El cant del cotoliu

Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 

Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...

Sol eixit

Bé, ho he de reconèixer: després de pràcticament dues setmanes de pluja i núvols, veure el sol traspuar des de fa una estona en el cel encara tèrbol ha estat una agradable sensació. Més encara, després del final sonat amb què ens va obsequiar ahir el temporal (més de cent litres damunt de casa, però amb registres que superen els dos-cents, a afegir a tot el que ja havia caigut fins el moment, a alguns llocs del Comtat i les Marines) i d'un matí de pujada a la Foradà, encara un poc més màgica hui entre boires i plugims, amenitzada pels intents sovint infructuosos d'esquivar tolls i bassals i per la vida que comença a esclatar pertot arreu, i que ben aviat --diuen els pronòstics que potser encara tindrem algun arruixonet els pròxims dies, però que després el sol s'acabarà instal·lant per una temporada--  se'ns mostrarà sota una llum ben diferent. I a mi, ho de reconèixer, tampoc m'ha de saber gens greu.

A l'entrada de divendres, abans de tota la pluja caiguda ahir, vaig posar algunes imatges de com estava el riu d'Alcoi al seu pas pel poble veí de l'Alqueria; ahir hi vaig tornar, i no em puc estar de posar també un parell de fotos, per si teniu gust de comparar-les. Tot i que és evident que d'aquestes ja en deuen d'haver passat unes quantes, feia cosa veure les pobres tortugues de rierol maldant per resistir-se a la força del corrent...

Sobre mullat

Ha plogut sobre el meu cap

hi ha crescut herba molt fresca

i he sortit a passejar

la testa florida i verda

perquè també s'hi han fet flors

com si jo fos una gerra

després ha sortit el sol

i he sentit olor de terra.

Pau Riba, “Cançó setena en colors”

Si no m'he descomptat, amb el de hui fa ja almenys deu dies que la pluja, forta només a estones però sempre persistent, no ha deixat de caure sobre aquestes terres, ara si, ben amerades, i els rius, els barrancs i els rierols han reviscolat amb un entusiasme tal que en alguns casos la cosa se n'ha eixit un poc de mare. Sembla que, a molts llocs del País, mai no havia plogut tant en març com ho està fent enguany; en molts altres els registres s'hi acosten molt als màxims coneguts, i encara pot ser que se supere alguna altra marca històrica perquè diuen els pronòstics que ens espera aigua uns dies més. Quant a mi, no negaré que això de caminar sota la pluja, ni que siga convenientment equipat, pot arribar a ser un poc molest, i que alguna estona de treva entre xàfecs i plugims tampoc m’aniria malament perquè això de buscar abelleres amb les ulleres aspergides i vigilant que la càmera no es mulle més enllà de l'estrictament inevitable té la seua complexitat. Però en general, segueix pesant molt més la sensació de que per aquestes terres l’aigua mai no sobra, i que tot el que ara cau ho agrairem més endavant; sense anar més lluny, i si no passa res estrany, en una primavera que tot just comença i que s’anuncia esplendorosa. I al remat, encara hauria de ploure molt més sobre el meu cap per a que la testa se’m posara florida i verda, per bé que no ho descarte que, com açò seguisca així, acabe donant-se el cas. Bon cap de setmana!

Si no m'he descomptat, tampoc en açò, fa ja més d'un mes que allò que cau sobre terres ucraïneses són les bombes i la seua infausta sembrada de mort i destrucció. No fa l'efecte, pel moment, que qui té a la mà detindre-ho vaja a fer-ho, i el final de tot plegat sembla encara llunyà i ple d'incerteses. I tot i que no és molt el que podem fer més enllà de reiterar el desig que tot acabe ben aviat, espere almenys que no ens acabem acostumant i que aquesta guerra no acabe sent, com tantes altres, poc més que una secció fixa en els diaris a la qual fer una ullada --veges tu, aquella pobra gent-- després de veure el temps i els resultats del futbol.

