El Pirineu tranquil

Cal dir que no era, d’entrada, la nostra primera opció. Però descartades per diverses raons altres propostes més exòtiques que hauran d’esperar el seu moment, tornar als sempre estimables Pirineus va acabant sent, per a la colla de trescadors amb la què solc compartir eixides muntanyenques, l’alternativa més viable. No ens abellia, però, recórrer a les rutes i els paratges habitualment més concorreguts, per als quals es presumia enguany --i sembla que ha estat així-- una afluència de gent especialment elevada. Es tractava, per tant, de buscar alguna zona que, tot i mantenir els atractius que s’esperen d’un recorregut pirinenc, quedara un poc allunyada dels principals nuclis d’atracció de la muntanya, i les rutes autoguiades que gestiona l'amic Pako Crestas ens oferien una possibilitat que, al remat, trobàrem idònia per als nostres propòsits: un trajecte en cinc etapes per l’entorn de la Vall de Santa Magdalena, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, batejat --diria que justificadament-- com a “Terra Incògnita”, i que amb inici i final a Os de Civís permet conèixer millor un sector de la serralada que sempre havíem vist des de la distància --en acostar-nos a Andorra o a la Vall Ferrera, ja que queda entre totes dues zones-- però que mai havíem trobat ocasió de recórrer.

La ruta, els detalls de la qual poden veure’s en aquest enllaç, pot fer-se en tres, quatre o, com ja he dit que va ser el nostre cas, en cinc etapes. En la primera d’elles, i després de fer nit en el molt recomanable Hostal la Font d’Os de Civís, el camí ens va dur a ascendir per la vall del riu de Salòria fins al Coll de Conflent i les bordes d’igual nom, per remuntar després, vorejant el torrent de Sabollera, fins el Coll de Màniga i descendir finalment, a través d’un bosc esponerós, fins el refugi del Gall Fer; una jornada exigent per la distància i els desnivells remarcables --amb algun tram en el qual convindria revisar el track, en perdre's a trams la traça del camí-- i amenitzada a més a més, en el nostre cas, per una tempesta que ens va agafar pràcticament al punt més alt del recorregut i ens va acompanyar ja fins a l'arribada al refugi, del qual i per cert fórem els únics ocupants que feren nit. La segona jornada discorre, en un primer tram, per un preciós sender entre boscos d'avets i pins rojals, fins descendir, poc després, a la vall de la Coma de Burg, a l'altura del llogaret d'igual nom. Des d'ací, el traçat remunta el vessant fins el Coll de So, travessat el qual (i de nou sota la pluja) arribàrem finalment fins a la fondalada en la què s’alcen les Bordes de Tressó: un indret realment encisador --per les antigues bordes habilitades com a alberg, pel bellíssim entorn que les envolta, i per l’hospitalitat de Klaas i les seues filles-- que justifica sobradament una visita. 

Quant al tercer dia, la ruta preveu un recorregut circular --de nou llarg i amb bons desnivells, i de nou i en el nostre cas amb la presència de les tempestes a partir del migdia-- que comença i acaba a les Bordes, i que permet ascendir al modest però panoràmic Pui d'Urdossa, a 2.226 metres, per baixar després fins els  pobles de Mallolís i Farrera i tornar a remuntar, per bé que ara per un altre camí diferent al de l’etapa anterior, el Coll de So. Des de les Bordes de Tressó, la ruta segueix en la quarta jornada fins el Planell de l'Orri Vell per descendir després ràpidament fins a la preciosa Vall de Santa Magdalena, el vessant sud de la qual es remunta per ascendir fins a la Creu del Ras de Conques i acabar el dia en el petit refugi que hi ha a la seua rodalia. La darrera jornada ens dirigeix, travessant els colls de Grau i d’Ares i ascendint a l'arrodonida lloma del Bony de Trescul, fins al ja conegut Coll de Conflent i, des d'ell però ara pel sud de la vall del Salòria, fins al punt d'inici a Os de Civís. 

Probablement, la falta de cims d’un cert renom --la màxima altura de la zona és el pic de Salòria, de 2.785 metres-- i la limitada accessibilitat, si més no per comparació amb altres àrees pròximes, han fet que aquest sector, malgrat els paisatges remarcables i els seus extraordinaris valors ambientals, no siga una destinació massa coneguda entre els visitants habituals del Pirineus, almenys fora de la temporada hivernal i els recorreguts amb raquetes de neu. Quant a nosaltres, malgrat haver estat bastant condicionats per les tempestes diàries (benvingudes, en tot cas: no recorde haver vist mai els Pirineus tan secs com enguany), és evident que l’experiència va pagar a bastament la pena, i no solament per la tranquil·litat que també buscàvem: els paisatges muntanyencs, els extraordinaris boscos que encara s'hi conserven (Virós, en el qual s'ubica el refugi del Gall Fer, n'és un d’ells, però no pas l’únic) i altres elements d’interès que formen part de la ruta, com ara els associats a la memòria de la Guerra Civil al Pallars, fan d’aquest recorregut una opció francament recomanable per a conèixer un poc millor aquesta part del Pirineu, potser menys esquerpa i més tranquil·la que d'altres que ens resultaven fins ara més familiars, però amb tot allò que fa que el Pirineu siga allò que és. 

