Embardissat

Teníem pendent una visita al mas de Mossèn Gregori, a la vessant bocairentina de Mariola, d’ençà que vam anar, fa ja més d’un any, al peculiar oratori que s’hi troba ben a prop. I tal i com ens va passar llavors, recórrer el curt trajecte des de la Cova de la Sarsa, a la qual s'hi accedeix còmodament, ens ha costat un poc perquè allà on fa anys hi havia sendes fressades i bancals llaurats creix ara una atapeïda i embullada bosquina en la que només algun marge mig assolat i els ullastres i figueres que han perviscut ací i allà romanen com a testimoni dels antics aprofitaments d'aquestes terres. Quant al mas, al qual arribàrem finalment després d'alguna marrada i un poc esgarrapats per argelagues i esbarzers, és ben poc també el que queda en peu a hores d'ara: de la casa, bastida en un estret espai entre la penya i el barranc i pràcticament ensorrada per complet, a penes sobreviuen algunes parets que amenacen amb solsir de forma imminent, i en mig de la malesa, ombrejades per xops i avellaners, les restes de la bassa i l'antic alcavó que l'alimentava. Va ser, per això, una visita curta, per bé que acostar-se fins al recòndit emplaçament del mas va pagar a bastament la pena, no solament per ser un dels pocs, dels més de dos-cents que hi ha a la serra, que encara no coneixia, sinó sobretot per l'innegable encís i la força evocadora que manté encara el paratge malgrat l’abandonament i la ruïna que el dominen a hores d'ara. I per tot allò --sempre passa, en aquestes ocasions-- que hom voldria poder conèixer de les vides que hi van viure: per què es va perdre la terra i el mas, qui i quan va gravar, en la porta de l'alcavó, "Viva la CNT-FAI", o simplement qui va ser Mossèn Gregori...

L'entorn del mas de Mossèn Gregori (el cercle blau) el 1956, a l'esquerra, i el 2021, a la dreta, del visor de l'ICV. És evident que, abans, arribar-hi havia de ser bastant més fàcil. I també que els pins creixen d'allò més bé sobre els bancals abandonats. 

 

L'oferta i la demanda (relats conjunts)

Rafael Barradas, 1919, Juguetes

Vejam, un segon que ho mire i de seguida li dic... si, a veure, per un Rafael Barradas d'aquesta època (magnífica composició, per cert), amb el descompte del Govern inclòs, li puc posar... un litre i mig de gasoil. Si té la bondat d'esperar un moment, tan bon punt el nostre perit certifique que és autèntic ja podrà passar al sortidor número tres, de res, a vostè. Com? Per omplir el dipòsit? Ui, tal i com va la cosa, com a mínim un Velázquez. Si, un Picasso també podria valdre, però caldria mirar-ho abans; amb això de l'operació sortida no donem l'abast i tenim els magatzems plens de gom a gom, només de Van Gogh en tinc ara mateix mitja dotzena ací darrere, no li dic res més...

La meua proposta per als relats conjunts de juny. Jo no sé vosaltres, però a mi ja no em queda cap Velázquez a casa; el Gaugin me l'estic reservant per a quan agafe les vacances, però al pas que vaig no sé jo si hi arribaré. A veure si al remat resultarà que les "joguines" son nosaltres...  

 

Sobre la marxa

Potser podria dir-se'n adaptabilitat o resiliència o alguna cosa similar d’aquestes que s’estilen ara, però a mi em ve més bé al cap allò que s'ha dit des de sempre a casa meua: que les coses cal anar empomant-les tal com venen, i que val més perdre que més perdre. Així que, ateses les circumstàncies i vistes les opcions, l’assumpte de la fallida trobada familiar a Sheffield es va resoldre finalment, després de fer-li unes quantes voltes i de no poques gestions amb les cancel·lacions i els canvis de vols, celebrant l’aniversari (i el solstici) a casa, que és evident que no és el mateix però va ser molt més fàcil moure només a una persona des d'allà cap ací i almenys ens vam tornar a ajuntar tots, que era també d’allò del que es tractava. I quant al Regne Unit, segur que tard o d'hora trobarem el moment adequat per a poder anar-hi; tot és cosa d'adaptar-se...

