La muntanya florida

        

        "L'atenció constant de l'entorn i de nosaltres mateixos ens permet esdevenir part del tot. Experimentem el paisatge de manera visual, acústica i sensorial alhora. Els paisatges molt oberts possibiliten una visió de conjunt, una llambregada des del cim, per exemple, o des d'un pujol en la immensitat de la sabana. Els éssers humans cerquem la visió de conjunt, volem prendre mesures. 

        Les muntanyes, tan immensament més grans que nosaltres --el món és baix, petit com una miniatura--, tenen quelcom sanador. Potser no quan s'hi puja al límit de les pròpies forces, quan es fa escalada extrema o quan la por ens supera, però si quan la curiositat ens porta per camins tot respectant la nostra resistència". 

Reinhold Messner, "Salvem les muntanyes".

Hi ha moltes formes de viure la muntanya. A mi mateix, per exemple, segueix atraient-me la possibilitat de fer algun cim si es troba a l’abast de les meues capacitats físiques i tècniques, i de fet no es estrany que aquest siga el motiu principal de moltes de les meues eixides a serralades més o menys llunyanes. Però ja he dit també altres vegades que no concebisc la meua relació amb la muntanya sense tractar de conèixer millor els aspectes naturals, culturals i patrimonials de les zones que recórrec, la qual cosa no sempre és fàcil de compatibilitzar quan es tracta d’afrontar reptes físicament més exigents per distància o per dificultat. La recent eixida al Pirineu aragonès, sense poder-se qualificar en absolut com un passeig --a més de les distàncies i els desnivells, els trajectes d’alta muntanya solen incloure trams per tarteres i pedregars que fan de mal caminar--, si que em va permetre dedicar un poc més d’atenció a tot allò que anava eixint-nos al pas al llarg del camí: és, aquesta, una època especialment propícia per gaudir de la bellíssima flora pirenaica, i tot i que sempre al ritme de la marxa i sense cap ànim sistemàtic, almenys vaig tindre l’oportunitat de veure no poques espècies característiques d’aquests medis. I a més, vos he de confessar que hi ha moments que parar un moment a admirar el detall d’una planteta o a buscar l’enfocament més adequat per a una foto, resulta especialment oportú. Quan les costeres s’empinen un poc massa, per exemple.

Alguns exemples de la muntanya florida que ens trobàrem. De dalt a baix: Aconitum napellus, Lilium martagon, Dactylorhiza maculata, Rhododendron ferrugineum, Sempervivum montanum, Pinguicula grandiflora, Gentiana burseri, Gentiana sp, Veratrum album i un parell de gitanetes (Zigaena filipendulae) sobre les flors d'una Scabiosa, probablement S. columbaria.

El nostre recorregut, que ja vaig dir l’altre dia que resseguia el traçat del GR-11, va començar remuntant la vall de Vallhiverna (una pujada de prop de mil quatre-cents metres des del Pla de Senarta fins al coll, a 2.732 metres, que la tanca per l’oest) per arribar, després un curt però empinat descens, fins al refugi de Cap de Llauset, bastit en un preciós enclavament a 2.425 metres i on férem nit. La segona jornada, i tret d’una curta ascensió des del refugi fins al Coll dels Estanyets (2.524 m), consisteix bàsicament en un llarg descens a través de les pletes dels estanys d’Angliós i la vall de Salenques fins acabar, després de travessar una preciosa fageda, a l’Embassament de Baserga. Pràcticament tot el recorregut transcorre pel Parc Natural de Posets-Maladeta, amb uns valors ambientals i paisatgístics extraordinaris i amb representacions remarcables de la flora i la fauna que hi viu en aquesta part axial del Pirineu. I per cert, i parlant de cims i de muntanyes: si no hi ha cap imprevist, demà i durant uns dies marxe de nou cap a l’Atles, on espere poder completar algun dels quatre-mils que encara tinc pendents, però on compte sobretot amb tornar a gaudir dels seus paisatges i de l’hospitalitat de la gent que els habita. Ja vos contaré, segur, a la tornada.

