Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Enguany el calendari ha caigut així i caldrà esperar fins el pròxim 7 de maig per dir-ho ben fort als carrers de Castelló, i espere poder ser-hi per a veure-ho i per a viure-ho. Però la data és hui, i ja sabeu que encara que siga a hora horada, la Línia no sol ser de deixar passar aquestes coses, així que queda dit, un 25 d'abril més: pel País Valencià, ara i sempre, feliç Diada.
Són, crec haver-ho dit ja alguna volta, casualitats del calendari alcoià, però no deixa de ser curiós que ahir estiguérem rememorant, entre trons i fum i pólvora, la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i només un dia després recordem una altra batalla que a punt va estar, als valencians i valencianes, d'esborrar-nos per sempre de la Història... Del record de la segona ja en parlarem, si no passa res, en un parell de setmanes. I de la primera, ho deixaré en que vaig tornar a gaudir del Dia dels Trons --el meu preferit, i no és tampoc la primera volta que ho dic-- tant com es pot fer sense un trabuc a les mans; potser que m'ho hauré de tornar a plantejar...
Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix.
Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.
Amb tantes coses per conèixer i tan poc temps per fer-ho, sempre sap un poc mal no aprofitar dies de festa com aquests per eixir dels entorns més propers i familiars i veure unes altres terres i uns altres paisatges. Però les coses han vingut així, i amb les muntanyes que m'envolten començant a esclatar ara mateix de flors --no sols d'orquídies, que també-- i traspuant aigua, que és com dir vida, pel més petit badall de tota pedra, caminar-les ha estat com fer-ho per primera volta. I escoltar, dos anys després, "Un moble més" i "Mi Barcelona" sonant de nou Sant Nicolauet avall... No, no puc dir que hagen estat uns dies desaprofitats, ni de bon tros; per l'aigua i per les flors, per Alcoi i per Sant Jordi.
El mateix nom de botxí, amb el qual és àmpliament conegut, ja dona alguna pista sobre per on han d'anar les coses. Però fins i tot si no l'identifiqueu per aquesta denominació, ni tampoc l'heu reconegut per les imatges, és molt probable que vos resulte almenys vagament familiar si vos dic que és un d'aquells ocells que, com altres parents pròxims, acostuma a empalar les seues preses (insectes sobretot, però també ratolins, sargantanes o petits ocells) en les espines dels rosers i d'altres plantes similars. Un comportament certament peculiar, probablement relacionat amb el marcatge del territori o amb la conveniència de tindre l'aliment ben a l'abast, però que li ha donat, a ulls dels humans, una fama més aviat sòrdida: llisc a l’Alcover-Moll, on he arribat mirant això del nom, sobre “la creença que aquest ocell té el mal instint de turmentar els animalets que pot agafar, com és ara escarabats, sargantanes i llagosts, que posa aspidats a pues de plantes espinoses, i ell canta mentre els animalets sofreixen. Diuen que el seu cant en tals casos és: «Tira-li corda! tira-li corda!»", i encara hi ha qui pensa que, tot i que són els seus nius els que solen ser parasitats pels cucuts, “aquest ocell té costum d'entrar en els nius d'altres ocells i de matar els petits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el niu despullat”. I no seré jo qui negue que la imatge d'una cadernera o d'una musaranya encara viva, enfilada en una espina, pot resultar desagradable i fins i tot un poc macabra; però d'això a convertir als pobres ocells en una mena d'encarnació del mal, hi ha un bon tros. Sobretot si es té en compte que, al remat, la crueltat, la perversitat o la inhumanitat són atributs inequívocament (i lamentablement) humans. La hipocresia, també.
Al País Valencià, el gènere Lanius es troba representat a hores d'ara per tres espècies. La més comuna és el capsot, capsigrany o botxí garser (L. senator), a qui corresponen aquestes imatges d'un parell d'exemplars que ens eixiren al camí, aquest cap de setmana passat, a la rodalia de Relleu. El botxí ibèric o meridional (L. meridionalis), de tons grisencs, és també relativament freqüent, mentre que el capsot d'esquena roja o escorxador (L. collurio) només es coneix, com a nidificant, a les terres elevades de l'interior nord del país. I per cert, d'ençà que vaig triar el títol de l'entrada que no em trec del cap el clàssic del gran Brassens, així que he decidit triar una de les múltiples versions que se n'han fet, perquè ja sabeu: les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux.
