El bronze i el cromosoma

Mola Alta de Serelles (Alcoi, l'Alcoià)

Al llarg del prop de mil·lenni i mig que va transcórrer entre l’arribada de la metal·lúrgia del bronze i l’extensió de l’ús del ferro, ja a l’albor de la denominada Cultura Ibèrica, les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat van albergar una densa xarxa de poblament que ha deixat nombroses restes atribuïbles a aquesta etapa històrica. Tot i que no tots els jaciments d’aquesta època --la denominada Edat de Bronze-- van ser com és lògic coetanis, els arqueòlegs n’han catalogat a aquesta zona més de cent vint, la majoria poblats i coves d’enterrament, i les seues característiques distintives respecte a altres àrees de la Península van donar lloc a la descripció d’una cultura específica anomenada Bronze Valencià, contemporània d’altres com ara la de El Argar, pròpia del sud-est de la Península, amb la que comparteix nombrosos trets però de la qual es diferencia sobretot per un repertori material menys elaborat i per les inhumacions en coves i no dins dels espais domèstics, com succeïa en el cas d’aquella.

El Cercat (Gaianes, el Comtat)

A hores d’ara, i si més no a ulls de profà, les restes més visibles de l’Edat del Bronze conservades a aquestes terres estan constituïdes pels poblats, majoritàriament ubicats en els estreps de les muntanyes o en tossals avançats sobre les valls, i protegits quasi sempre per estructures defensives més o menys complexes en funció de la topografia dels llocs; uns trets que, a més de dotar aquests enclavaments d’un innegable interès històric, els converteix en destacats objectius excursionistes i en fita habitual de moltes de les caminades muntanyenques que s’hi poden fer per aquestes contrades. Deixant de banda els nombrosos indrets en els què els poblats del Bronze van ser posteriorment reocupats, per exemple en època ibèrica o andalusina, llocs com la Mola d’Agres, el Cercat de Gaianes, l’Ull del Moro, el Mastec o la Mola Alta de Serelles, per esmentar-ne només alguns dels que em paren més a prop, representen testimonis especialment rellevants d’aquesta època i constitueixen, com s'ha dit, punts de visita indefugible quan hom camina per les serralades en les quals s’enclaven. 

Restes de muralla al poblat de la Mola Alta de Serelles

No ho havia planificat inicialment així, però repassant algunes de les caminades que he fet els últims mesos per aquesta zona, me n’adone que moltes d’elles van incloure la visita, ni que fora de passada, a no pocs d’aquests jaciments, a alguns dels quals feia molts anys que no m’hi acostava. És el cas, per exemple, de la Mola d’Agres, situat en un esperó avançat de l’ombria de Mariola i jaciment cabdal per a la definició, en el seu moment, dels trets característics de la ja esmentada Cultura del Bronze Valencià; o de la Mola Alta de Serelles i el pic del Mastec, situats tots dos relativament a prop sobre escarpades prominències del terreny i defensats per sengles muralles allí on les cingleres i els penya-segats que delimiten la major part del seu perímetre no eren suficients per protegir-los. La Mola de Serelles ha proporcionat nombroses evidències de l’activitat metal·lúrgica, com ara motles per a la fosa de destrals i altres eines, mentre que a Mastec són ben visibles nombroses estructures com canals i cassoletes excavades en la roca, freqüents en altres jaciments d’aquesta època, i la funció dels quals resta encara subjecta a interpretacions i conjectures. 

Mastec (Cocentaina, el Comtat). Ubicació del poblat, detall de la muralla i cassoletes excavades a la roca

L'Ull del Moro (Alcoi, l'Alcoià)

Però la veritat és que, a banda de ressenyar l’innegable interès històric d’aquests poblats i la bellesa de moltes de les ubicacions escollides pels seus habitants per a bastir-los, arran d’aquestes visites he recordat algunes lectures recents sobre treballs d’investigació relatius a la composició genètica de les poblacions ibèriques en aquesta època històrica, els resultats dels quals em resulten tan sorprenents com evocadors. A grans trets, l’escenari que dibuixen aquests estudis, i que amb tota seguretat seguirà completant-se en el futur a mesura que hom dispose de més dades, posa de manifest que fa aproximadament 4.500 anys --és a dir, coincidint si fa no fa amb el trànsit entre les edats del Coure i el Bronze-- una població humana originària de les estepes de l’est d’Europa va irrompre en les terres ibèriques deixant en el patrimoni genètic de les poblacions locals un rastre tan notable que fins i tot va acabar substituint part dels trets originals d’aquestes poblacions. Però el resultat més cridaner d’aquests estudis és la constatació de que aquest procés de substitució genètica va tindre lloc de forma quasi exclusiva per via paterna, atès que els seus rastres han quedat fixats en el cromosoma Y. En altres paraules: a partir de l’arribada dels pobladors de les estepes i per causes que a hores d’ara es desconeixen, les dones que vivien a la Península Ibèrica deixaren d’emparellar-se amb els seus companys autòctons --no necessàriament per la força ni a causa de que aquests foren d’alguna forma eliminats, atesa la falta de testimonis arqueològics que ho recolzen-- i començaren a tindre fills, de forma pràcticament exclusiva, amb els nou vinguts, fins el punt que, pocs segles després, la seua petjada genètica havia acabat per reemplaçar per complet a l’anterior. Poca cosa se sap, ara com ara, dels detalls d’aquest procés, però hom pensa més aviat en una combinació complexa de factors socials, culturals i mediambientals, que explicarien en conjunt l’ampli abast territorial i la relativa rapidesa amb què es va produir.

