A hores d'ara, al Regne Unit, una muntanya (
mountain) és una elevació del terreny que supera els dos-mil peus (sis-cents deu metres) d'altitud sobre el nivell del mar. Tot el que queda per baix d'aquest límit arbitrari s'englobaria dins l'ampli i difús concepte de
hill (turó, tossal). No sempre ha estat així, però: històricament, i fins ben avançant el segle XX, els geògrafs i cartògrafs britànics feien servir un límit de mil peus (recordeu l'entranyable "
El inglés que subió una colina y bajo una montaña") per a diferenciar una muntanya del que no ho era, i encara avui, la definició legal d'aquesta --rellevant, per exemple, a efectes de definir les
open access land, terres d'accès lliure per a activitats com el senderisme, l'observació d'aus o l'escalada-- varia lleugerament en situar la fita en els sis-cents metres redons. Però per pràctica que puga resultar aquesta senzilla classificació per a certes coses, hi ha àmbits, com ara el muntanyisme, per als quals resulta clarament insuficient, atès que no té en compte altres aspectes significatius, com ara l'eventual presència de diversos cims d'altituds diferents en una mateixa elevació, o --sobretot-- la
prominència d'aquesta, la qual determina la seua rellevància orogràfica real més enllà de la seua altitud absoluta (i de que, oficialment, calga anomenar-la
muntanya o
turó, per tant).
Per aquesta raó, els muntanyencs i excursionistes britànics --i molt particularment els escocesos, on es concentren les elevacions més rellevants de tota la Gran Bretanya-- fan servir, des de fa temps, diverses llistes alternatives de cims, la més popular de les quals és la dels anomenats
munros: un
munro és, per definició, una muntanya escocesa que supera els tres-mil peus (nou-cents catorze metres) d'altitud. La primera llista d'aquestes muntanyes va ser compilada el 1891 per Sir Hugh Munro, a qui li deuen el nom, i a hores d'ara n'hi ha inventariats 282, als cims principals dels quals cal afegir encara 227 cims (
munro tops) secundaris o associats. A la resta de les illes Britàniques (incloent Irlanda), hi ha 34 cims que compleixen aquest mateix criteri d'altitud, i són coneguts significativament com a
furths ("de fora").
Les llistes, però, no acaben ací: si hom aplica al registre de cims principals i secundaris dels munros (509 en total) un criteri de prominència mínima de trenta metres, queden reduïts als 442
murdos actualment inclosos en la llista corresponent. I la cosa, a mesura que anem descendint en altitud, encara es complica més: només a Escòcia --a Anglaterra i a Gal·les hom fa servir altres denominacions i criteris de classificació--, hi ha llistes dels denominats
donalds (cims de més de dos-mil peus amb una prominència mínima de 30 metres), g
rahams (entre dos-mil i dos-mil quatre-cents noranta-nou peus i cent cinquanta metres de prominència) i
corbetts (entre dos-mil cinc-cents i tres-mil peus i cinc-cents metres de prominència), als quals caldria encara afegir els denominats
marilyns, batejats així irònicament per contrast amb els
munro (que sona com a
Monroe), i que corresponen a qualsevol turó, a totes les illes Britàniques, que supere els cent-cinquanta metres de prominència amb independència de la seua altitud absoluta, i que per tant inclou la major part de les categories anteriors. Tret d'aquest últim cas --i dels murdos, que no he sabut trobar d'on procedeixen-- els noms que s'apliquen a cada categoria de cim solen correspondre a aquells que els van proposar per primera vegada. Podeu trobar una visió sintètica d'aquestes i d'altres categories en
aquest treball d'Alan Dawson, prolífic
hill-lister i responsable de moltes d'elles i de la seua compilació.
La veritat és que, de quasi totes aquestes coses (i de la curiosa i interessant pràctica del
hill bagging, origen i justificació de moltes de les llistes esmentades, que mereix una pensada més calmada i segurament algun comentari més avant) m'he anat assabentant després de tornar d'Escòcia. Quan hi vam anar, amb la idea de pujar al
Beinn Nibheis, sabíem que amb els seus 1.344 metres era el cim més alt de Gran Bretanya; que, en conseqüència, era també el
munro més alt, que d'això si que n'havíem llegit alguna cosa, i que s'aixecava abruptament, pràcticament des del nivell del mar, en la serralada dels
Grampians, la principal del país. També havíem vist alguna cosa sobre els detalls de la seua ascensió, molt popular i concorreguda però exigent pels desnivells continus, i fins i tot perillosa, especialment a l'hivern. Tot el qual, val a dir, vam poder confirmar-ho sobre el terreny: molta gent, molta d'ella visiblement poc preparada, per la ruta que vam escollir, la més coneguda i senzilla, denominada
pony track, un camí ample i ben marcat, empedrat a trams, que remunta la serra pel seu vessant est des del centre de visitants situat als seus peus. Des d'allí, després de vorejar la valleta penjada que ocupa el
Lochan Meall an t-Suidhei, segueix ascendint quasi sense cap descans fins al cim, el qual trobàrem, com sol ser habitual, cobert per una densa i empipadora boira mulladora (vaig trobar molt a faltar les meues
ulleres de pantalla...) impulsada per un vent fort i fred que va requerir tota la roba extra que duiem per si de cas, i que ens va fer pensar en com deu ser afrontar-ne el cim --que recorda més, per aspecte i condicions, a un tres-mil de Sierra Nevada o dels Pirineus que a les muntanyes d'altitud comparable a les què estem habituats a la nostra latitud-- al ple de l'hivern. Llàstima de les vistes, que diuen que són magnífiques.
Al remat, la pujada al Beinn Nibheis va ser un colofó magnífic
als dies que vam dedicar a recórrer la West Highlands Way, sobre la qual em deixe pendent parlar-ne en una altra ocasió, i de la que
d'alguna forma representa una prolongació natural; si més no, per
als que encara tenim la mania de pujar als cims, fins i tot als més
modestos, només --com deia
Lionel Terray-- perquè estan ahí. Encara que no es vegen, ni deixen veure el que es veu des d'ells.
En representar el
cim culminant de les Illes Britàniques, l'ascensió al Nevis, la
muntanya del trò de les antigues mitologies cèltiques, té encara
hui una marcada significació simbòlica que explica que es tracte
d'una de les muntanyes més freqüentades tant d'Escòcia com de tot
el Regne Unit. De fet, entre 1895 i 1916 el cim d'aquest antiquissim
volcà devonià va albergar un hotel, ara en ruïnes, que va aprofitar en part les
edificacions d'un observatori meteorològic bastit uns anys abans. A
més, el cim representa un punt de trobada rellevant per a nombroses
entitats --com ara la fundació del Celtic de Glasgow, que s'hi
aplega cada any-- i ha donat lloc a no poques ascensions peculiars,
que han acabat duent a la màxima altura de la muntanya objectes tan
estrambòtics com barrils de cervesa, un òrgan o, fins i tot, un
automòbil Ford-T que, després de cinc dies de recorregut des de Fort Williams, va assolir
el cim el 1911 per a fer propaganda del model. El vídeo del descens, recentment recuperat i que podeu veure ací, no té pèrdua; després diuen dels publicitaris d'ara...
Dalt, reproducció en bronze, front al museu de Fort William, del Ford T que Henry Alexander Jr, venedor de cotxes d'Edimburg, va conduir fins al cim de la muntanya. Baix, imatge de hui mateix del Beinn Nibheis des de l'una webcam; ja podria haver estat així quan hi pujàrem...
|