De totes les seguides que he hagut d'anar recuperant en acabar-se les vacances, aquesta de tornar a escriure al blog és una de les que més està costant-me. Estic segur, però, que és només qüestió de temps, i que a poc a poc aniré posant-me al dia; deixar de procrastinar no sempre és fàcil...

Pensar i fer

 

Potser el que m’ha resultat més molest ha estat haver-me d’alçar del llit quasi a l’hora en què comença a poder-se dormir, que la calor no afluixa i les nits es fan feixugues. Però tret d’això, i de que m’ha costat un poc més del que pensava tornar a seure davant del teclat en tornar a casa de vesprada, un any més he pogut constatar que, tal i com passa amb moltes altres coses --anar al dentista o llegir-se “Noruega”, posem per cas-- la tornada de les vacances fa més peresa quan es pensa que quan es fa. Valguen en tot cas aquestes quatre ratlles per deixar constància expressa del retorn, com també per avançar que malgrat els efectes funests dels incendis d'agost --el de les valls de la Marina m’ha tocat, no cal dir-ho, de molt a prop-- aquestes setmanes de pausa han cobert a bastament els objectius previstos; de muntanyes, paisatges, llibres i d’altres avorriments més o menys fructífers, ja aniré contant-vos si es presenta l'ocasió. Segur que, en refrescar, tot serà més fàcil...

Encara que siga amb uns dies de retard --tot i que ja havia acabat formalment les vacances, la data en qüestió em va agafar capficat en pensar i amb poques ganes de fer-- m'haureu de permetre que em faça ressò, un any més, de la Diada d'Estellés, i que ho faça de nou amb un dels primers poemes que li vaig llegir. Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc...

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

L’home ha arribat als voltants de la Lluna

i n’ha transmés les imatges a la tele.

Un astronauta llegia uns versicles.

Sobre la taula hi havia residus

de l’adorable sopar en família.

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

És el meu lloc i és el lloc on els meus

treballen, lluiten, esperen i blasmen,

fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.

Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc,

tot es baralla, es desfà i es refà.

Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?

¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d’una manera, diríem, plausible.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,

tenen a punt una frase oportuna

i saben dur una vida discreta,

sense cridar l’atenció,

morts que ningú no sabrà que són morts

i van a missa de dotze els diumenges.

Vacances

"La classe especial d’avorriment que pateixen les poblacions urbanes modernes està íntimament relacionada amb la seua separació de la vida en la terra. Això és el que fa que la vida estiga plena de calor, pols i set, com una peregrinació pel desert. Entre aquells que són prou rics per escollir la seua forma de vida, la classe particular d’insuportable avorriment que pateixen es deu, per paradoxal que semble, a la seua por a avorrir-se. En fugir de l’avorriment fructífer cauen en les urpes d’un altre molt pitjor. Una vida feliç ha de ser, en gran mesura, una vida tranquil·la, doncs només en un ambient tranquil pot viure l’autèntica alegria".

Bertrand Russell, "La conquesta de la felicitat"

Muntanya n'ha d'haver precís, i no solament de rodalia perquè de fet demà mateix marxaré cap al Pallars a passar uns dies entre boscos, cims, prats i bordes. I un poc de mar segurament també, que tot i que no és aquest el moment que més m'agrada per anar-hi, tampoc em queda tan lluny i la veritat és que la tinc darrerament bastant abandonada. Però quant a la resta, que serà la majoria, les meues aspiracions per aquestes vacances que acabe d'encetar són indubtablement modestes i poc o gens originals: veure als amics, llegir a l'ombra del pati amb alguna cervesa a prop, potser escriure una mica, i poca cosa més; el que vindria a ser, en paraules de Russell (més que un filòsof un 'desinfectant', en deia Joan Fuster), tractar d'avorrir-me fructíferament, que un poc --només un poc-- de vida tranquil·la tampoc m'ha d'anar malament... Ens veiem ben aviat, que passeu bon estiu! 

Els pastors i la muntanya

Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc. 

Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa. 

La meua curiositat pels anomenats sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del CIHEAM (entre elles, la revista Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent. 

Azib al Toubkal. Del pla de gestió del Parc Nacional.

Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens per la vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.

Agost

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

 

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Josep Carner, “Incúria d’agost”

 

Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la canícula són, paradoxalment, els gats...