Mola d'Agres (el Comtat)

Cova del Bolumini (Alfafara, el Comtat), àrea d'enterrament del poblat del
Cabeço de Mariola,  reocupat posteriorment per un important oppidum ibèric.

No hi ha dubte que l’ús de la paleogenètica, encara en una fase molt inicial del seu desenvolupament, aportarà en el futur dades fonamentals per complementar els estudis arqueològics tradicionals i per completar el coneixement de la nostra historia i, fins i tot, de l’evolució de la nostra espècie. De fet, la substitució, als inicis de l’Edat del Bronze, del cromosoma Y dels barons autòctons pel dels procedents de l’est d’Europa és només un dels resultats dels diversos estudis que s’estan duent a terme a la Península Ibèrica, i que abasten períodes temporals que s’estenen des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. Quant a mi, tal i com he dit, aquestes coses em resulten francament suggeridores, i seguiré pendent dels avanços que s’hi vagen produint en aquestes investigacions. Però pel moment, quan torne a visitar algun d’aquests poblats, no podré deixar d’evocar aquell moment remot en que uns genets nòmades arribats amb els seus carros i cavalls des dels confins del continent, amb nous costums i noves creences, i guarnits amb armes i ferramentes fetes d’un metall fins llavors desconegut, acabaren deixant una empremta encara més sòlida i duradora que les assolades construccions de pedra que ara contemplem als poblats als quals van viure: aquella que s’amagava, sense que fins ara ho sospitàrem, en els nostres propis gens. 

Curiositats arran de terra

D’ençà que vaig parlar fa uns mesos de les flors de l’aspidistra, a tall de la no-floració dels pothos de casa, he anat fent de tant en tant alguna ullada als dos cossiols que mantenim des de fa molts anys per veure si es tornava a repetir una floració (llavors vaig arribar tard i només vaig poder veure les restes d'una flor seca) que té reputació de produir-se molt rarament en aquestes latituds. Ha passat poc més d’un any des de llavors, però fa unes poques setmanes que a les nostres cepades mates --a les dues, i pràcticament alhora-- els van començar a nàixer arran de terra uns petits capolls verdosos, sorgits directament dels rizomes de la planta, que han acabat esclatant en unes curioses floretes acampanades, amb el marge lobulat i un viu color rosat a l’interior, i no sabria explicar molt bé per què, però reconec que m'ha fet goig veure-les nàixer. M'hi seguiré fixant, a partir d'ara, no fora cas que alguna d'elles acabara donant fruit, però sembla francament improbable que això passe: durant molts anys, el mecanisme de pol·linització de l’Aspidistra elatior (i, en general, de les prop de dues-centes espècies reconegudes a hores d’ara dins d’aquest gènere, originari dels boscos de l'est i el sud-est d'Àsia) va romandre desconegut, i grups tan dispars com caragols, crustacis, col·lèmbols o fins i tot llimacs, van ser proposats com a possibles responsables del procés. 

No fa molt, però, sembla haver-se constatat que per a la nostra planta i en el seu hàbitat natural als boscos del sud del Japó, aquest paper correspon en realitat a uns petits dípters coneguts en conjunt com a mosquits dels fongs, els quals són atrets a les flors pel seu aspecte vagament fúngic (penseu, per exemple, en les nostres reixes del diable) i, sobretot, per un aroma fort i almescat que imita també el d'alguns bolets. El mecanisme concret a través del qual té lloc la pol·linització encara és objecte d'estudi: ens alguns casos, com en l'espècie de Vietnam Aspidistra xuansonensis, sembla que les responsables del procés són les femelles dels insectes quan visiten diferents flors per a pondre-hi els ous, ja que les larves se n'alimenten d'elles, però en el cas d'Aspidistra elatior, els visitants detectats van ser sempre mascles que acudien a les flors per a menjar i no per a reproduir-se. Siga com siga, allò que sembla clar a hores d'ara és que l'estratègia reproductiva de les Aspidistra té un caràcter molt més especialitzat del que es pensava, i que es basa en l'engany i la imitació, tal i com passa en moltes altres plantes com ara les orquídies. I encara que fer-se passar per fong per entabanar unes mosquetes potser no resulte tan sexy com el que fan aquestes, sé que des d'ara me les miraré, a les sòbries i sofertes aspidistres, amb uns altres ulls.