Una de les coses que més m’interessa conèixer de Sheffield és el seu extraordinari patrimoni industrial i les iniciatives per a la seua conservació, que n’han fet d’aquesta ciutat un autèntic referent en la matèria. Potser va ser per això que, quan ens plantejàrem aquest cap de setmana fer una volteta per la comarca, el primer lloc que el subconscient em va portar al cap va ser El Molinar d’Alcoi, paratge que podria haver estat també --salvant evidentment totes les distàncies: Kelham Island és, a tots els efectes, un altre nivell-- un element clau per conèixer el passat industrial de la ciutat però que malgrat totes les declaracions, intencions i propostes benintencionades, segueix avançant, de forma aparentment inexorable, cap a la ruïna més lamentable i absoluta. El riu, almenys, baixava ple.

 

Solstici

La vesprada va començar inesperadament amb una decisió difícil: ajornar el viatge familiar a Sheffield que havíem planificat per a aquest mateix cap de setmana (la meua filla menuda ha estat aquest curs d’Erasmus per allà, i ens abellia conèixer amb ella el lloc on ha passat els últims mesos) a causa dels aparentment insalvables problemes de mobilitat imposats per la vaga de trens que hi ha aquests dies al Regne Unit, i que han fet saltar per l’aire totes les nostres previsions. Digerint el desencant i el mal humor (i barallant-nos amb la línia aèria, que per cert també té vaga prevista per diumenge, amb això del canvi de bitllets), va arribar la notícia, no puc dir que inesperada però igualment trasbalsadora, de la dimissió de Mónica Oltra; una decisió que trobe encertada --quasi diria que inevitable-- però que em provoca un innegable desassossec per com, per què i, sobretot, per qui hi ha darrere d’allò que ha provocat que haja hagut de donar-se aquest pas. I en això que, mentre anava mirant al mòbil el que es deia a les xarxes sobre l'assumpte (i ja de pas, constatant una volta més la quantitat de gentussa miserable s’hi mou impunement per elles) començà a caure una breu però intensíssima tempesta de vent, pluja i pedra: una vintena de litres en només uns pocs minuts que, tot i que havíem adoptat algunes precaucions en conèixer les previsions, van acabar en inundació casolana generalitzada perquè quan s’embossen alhora tots els desguassos poca cosa pot fer-se tret d’esperar que pare prompte, i encara sort que no hi va haver cap dany significatiu més enllà d’un bon parell d’hores, frontal al cap --la llum no va tornar fins una bona estona després-- i baieta en mà, buidant aigua i paint l’ensurt... Que al remat, ja feia alguns dies que estava jo pensant que havia de fer alguna cosa per superar l'apatia i el general ensopiment en què sobretot la calor, però no solament ella, m’havia sumit darrerament, però no comptava, la veritat, amb una entrada d’estiu tan animada com aquesta. Tan de bo que a mesura que avance l’estació la cosa vaja redreçant-se, o l’espera fins que arribe la tardor se m’ha de fer molt llarga...

 

El primer dia complet de l’estiu és també el dia que la meua filla Teresa --la de Sheffield-- compleix anys, així que recupere el costum de deixar-ho escrit ací (per molts anys!) i ja hi haurà temps de celebrar-ho com cal. I ahir, a banda del solstici, es van fer trenta anys d’ençà que Joan Fuster, de qui enguany es commemora també el centenari del naixement, va deixar d’escriure, que com ell mateix va dir és el que deu ser la mort. I com que entre unes coses i altres no vaig tindre ocasió de fer-ne esment, ho esmene hui, i amb un propòsit ferm: fer-li cas, també en això, i tornar a rellegir-lo.

Esguards

"L'esguard del botànic, més folgat, es vol circumscrit, precís, analític; el guia la raó, l'afany ordenador de la ment racional. L'esguard del caminant és global i divagador, en plaent deriva, i alhora molt detallista; el guia el sentiment de la bellesa i de l'enigma, els batecs del cor, el vol de l'ànima." 

Joan Pellicer, Flora pintoresca del País Valencià

Deixant de banda l'escassa i extravagant orquídia pudent, de la qual a penes es coneixen alguns exemplars que creixen ací i allà per aquestes serres, solen ser les modestes epipactis, representades ací per unes poques espècies de flors més aviat petites i no sempre fàcils de distingir entre elles, les que tanquen la temporada de floració d'aquest grup fascinant a les comarques que em queden més a prop. Tot i ser relativament freqüents (Epipactis kleinii creix habitualment, a vegades abundant, a les vores i clarianes de pinedes i bosquines), no és estrany que la seua presència  passe desapercebuda per als caminants apressats o més interessats en altres vistes i belleses, però sempre paga la pena detenir-se un moment per descobrir el detall de les seues flors menudes i efímeres, molt menys cridaneres que les d'altres membres del seu grup, però igualment atractives, en la seua elegant modèstia, per a qui les contempla amb la mirada adequada. Siga aquesta la que siga.