Afectes

De la mateixa manera que hi ha llocs amb els quals, per una causa o per una altra, hom estableix amb facilitat un lligam estret i singular, n’hi d’altres que malgrat comptar també amb mèrits innegables, no reïxen a despertar-nos aquest sentiment de proximitat o afecte. A mi em passava això amb el conjunt de tombes excavades a la roca que apareixen a les proximitats del Mas del Pou, al municipi mariolenc d’Alfafara, i la veritat és que no sabria dir molt bé per què. Potser fora per la limitada i un poc confusa informació científica que coneixia sobre el jaciment, per les diferents interpretacions que se’n van anar fent d’ell (incloent-hi la pintoresca adscripció popular “fenícia” sota la qual les vaig conéixer, fa ja molts anys), o per la idea un poc extravagant --la ignorància és molt atrevida, però la meua pot arribar a ser temerària en ocasions-- de què els buits excavats a la roca podrien tindre un altre origen més prosaic, com ara una pedrera; però el cas és que durant molt de temps no he prestat massa atenció a aquesta zona, i això a pesar del meu reconegut interés per la història i l’arqueologia en general, i per la de la meua terra en particular.

L’altre dia, en baixar del mas de Mossèn Gregori i després de molts anys sense acostar-m’hi, decidírem fer una ràpida visita al jaciment. I he de dir que em va sorprendre, i molt, la diferència entre allò que vagament recordava i la realitat del que vam poder veure sobre el terreny. De tornada a casa, i mogut per aquest interès renovellat per un indret que em va semblar, aquesta volta, suggeridor i intrigant, em vaig afanyar a actualitzar també la informació disponible al respecte, la qual cosa em va portar al magnífic treball de Ricardo González Villaescusa sobre el món funerari romà al País Valencià, al qual vos remet si teniu interès en aquest tema. Val a dir, en tot cas, que de les prospeccions dutes a terme per aquest investigador, com també de la seua anàlisi dels escassos materials recuperats per Camilo Visedo el 1947 i conservats al Museu Arqueològic d’Alcoi (dos anells i fragments de ceràmica), se’n conclou que el jaciment del Mas del Pou correspondria amb tota probabilitat a un àrea d’enterrament que podria datar-se en els segles VI i VII, delimitada per un mur de tancament perimetral i formada per almenys 63 sepultures excavades totalment o parcialment sobre la roca i orientades cap a ponent.

És possible que una futura excavació del jaciment (González Villaescusa parla del seu sector central, on no hi ha sepultures visibles però on podrien haver-se’n conservat soterrades) i la prospecció sistemàtica del seu entorn puguen oferir algun dia noves dades sobre la necròpolis i sobre el nucli o nuclis de poblament que se n’associaren, i per extensió sobre una època de la qual es disposa, especialment a aquestes comarques, de molt poca informació. Pel moment, allò segur és que la meua percepció sobre la necròpolis del Mas del Pou, un poc ambigua fins ara, ha canviat definitivament; i ja em va bé que siga així perquè, si bé es mira, replantejar-se de tant en tant què (o qui) mereix realment el nostre afecte, no deixa de ser una pràctica francament recomanable.

Els rastres que els humans han deixat sobre la roca en diferents períodes històrics (pintures, per suposat, però també gravats i petroglifs, sepultures, canals i cocons, coves artificials i altres estructures comparables) solen tindre en comú la limitació del context arqueològic que se'ls associa i, en conseqüència, les dificultats no solament per a interpretar-los sinó també i amb freqüència per assignar-los una cronologia fiable. Aquesta és una situació habitual pel que fa a les necròpolis rupestres, molts escasses al País Valencià però freqüents en altres àrees de la Península Ibèrica, per bé que a hores d’ara se sol acceptar que la majoria d’elles correspondrien bé a l’època tardoromana (S. V-VII), bé a l’altmedieval (S. VIII-X). No és estrany, a més a més, que en molts d’aquests jaciments --i també en el Mas del Pou-- no es coneguen els nuclis de poblament que s’hi vincularien, la qual cosa, junt amb l’espoli al qual han estat sotmesos des de segles enrere, i en molts casos el seu aprofitament posterior per a extraure pedra per a altres usos, dificulta notablement el seu estudi i la seua interpretació. Però també els fa, si més no des del meu punt de vista de profà, especialment evocadors.

Pedrera a Fageca, probablement dedicada a l’extracció de pedres per a fer ruglons i batedors.

 

