Esguards

"L'esguard del botànic, més folgat, es vol circumscrit, precís, analític; el guia la raó, l'afany ordenador de la ment racional. L'esguard del caminant és global i divagador, en plaent deriva, i alhora molt detallista; el guia el sentiment de la bellesa i de l'enigma, els batecs del cor, el vol de l'ànima." 

Joan Pellicer, Flora pintoresca del País Valencià

Deixant de banda l'escassa i extravagant orquídia pudent, de la qual a penes es coneixen alguns exemplars que creixen ací i allà per aquestes serres, solen ser les modestes epipactis, representades ací per unes poques espècies de flors més aviat petites i no sempre fàcils de distingir entre elles, les que tanquen la temporada de floració d'aquest grup fascinant a les comarques que em queden més a prop. Tot i ser relativament freqüents (Epipactis kleinii creix habitualment, a vegades abundant, a les vores i clarianes de pinedes i bosquines), no és estrany que la seua presència  passe desapercebuda per als caminants apressats o més interessats en altres vistes i belleses, però sempre paga la pena detenir-se un moment per descobrir el detall de les seues flors menudes i efímeres, molt menys cridaneres que les d'altres membres del seu grup, però igualment atractives, en la seua elegant modèstia, per a qui les contempla amb la mirada adequada. Siga aquesta la que siga.

Botges

Repasse les distàncies, només per curiositat, tan bon punt arribe a casa: en línia recta, 186 quilòmetres fins al pic de los Obispos, on hi ha la població més pròxima de creuedetes, mentre que per a trobar-ne una altra d'eriçó groc caldria arribar fins a la Sierra Espuña, a 145 quilòmetres d'aquest mateix punt ("Abunda en la cumbre, junto al mollonet") d'on Carlos Pau la va descriure  el 1904. Totes dues tenen, a l'Aitana, la seua població més septentrional --l'única dins del territori valencià-- en una àrea que s'estén, de forma discontinua, pels cims més elevats de l'extensa serralada Bètica. Lamente no haver arribat a temps, tampoc enguany, de veure-les en el seu millor moment, quan les carenes ventejades de la serra s'omplin de color amb l'esponerosa floració dels característics i espinosos matollars encoixinats dels quals en formen part; però encara queden, ací i allà, alguns exemplars ressagats, suficients en tot cas per deixar-ne testimoni i per recordar que és precisament per la presència d’espècies com aquestes --Vella spinosa i Genista longipes són només dues dins de la llarga llista de plantes singulars, per una o altra causa, que viuen a la serra-- que Aitana representa a hores d’ara un dels enclavaments botànics més rellevants de tot el territori valencià. I tampoc és que la serra vaja curta, ara com ara, de flors i de colors: només amb la sàlvia, si fora per això, ja n'hi havia més que suficient per a cobrir de sobres qualsevol expectativa sobre botges florides. Perquè els paisatges, tractant-se de l’Aitana, es donen ja per descomptats.

 

Convergències

Tot i que en català (o en castellà) el sentit de la paraula síndrome ha acabat associant-se a l’àmbit clínic
(“conjunt de símptomes d’una malaltia” o “agrupament de símptomes amb personalitat clínica acusada descrit per un determinat autor”, diuen els diccionaris normatius), hi ha altres llengües com ara l’anglès que, més fidels a l’origen etimològic del terme, l’apliquen també a qualsevol conjunt de fenòmens, trets o característiques distintives que es presenten de forma conjunta i concurrent. És amb aquesta accepció que els botànics del segle XIX encunyaren el concepte de síndrome floral (o de pol·linització) en observar que les flors d’espècies vegetals no necessàriament emparentades però que comparteixen un mateix sistema de pol·linització, tendeixen a mostrar un conjunt determinat de trets morfològics comuns, els quals haurien evolucionat com a resposta a la selecció imposada pel diferents vectors pol·línics, ja siguen abiòtics --com ara el vent-- o biòtics. La pol·linització mitjançant papallones diürnes és un exemple d’aquest últim cas, i ha donat lloc a un conjunt característic de trets florals (una síndrome) entre els quals hi figuren unes flors vistoses i aromàtiques, de colors rosats o malva, forma típìcament tubular i òrgans productors de nèctar --la recompensa preferida pels seus pol·linitzadors-- situats en llocs, com ara els esperons florals, als quals només poden arribar les llargues llengües de les papallones. 

