Blanc sobre negre

No pot dir-se que haja estat, ni de bon tros, una gran nevada. Però ja va bé perquè feia ja bastant temps que no la veiem per ací, i després de les lleus enfarinades dels dies anteriors a les obagues de l'Aitana o la Serrella, la neu que va caure diumenge a les terres altes del Comtat i les Marines ha donat, almenys, per a eixir a xafar-la una miqueta. I a més cal dir que aquesta volta ha caigut molt ben caiguda, perquè molts dels llocs on ho va fer són els mateixos que van cremar fa uns mesos en un dolorós i devastador incendi. Especialment benvinguda, doncs, aquesta neu que ha cobert de blanc el negre per uns dies, i que segur que ajudarà a fer un poc més curt el camí de tornada cap al verd. 

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això. 

Miracles quotidians (relats conjunts)

 Vincent van Gogh, Crani fumant un cigarret, 1885-1886

L'Església no va arribar mai a validar el caràcter sobrenatural del fet: segons el seu informe final, les declaracions del principal testimoni (del qual es destacava "la seua curiosa forma de parlar, els freqüents esclafits de riure i una fixació permanent en el menjar") no van permetre arribar a una conclusió definitiva. Però això no va impedir que la fama de les relíquies del Sant que cobraven vida per fumar s'escampara com una reguera de pólvora. Centenars de fidels --la majoria d'ells, amb una curiosa forma de parlar, esclafits de riure i fam permanent-- van començar a peregrinar fins al petit santuari, envoltat de feraços camps de cànem, que albergava l'esquelet miraculós, i molts asseguraven sense cap mena de dubte que havien pogut veure el prodigi amb els seus propis ulls. Mai, fins llavors, la devoció a Sant Canut havia conegut tal esplendor; el conreu del cànem a la comarca, tampoc.

La meua proposta per als relats conjunts de novembre. La moralitat? Que rule, tu, no te l'apalanques. I que visca Sant Canut. I Bob Marley. I quina fam, no?   

Etiquetes

Ho he d'acceptar: pel que es veu, això d'etiquetar les entrades del blog no se'm dona massa bé. Jo li pose voluntat, i de fet podeu comprovar que la llista que acompanya aquestes planes ha arribat a assolir, a aquestes alçades, una extensió considerable. Però després m'hi pose a veure què és el que havia escrit fins ara de Famorca, i comprove, no sense sorpresa, que no hi he deixat cap referència: ni per ser el lloc des d'on solen començar les meues caminades per l'Alfaro i la Serrella (aquestes si, ben representades al recull), ni pel seu topònim, tan evocador com intrigant, al qual Coromines, que tempteja amb un origen amazic, dedica --conjuntament amb el veí Fageca-- una extensa reflexió. Però tampoc pels nombrosos jaciments arqueològics que alberga el terme i la seua rodalia, les vicissituds dels colons mallorquins que vingueren a poblar-la després de l'expulsió dels moriscos, ni tan sols per les inoblidables estones passades recorrent els carrerons del poble després de dinar a l'entranyable i desapareguda Casa Pura. Així és que, aprofitant que no fa molt vam estar fent una preciosa caminada per terres famorquines, i tot i que han passat ja unes setmanes des de llavors, he pensat que era un bon moment per afegir a la llista una etiqueta que ja fa molt de temps que hauria d'haver-ne format part; segur que no haurà de passar molt de temps abans que torne a utilitzar-la.

Tret de la vista del poble, que és de l'any passat però que m'ha semblat que convenia, totes les altres imatges --incloent-hi la de l'heura de fulles curiosament lineals i la de l'acolorida larva de borinot de les letereses-- van ser fetes al llarg del recorregut al qual em referia més amunt, i que a més del singular paratge del Pla de la Cova i els seus extraordinaris corrals --amb pintures rupestres descobertes no fa massa-- ens va dur, després d'un preciós trajecte a peus de la Serrella, fins al rellevant jaciment de la Cova de Santa Maira, dins ja del terme veí de Castell de Castells, que veig per cert que almenys si que tenia ja una etiqueta però que em sembla molt poc per al que mereixeria. No,  definitivament, no se'm dona bé...

Picotejant

Primer ha estat el garser, que pràcticament m'ha avisat de la seua presència sobre l'arbre amb el seu crit característic i que, a més a més, s'ha prestat amablement a deixar-se veure des de relativament a prop i durant una bona estona. No m'ho ha posat tan fàcil el verd, a qui ha delatat també el seu renill inconfusible però que només s'ha deixat observar, per un moment i des de lluny, abans d'alçar el vol i perdre's entre les capçades, finalment tardorals, dels xops i els àlbers... Feia temps que no eixia a caminar per les vesprades, que a més de ser ara massa curtes per a segons quines passejades, torne a tindre majoritàriament ocupades amb uns altres menesters perquè --ja sabeu allò d'entropessar amb la mateixa pedra-- he tornat a assumir algunes responsabilitats a la faena i, tot i que serà només per una temporada, dispose ara de menys temps per a altres coses. Però hui, després d'una setmana que se m'ha fet llarga i encara que fora entre dues claroretes, he baixat al riu amb la idea d'airejar-me una mica i aclarir un poc el cap. El que no esperava era passar una estona tan entretinguda en companyia dels picots; o, si em permeteu que ho diga així, que em passaria la vesprada, fins que s'ha fet massa fosc per veure res, simplement picotejant...

El picot garser gros (Dendrocopos major), de qui ja vaig parlar ací mateix fa un temps, és un company habitual en el meues passejades vora riu malgrat la seua raresa per aquestes terres. El picot verd ibèric (Picus sharpei), considerat des de fa poc una espècie independent respecte a la resta de les poblacions euroasiàtiques, és molt més comú i és fàcil escoltar-lo en els boscos i arbredes de la zona, incloent-hi les riberenques, però no sempre resulta fàcil d'observar. Haver-los pogut veure a tots dos pràcticament junts no deixa de ser una casualitat afortunada; llàstima, pel que fa a les fotos, de la poca llum i la falta de traça...