Avinentesa

Per a aquest darrer cap de setmana, el meu grup excursionista havia programat des de feia temps una abellidora travessia pirinenca, però amb la vista posada en un (altre) viatge imminent a les muntanyes de l’Atles i després d'haver-li pegat unes quantes voltes, havia optat finalment per renunciar a afegir-m'hi. La setmana passada, però, es va plantejar la possibilitat d’ocupar el lloc que deixava vacant un bon amic a qui li havia sorgit un problema d’última hora, i d'una ràpida valoració de pros i contres, vaig decidir aprofitar l’avinentesa: al remat, el que va davant va davant, i dia que passa dia que no torna. Així que allí hem estat, aquest cap de setmana passat, caminant el GR-11 en bona companyia per les valls de Vallhiverna, Angliós, Riueño i les Salenques, amb més calor --i més costeres, no ho negaré-- del que potser hauria volgut, però corprès com sempre pels extraordinaris paisatges muntanyencs d’aquesta part del Pirineu. I tot i que és molt probable que en un altre moment em decidisca a escriure alguna cosa sobre el camí recorregut, els cims que l’emmarquen, els estanys, les tarteres, els boscos i les flors, em permetreu que em limite ara com ara a deixar ací algunes imatges que, com sempre em sol passar en aquests casos, em fa l’efecte que no li fan justícia a tot allò vist i molt menys encara a allò viscut. Hi tornaré, doncs, a veure si les millore; i crec que aquesta volta no caldrà esperar molt l'avinentesa.

 

D'orquídies i arnes

L'orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale). Imatge de Wilferd Duckitt
(Wikimedia commons)

És probable que alguna volta hageu sentit parlar de la denominada ‘orquídia de Darwin’, una preciosa espècie originària de Madagascar coneguda pels botànics com Angraecum sesquipedale, perquè la seua suggeridora història és, si més no en els seus trets més generals, relativament popular i es fa servir extensament com a exemple de la perspicàcia del gran naturalista anglès i, sovint de forma un poc excessiva, de la capacitat predictiva de la teoria de la selecció natural. El cas és que fa unes setmanes, mentre rellegia algunes notes sobre la pol·linització de les orquídies, em va vindre de nou al cap aquest cas, i malgrat que és fàcil trobar a multitud de fonts un relat més o menys detallat del mateix, no em puc resistir a recollir-lo ací tant pel seu innegable interès com pel fet que, tot i que no sempre se cita com a part d’aquesta història, implica directament a Alfred Russel Wallace, sant patró --amb les seues llums i les seues ombres-- d’aquest blog i objecte, com és sabut, de la meua més sincera admiració. A grans trets, la història en qüestió comença amb un passatge del llibre publicat per Darwin el 1862 sobre la fecundació de les orquídies (“On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects, and on the good effects of intercrossing”), en el qual s'hi fa referència a l'esmentat Angraecum, descrit uns pocs anys abans de Madagascar, i que va cridar l’atenció del naturalista --que disposava d'exemplars facilitats pel cultivador James Bateman-- per l'esperó desproporcionadament llarg de les seues flors. A partir de les seues observacions sobre altres espècies del grup, Darwin va postular que, tot i que encara no havia estat descrit, havia d’existir a Madagascar un pol·linitzador adequat per a les característiques d’aquesta flor: “No obstant això, és sorprenent que cap insecte puga arribar al nèctar: les nostres esfinxs  angleses tenen probòscides tan llargues com el seu cos: però a Madagascar hi ha d'haver arnes amb probòscides capaces d'estendre's fins a una longitud d'entre deu i onze polzades!”. En la seua versió abreujada, la història culmina amb el descobriment, el 1903, d’una espècie d’arna les característiques de la qual coincidien amb allò postulat per Darwin, per bé que no va ser fins el 1997 quan es va poder confirmar definitivament la relació entre aquesta i l’orquídia, a la qual efectivament pol·linitza.