Gregal

La veritat és que un poc mal si que em sap, per allò de les Falles (sempre plou, diuen, quan no hi ha escola) i per tots els amics i amigues que sé que esperaven recuperar, amb les d'enguany, un poc de la normalitat perduda ara fa quasi justament dos anys. Però tret d'això, del poble estant --potser em faça l'ànim de deixar-me caure per València demà o despús-demà, però ara mateix, sincerament, no sembla molt probable-- i amb la vista posada en l'arribada imminent de la primavera, la cosa sembla clara: bufa el gregal, la pluja va caient amb gana però amb trellat, reviscolen per uns dies els barrancs i els rierols i la terra va guanyant una saó que s'enyorava. I a mi, fins i tot quan m'ha espatlat --un poc-- la festa, sempre m'ha costat dir-li, a tot això, un mal oratge...

Garx

A finals del mes de febrer de 1277 (o a 23 del mes de Ramadà de 675, segons el document en àrab que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó), Abū Isḥāq al-Ashqarī, caid andalusí revoltat en el marc de la coneguda com segona revolta mudèjar, es va veure obligat a lliurar al rei Pere --que feia a penes uns mesos que havia succeït a son pare Jaume el Conqueridor, mort a Alzira el 27 de juliol de 1276-- el castell de Garach, a canvi de fer-se acompanyar per quaranta homes musulmans lliures, quedar sota la protecció reial i rebre dos cavalls i dues mules i vestits per a ell mateix, el seu fill i els seus quaranta acompanyants. Garach és un del diversos noms que, en època medieval, rebia el castell que ara es coneix com a Garx (o Gartx), situat a l'actual terme de Bolulla, i que al capdavall va representar un dels últims reductes de la rebel·lió que havia començat el 1276 amb l’arribada de genets benimerins a terres castellanes, i que va costar la vida al seu cabdill més cèlebre, Abū ‘Abd Allāh Muḥammad b. Huḏayl, al-Azraq, exiliat del Regne de València pel rei Jaume des de 1258 i mort al seu retorn mentre assetjava la nova vila d'Alcoi.

No és molt el que perviu del que degué ser una imponent fortificació aixecada sobre l’abrupta penya coneguda a hores d’ara com del Castellet. Bastit probablement als segles X o XI per camperols andalusins i modificat posteriorment al llarg dels segles (tant abans com després de la conquesta feudal), hom hi distingeix en el castell tres recintes diferents encara perceptibles: la celòquia o recinte superior, a la part més enlairada de la penya, en el qual es van aixecar tres torres circulars i probablement molt modificat en època cristiana; un recinte inferior o albacar, l’accés al qual es trobava també defensat per dues torres, i finalment una extensa zona d’habitació, a la part més baixa del vessant, protegida per una murada que constitueix l'única resta constructiva identificable a hores d'ara en aquest sector. M'ha sorprès un poc, però, no haver trobat molta més informació sobre aquest enclavament, més enllà de la primera descripció detallada (a càrrec de Bazzana, Cressier i Guichard) de les seues estructures, i d'algunes referències soltes a documents que en parlen; dubte entre atribuir-ho a la falta d'estudis sobre el particular o, més probablement, a la meua escassa perícia per trobar-los. 

Abocada sobre el profund solc obert als seus peus pel riu de Bolulla, i envoltada per un esquerp paisatge de muntanyes i barrancs amb la Mediterrània al fons, la Penya del Castellet de Garx representa per ella mateixa una fita paisatgística certament remarcable, a la qual cal afegir la bellesa de molts dels camins que hi menen. Nosaltres, en aquesta ocasió, escollirem un trajecte amb principi i final al Pla d'Aialt, a peus de les penyes imponents de la Xortà: d'anada, després de travessar els fondals del Xorquet i Sa Canyada, per la senda que davalla pel barranc de la Canal (o de la Serra), i de tornada per l'antic camí que unia Bolulla amb Castell de Castells, conegut a la zona amb el nom de Camí del Correuer, i que permet gaudir d'unes vistes magnífiques de la imponent Serra de Bèrnia. I per cert, com que aquesta sol ser també terra propícia per a collir paraules, tampoc en aquesta ocasió m'he pogut estar de buscar un poc més d'informació sobre el topònim, que Coromines considera que procedeix "del descendent mossàrab de CAREX, -ÏCIS, 'canyis'", però que altres autors fan derivar directament de l'àrab "gardj", que voldria dir "costera". Quant a mi, i com sol ser habitual, poca cosa puc dir sobre una o altra opció, tret potser que de canyissos, com que no vam baixar al riu, pocs en veiérem; però de costeres, ja vos puc assegurar que en quedarem ben servits.