, la més amenaçada de les que viuen en l'espai--  submergint-se veloçment en el corrent del riu Rapti, sol ser recompensa suficient. Rinoceronts i gavials concentren, de fet, molts dels esforços de conservació que --amb una voluntat admirable, però també, segons em va semblar, amb una evident limitació de mitjans-- es duen a terme des del Parc Nacional, per bé que amb èxit divers. Així, i mentre que els rinoceronts han experimentat una recuperació significativa d'ençà que es va començar a treballar en la seua conservació en la zona, els gavials constitueixen a hores d'ara una espècie en perill crític, amb menys de tres-cents exemplars en llibertat en tot el món; l'alliberament d'exemplars criats en captivitat en el centre creat amb aquesta finalitat a Chitwan el 1976 no ha donat, segons totes les dades, els resultats esperats.

De dalt a baix: gavial (Gavialis gangeticus) i rinoceront (Rhinoceros unicornis) a les vores del riu Rapti; bosc de sal (Shorea robusta); femella de cérvol porquí (Hyelaphus porcinus) entre l'alta pradera de Saccharum; cries de gavial al centre de cria en captivitat del parc nacional; i bosc tropical caducifoli en la ribera del riu. 

Però a banda dels passeigs pel riu i per la jungla dominada pels majestuosos arbres sal, el contacte, un poc ambivalent, amb els elefants criats en captivitat, o les innombrables oportunitats per gaudir de l'espectacle de les nombroses espècies d'aus que viuen a la zona, hi ha un aspecte de Chitwan --o, més pròpiament, de la seua àrea d'influència-- que no passa desapercebut, i menys a ulls d'un valencià: els omnipresents camps d'arròs, base de la dieta i de l'economia domèstica del poble tharu, ètnia majoritària en aquestes terres baixes a cavall entre l'Índia i el Nepal, sotmeses a inundacions recurrents i sovint catastròfiques. La relació entre els tharu --un poble notablement divers lingüísticament i culturalment però amb una marcada consciència identitària, reconegut a Nepal com una de les nacionalitats del país-- i el propi parc nacional no sempre ha estat senzilla. De fet, la creació de l'àrea protegida a principis dels anys de 1970 (i fins i tot abans, amb les primeres iniciatives per a protegir els rinoceronts i el seu hàbitat a partir de 1950) va implicar l'expulsió i la reubicació de diversos assentaments tharu que quedaven inclosos en els límits de l'espai, en un procés que, com malauradament sol ser habitual en casos comparables, no va prestar l'atenció deguda als drets i necessitats de la població afectada. A hores d'ara, però, em va semblar que els tharu accepten majoritàriament el parc nacional com una oportunitat --a través del desenvolupament turístic, no sempre tan ordenat com seria desitjable-- per a la millora de les seues precàries condicions de vida, com també per a donar a conèixer als visitants les seues peculiaritats com a poble diferenciat i la seua lluita per seguir sent-ho. Una qüestió, aquesta de la relació entre població i conservació, que va ocupar moltes de les nostres converses amb Babu, el nostre amable guia tharu, i que com és lògic m'interessa especialment tot i les evidents diferències entre les nostres realitats i els problemes amb els què ens hem d'enfrontar en un cas i en un altre: el fet que les nostres espècies protegides no es mengen a la gent representa, sense dubte, un notable avantatge.

Interaccions entre població i fauna en l'entorn de Chitwan entre 1998 i 2016, a partir de les dades d'aquest interessantíssim treball. Poca broma amb el tigre, però també amb els rinoceronts i els elefants...

Setmana pont

O potser, atenent al cas, fóra millor dir-li antipont perquè, al remat, el que s'ha
esdevingut enguany ha estat que una setmana feinera -aquesta-- se m'ha quedat interposada entre les dues meitats de les vacances. Per necessitats del servei, bàsicament; però tot plegat tampoc m'ha vingut gens malament, tant per veure de tancar alguns assumptes que van quedar pendents abans de la primera tongada vacacional com, sobretot, per anar embastant-ne d'altres que caldrà mamprendre decididament quan s'acabe la segona.

El cas és que, encara en plena digestió de la garbera de sensacions que m'he portat des del Nepal, però amb la vista posada ja en una pròxima i imminent escapada (enguany m'ha quedat un estiu d'allò més viatger; carpe diem, que diuen, ara més que mai...) m'he trobat recuperant per uns dies la seguida quotidiana de matinades, telèfon i ordinadors. I mira, no sé si per l'efecte benèfic de les mitges vacances ja passades, o bé per la previsió de les mitges que em queden per passar, però he de dir que, si més no fins ara, la cosa està anant bastant bé. Ja veurem que en pense el divendres, que una setmana --sobretot, una com aquesta, de pont, o d'antipont-- pot donar per a molt. Per a bé, i per a mal.




El març d'enguany, mentre La línia es trobava en fase de pausa, em vaig assabentar de la mort de Lyam O'Flynn, mestre indiscutible de la gaita irlandesa i causa, en bona mesura, de la meua predilecció per les músiques tradicionals en general, i per l'anomenada "música celta" en particular. Valga, doncs, aquest "pont" (droichead), amb el meu admirat Mark Knopfler, com a record i homenatge. Per cert, la meua destinació de la setmana que ve té a veure alguna cosa amb Knopfler. I amb el verd. Ja vos contaré...

Nepal, un tast

Ha hagut, era inevitable, una mica de muntanya; poca i des de lluny, aquesta vegada, perquè així estava previst en un viatge que, tot i que ha donat per a molt, no podia arribar a tot, però que almenys m'ha servit per a entreveure des de la distància la corprenedora grandiositat de l'Himàlaia. I també un poc de selva, per allò de no deixar passar l'oportunitat de submergir-se, ni que fóra per damunt, en una altra mena de verds. Però sobretot, i m'haureu de perdonar els inevitables tòpics, hi ha hagut els colors, els sabors --picants, ai-- i els aromes, les històries i les creences, encara més fascinadores i sorprenents quan es veuen des de prop, les primeres pluges del monsó que acaba de començar, els arrossars omnipresents, els inconcebibles embussos de  trànsit de Katmandú, les ferides encara obertes del devastador terratrèmol del 2015, els palaus, els temples i els stupa. I, sobretot, totes les persones que, per damunt d'ètnies, castes i llengües --més de cent vint-i-cinc se'n parlen al país, ens deien-- et reben, sempre, amb un somriure i un nàmaste... Només ha estat un tast, i per això no podia arribar a tot; però aquests dies al Nepal, després de tants anys desitjant conèixer-lo, han donat per a molt. I a penes estic començant, ara, a copsar-ho.

Ja veieu: aquesta vegada, hi havia una bona raó per al silenci temporal de La línia. I, tot i que només ha esta una visió fugaç i necessàriament superficial del país i la seua gent, encara em costarà un temps digerir les sensacions, moltes, que m'he dut des d'allà. I si, espere poder tornar-hi, algun dia i no molt tard; i no només --que també-- per les muntanyes...