Les orquídies piramidals o barretets, que floreixen ara en abundància a les serres per les quals solc caminar i la reproducció de les quals va ser estudiada ja pel mateix Darwin, constitueixen un exemple típic de flors adaptades a la pol·linització per papallones, de les quals diverses espècies (entre elles, les bellíssimes gitanetes) han estat confirmades com a vectors efectius. Les seues flors petites i aromàtiques, d’un preciós color rosat, s’agrupen en una densa inflorescència, la qual cosa facilita que les papallones s’hi puguen posar més fàcilment. A més a més, i tot i que algunes fonts les consideren com una espècie deceptiva --és a dir, que enganya als pol·linitzadors fent-los creure que podran obtindre una recompensa que en realitat no existeix-- els seus esperons semblen ser productors de nèctar, que com s’ha dit és la recompensa més habitual quan es tracta d’atreure a aquest grup d’insectes. El cas és que, després de passar una bona estona fent-ne fotos l’altre dia, em vaig adonar que, pràcticament al seu costat, hi començaven també a florir les esponeroses herbes de Sant Jordi, faveres bordes o valerianes roges. No cal ser una persona especialment observadora per reparar en les similituds que mostren quant a la floració totes dues plantes i que, de fet, semblaven ser també evidents per a les mateixes papallones que anaven passant d’orquídies a valerianes i viceversa. Va ser llavors quan vaig recordar, d’aquells temps remots en què feia de botànic i començava a interessar-me pel camp fascinant de la biologia reproductiva de les plantes, tot allò de les síndromes florals, la coevolució entre plantes i pol·linitzadors i la convergència adaptativa, i m’ha agradat passar des de llavors alguna estona rellegint papers i buscant informació més actualitzada sobre el tema. I per cert, tot i la meua suposició de que l'orquídia guanyaria còmodament, m’ha sorprès un poc comprovar, si més no fent servir el Google com a indicador, que l’interès que semblen despertar entre els humans els barretets i les herbes de Sant Jordi està molt més equilibrat del que pensava. I no seré jo qui diga que no ho trobe merescut.

He hagut de furgar un poc per internet per esbrinar per què al tipus especial d'entomofília (pol·linització per mitjà d'insectes) que és dut a terme per papallones diürnes se l'anomena psicofília, que sembla voler dir una altra cosa. I ho sembla amb fonament, perquè pel que he vist, en grec antic psyché (ψυχή) designava tant a l'ànima com a les papallones, ja que la primera adoptava aquesta forma quan sortia volant per la boca del cos mort. Les plantes són curioses, però sovint les paraules no se'ls queden en absolut enrere...

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

Canvi de cicle (relats conjunts)

 

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

--Llavors, un vel funest de caos i desesperació es va estendre sobre els nostres caps; tot el que s’havia bastit durant molts anys amb esforç i patiment, tot allò en el que creiem, s’ensorrava irremissiblement davant dels nostres ulls atònits, sense que ningú trobara la forma de posar-hi remei. Desapareguts els herois antics que tantes voltes ens havien conduït a la victòria, aquells que estaven cridats a substituir-los no van estar mai a l’altura d’allò que s’esperava i les derrotes, sovint a mans d’enemics que poc temps abans hauríem considerat molt inferiors, van esdevindre penosament habituals. La resignació i la desesperança es van convertir en els nostres companys fidels de viatge.

 --Mira, francament, crec que estàs exagerant. Val, és cert que no s’ha guanyat cap títol i que no ha estat una bona temporada, però sense voler treure gens de culpa a qui la té, aquestes coses passen, nosaltres mateixos ja hem passat abans per tot això i sempre hem trobat la forma de superar-ho, i crec que podrem fer-ho també ara. A poc que millore la situació econòmica, amb tota la gent jove que tenim i si deixem treballar l’entrenador, estic segur que tornarem a estar al lloc que mereixem. I al remat, tampoc cal posar-se tan dramàtics, que només és futbol.

--Resignació i desesperança, ja t’ho dic jo, poca cosa més ens queda. I ja només ens falta que vagen aquells i amb un parell de rebots a l’últim minut acaben guanyant també la final: “Els quatre primers actes ja passats, un cinquè tancarà el drama amb el dia”...

 

La meua aportació als relats conjunts de maig, sobre la qual em limitaré a dir que tot i estar escrita com a diàleg podria haver estat perfectament un soliloqui. Almenys no podem dir que la caiguda no s’hi veia vindre des de lluny...