Darwin i Wallace. De la xarxa

La intervenció de Wallace en aquesta història es va produir a causa de la publicació, el 1867, d'un llibre escrit per George Campbell, huité duc d’Argyll, titulat “The Reign of Law” (“El Regne de la Llei”) en el qual tractava de refutar els plantejaments darwinians sobre la selecció natural, i on al·ludia directament al cas de l’Angraecum. Per a Campbell, l’artifici i la bellesa en la Natura eren proves inequívoques de la presència d’una ment creadora, i l’extraordinària orquídia a la qual s’hi havia referit Darwin (com també a la seua "comprensió parcial" sobre com havia pogut evolucionar fins la seua forma actual) era un exemple clar d’aquest fet. Com a resposta a aquestes crítiques, Wallace va publicar el mateix any un article (“Creation by Law”) en el qual rebatia les afirmacions de Campbell, que atribuïa almenys en part a la forma d’escriure de Darwin (“El senyor Darwin s'ha exposat a moltes idees errònies i ha donat als seus oponents una arma poderosa amb el seu ús continu de la metàfora per descriure les meravelloses coadaptacions dels éssers orgànics”) i on incloïa, a més a més, una nota al peu relativa al possible pol·linitzador d’Angræcum. En aquesta nota, Wallace no solament recolzava el postulat de Darwin sobre l'existència d'aquesta espècie encara desconeguda, sinó que fins i tot aventurava qui podria ser-ne un candidat adequat: “He mesurat acuradament la trompa d'un exemplar de Macrosila cluentius d'Amèrica del Sud a la col·lecció del Museu Britànic, i he trobat que té nou polzades i un quart de llarg! Un d'Àfrica tropical (Macrosila morganii) fa set polzades i mig. Una espècie amb una trompa de dos o tres polzades més llarga podria arribar al nèctar de les flors més grans d'Angraecum sesquipedale, els nectaris de les quals varien de llargada de deu a catorze polzades. Es pot predir amb seguretat que aquesta arna existeix a Madagascar; i els naturalistes que visiten aquesta illa haurien de buscar-la amb tanta confiança com els astrònoms van buscar el planeta Neptú, i tindran el mateix èxit!”. La predicció de Wallace (i de Darwin) es va veure com ja s’ha dit confirmada uns anys després amb el descobriment i la descripció, per part dels entomòlegs britànics Walter Rothschild i Karl Jordan, d’una subespècie malgaix de Macrosila morganii, la qual anomenaren --després de citar expressament Wallace al seu treball-- M. morganii praedicta. Des de l'any 2021, la denominada arna esfinx de Wallace és considerada una espècie independent, amb el nom acceptat de Xanthopan praedicta.

Xanthopan praedicta i la seua descomunal probòscide, o la grandària si que importa.
Imatge de Wikimedia commons.

Darwin, que va morir el 1882, no va a arribar a conèixer el nom del pol·linitzador del seu Angraecum, i no he estat capaç de trobar en l’extensa obra de Wallace, qui va viure fins el 1915, cap referència a aquesta qüestió després de la descripció de Xanthopan praedicta per Rothschild i Jordan. Darwin i Wallace, en contra del que de vegades hom pensa, mantingueren una relació cordial, i estic convençut que, fins i tot més que per veure confirmada la seua predicció, els agradaria saber que la relació entre l'orquídia i el seu pol·linitzador és encara hui objecte d'estudi sobre els processos --molt més complexos del que ells imaginaven, però decididament apassionants-- que s'hi troben implicats en l'evolució dels sistemes de mutualisme; però això, si de cas, ho deixarem per a un altre dia...

Il·lustració de Thomas William Wood inclosa en l'article "Creation by law" de Wallace,
 i que recrea el possible aspecte de l'arna, llavors encara desconeguda, pol·linitzadora d'Angraecum, De la wikipedia. 

Embardissat

Teníem pendent una visita al mas de Mossèn Gregori, a la vessant bocairentina de Mariola, d’ençà que vam anar, fa ja més d’un any, al peculiar oratori que s’hi troba ben a prop. I tal i com ens va passar llavors, recórrer el curt trajecte des de la Cova de la Sarsa, a la qual s'hi accedeix còmodament, ens ha costat un poc perquè allà on fa anys hi havia sendes fressades i bancals llaurats creix ara una atapeïda i embullada bosquina en la que només algun marge mig assolat i els ullastres i figueres que han perviscut ací i allà romanen com a testimoni dels antics aprofitaments d'aquestes terres. Quant al mas, al qual arribàrem finalment després d'alguna marrada i un poc esgarrapats per argelagues i esbarzers, és ben poc també el que queda en peu a hores d'ara: de la casa, bastida en un estret espai entre la penya i el barranc i pràcticament ensorrada per complet, a penes sobreviuen algunes parets que amenacen amb solsir de forma imminent, i en mig de la malesa, ombrejades per xops i avellaners, les restes de la bassa i l'antic alcavó que l'alimentava. Va ser, per això, una visita curta, per bé que acostar-se fins al recòndit emplaçament del mas va pagar a bastament la pena, no solament per ser un dels pocs, dels més de dos-cents que hi ha a la serra, que encara no coneixia, sinó sobretot per l'innegable encís i la força evocadora que manté encara el paratge malgrat l’abandonament i la ruïna que el dominen a hores d'ara. I per tot allò --sempre passa, en aquestes ocasions-- que hom voldria poder conèixer de les vides que hi van viure: per què es va perdre la terra i el mas, qui i quan va gravar, en la porta de l'alcavó, "Viva la CNT-FAI", o simplement qui va ser Mossèn Gregori...

L'entorn del mas de Mossèn Gregori (el cercle blau) el 1956, a l'esquerra, i el 2021, a la dreta, del visor de l'ICV. És evident que, abans, arribar-hi havia de ser bastant més fàcil. I també que els pins creixen d'allò més bé sobre els bancals abandonats.