El ball de les senyoretes

 
Inconfusibles pel seu aspecte rodanxó i la llarga cua que els dona nom, les senyoretes o mallerengues cuallargues són uns petits ocellets relativament freqüents i fàcils de veure, revolant nerviosament de branca en branca, en moltes arbredes del país. Però una cosa és veure-les, i una altra de ben diferent agafar-les al vol en una foto: amb el seu moviment rapidíssim i incessant entre les branques, de les quals es pengen sovint en poses acrobàtiques, que paren quetes el temps suficient per enfocar-les és tasca notablement difícil, o almenys a mi m'ho sembla. Supose que amb paciència, una bona càmera i, si pot ser, amb un hide oportunament disposat, tot ha de ser una mica més senzill. Però mancat ara com ara de tot aquest equipament, quasi sempre que he tractat d'emportar-me a casa alguna imatge he hagut de donar-me per vençut, deixar la càmera a un costat i limitar-me a gaudir, per una estona, de tan àgils i atractives senyoretes i del seu ball constant i infatigable; recompensa, diria, més que suficient, encara que siga, quasi sempre, sense foto.

Les fotos de dalt són d'ahir, al riu d'Alcoi, on contra el seu costum habitual un parell de senyoretes es mostraren inusitadament gentils i em deixaren provar-ho una volta més; no és que el resultat siga cap meravella, però almenys es deixen reconéixer. Hui, caminant entre boira per les denses pinedes de la Carrasqueta, Vivens i l'Alt de la Martina, n'he vistes bona cosa (i n'he sentit encara més) però tot ha tornat a ser normal, i no hi ha hagut manera d'agafar-ne cap amb un mínim de trellat. Sort que els trencapinyes, i fins i tot uns muflonets que pastaven allà lluny, han estat un poc més col·laboradors. I que ja falta menys per a la primavera, que amb les flors tot és més fàcil...

En campanya (relats conjunts)

Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten?

--Allà mateix, ho veus? Pablo Casado en persona, com t'ho dic, amb aquella barqueta que quasi que es veu entre les ones. Ha arribat al moll tot mudat amb un seguici de periodistes i llepaires, s'ha fet unes quantes fotos amb una gorra com les nostres, i allà que ha anat amb el bot cap a la mar, que només pujar-hi ja li ha costat Déu i ajuda i al primer embat quasi es deixa les dents contra la borda.

--I on es pensarà que va, aquest tarambana? Mare de Déu Senyor, amb aquest temporal, que ni nosaltres mateixos hem gosat eixir del port, i el molt inconscient es llança a la mar amb una closqueta de nou, ves a saber per què... 

--Si, nosaltres li hem dit el mateix, que s'ho pensara bé que hui la cosa està ben magra, però ni cas. I damunt, tot digne, ens ha soltat una llauna sobre el Garzón, que es veu que ha dit alguna cosa del peix que no ens ha sabut dir exactament què era, i que ell i el seu partit sempre estaran per defensar-nos, "a las nobles gentes del mar", crec que ens ha dit, de filocomunistes, proetarres i separatistes en general. Ah, i que no patirem que ell va fer un màster sobre "les coses aquestes que floten", i que sabia perfectament el que havia de fer...

La meua proposta per als relats conjunts de gener. Una història totalment inversemblant, com podeu veure, que cal atribuir exclusivament a una imaginació desbocada i malaltissa. Això si, de peix, mengeu-ne bona cosa però sempre d'ací i de temporada, que la cosa ja està prou complicada per als nostres pescadors. I llegiu a @aguedamush, que ho diu molt millor que jo perquè ella sí que sap d'allò que parla... 

Aitanejant

Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.

De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arrant dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací. 

I encara em permetreu que, a més de penyals i precipicis (després de pujar per l'Arran, baixàrem pel molt més conegut però també impressionant Passet de la Rabosa), parle també d'algun misteri: el del mateix nom de la muntanya, popularitzat com a antropònim d'ençà que María Teresa León i Rafael Alberti, enamorats dels paisatges d'aquesta terra des de la qual partiren a l'exili, l'escolliren com a nom per a la seua filla, però l'origen i significat del qual segueix sent ara com ara desconegut. Hi ha qui en la seua rotunda sonoritat hi ha volgut trobar, no diré que injustificadament, remotes reminiscències basco-ibèriques, i el mateix Coromines, després de descartar sense contemplacions la presumpta ascendència àrab a la qual es refereix l'Alcover-Moll, proposa com a origen una hipotètica muntanya dels Edetans (o Montanea Edetana) que a mi, que de tot açò conec ben poc, em sembla agafada un poc per pèls. Tard o d'hora, algú que en sàpiga d'aquestes coses acabarà desvetllant l'origen del nom de la muntanya, i tot el que podem fer pel moment és esperar; però gosaria postular que, qui finalment ho aconseguisca, ho farà amb la vista posada en la llengua que van dur a aquestes terres els amazics que les poblaren durant segles, i els rastres de la qual, per bé que a penes perceptibles (em ve al cap el cas, significatiu, d'Artana, posat de manifest per Miquel Barceló, però també probablement d'altres com Tafarmatx o Tamargut, no molt lluny de la mateixa serra) comencen a ser tinguts cada volta més en compte. Per si de cas, i aprofitant que mentre aitanejava aquesta volta duia la bandera a la motxilla, no vaig voler deixar passar l'ocasió; i als meus amics de l'Atles, que de noms en Ait- en coneixen bona cosa, segur que els farà gràcia...