Qüestió de noms (relats conjunts)

Ma Lin, segle XIII, 靜聽松風 

El quadre és com sempre extraordinari, mestre Ma Lin, i estic segur que a l'Emperador li complaurà immensament que passe a formar part de l'excelsa col·lecció que alberga al seu Palau. M'haureu de permetre, però, que gose fer-vos un suggeriment sobre el nom de l'obra, per a la qual proposaria humilment alguna cosa així com "Escoltant tranquil·lament el vent entre els pins". I no és que no valore  el que vós havíeu decidit donar-li, ple de sensibilitat i amb una innegable força expressiva; però convindreu amb mi que "El monarca rascant-se les castanyes sota un arbre mentre els seus súbdits treballem de sol a sol" podria, segons en quin context, ser mal interpretat...

La meua proposta per als relats conjunts de febrer, ara que comença març. Fruit, deixeu-me que ho diga, d'un grandíssim esforç d'imaginació i inventiva que estic segur que sabreu valorar tal i com mereix, perquè un monarca rascant-se les castanyes és una imatge tan absurda i impensable que no crec que a ningú se li haja passat abans pel cap.

 

A mà

És, amb diferència, el que em queda més a mà, i també el que visite amb més freqüència. Però em sembla que, tret potser d'alguna referència de passada, mai no havia dit res ací sobre el castell de Cocentaina. I la veritat és que, si ho pense bé, tampoc és que faça molta falta que siga jo qui en diga res, perquè per sort i per si vos interessara és molta la informació disponible sobre aquesta emblemàtica edificació medieval, de la qual la monumental torre-palau gòtica només representa la resta més visible i coneguda d'un conjunt més ampli d'estructures defensives (llenços de mur, basaments de torres o l'extraordinari aljub conegut a la zona com a Bassa del Moro, pendent encara d'un estudi exhaustiu i detallat) que sovint passen desapercebudes per a la majoria dels visitants i que testimonien l'origen andalusí de la fortificació. El cas és que fa poc, com tantes altres voltes, vaig tornar a pujar al castell, i almenys aquesta volta m'ha semblat oportú deixar-ne testimoni, encara que siga només per poder dir que ja ho he dit. I de pas, per animar-vos, si és que no el coneixeu i en teniu ocasió, a que en feu una visita; jo ho faig amb freqüència, i no només per ser el que em queda més a mà. 

Cabrera

Van ser només unes poques hores, a penes un parèntesi abans de tornar de nou al tràfec del despatx i dels papers. Però l'oportunitat ho mereixia, i no solament perquè visitar Cabrera, ni que fora fugaçment, era una assignatura que tenia pendent des de feia molt de temps: poder-ho fer de la mà de qui se n'encarrega de vetlar per la conservació del seu extraordinari patrimoni (natural, per suposat, en la terra i en la mar; però també, tal i com vam poder comprovar, cultural i històric) va ser un autèntic privilegi. Unes poques hores, doncs, però que van donar per a molt gràcies a l'amabilitat dels companys i companyes del Govern Balear que ens van acompanyar --alguns d'ells, amb molts anys d'experiència en aquesta tasca no sempre senzilla ni apreciada-- i dels quals esperem seguir aprenent, perquè és molt el que ens uneix, també en aquestes coses, a banda i banda de la mar. Pel moment, ens queda el record d'un dia magnífic (tancar-lo amb la posta de sol a l'emblemàtic arenal d'Es Trenc, ara també parc natural, va ser tot un encert), però també el desig de saber més sobre l'illa i tot el que representa. I de poder tornar-hi prompte, per suposat; i si poguera ser, per un poc més que per unes poques hores.

Doncs ja ho veieu, jo de veres que ho intente, però aquesta volta està costant-me especialment arrencar de nou el blog, perquè de ganes no me'n falten però les hores cada volta em donen per a menys. Ja em queda poc, en tot cas, per retornar a una vida més tranquil·la --així estava acordat d'ençà que vaig acceptar canviar temporalment de lloc de treball fa ja alguns mesos-- de la que espere que aquestes planes puguen tornar a formar part amb l'assiduïtat que m'agradaria; del trellat, tampoc aquesta volta, no vos puc prometre res... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Blanc sobre negre

No pot dir-se que haja estat, ni de bon tros, una gran nevada. Però ja va bé perquè feia ja bastant temps que no la veiem per ací, i després de les lleus enfarinades dels dies anteriors a les obagues de l'Aitana o la Serrella, la neu que va caure diumenge a les terres altes del Comtat i les Marines ha donat, almenys, per a eixir a xafar-la una miqueta. I a més cal dir que aquesta volta ha caigut molt ben caiguda, perquè molts dels llocs on ho va fer són els mateixos que van cremar fa uns mesos en un dolorós i devastador incendi. Especialment benvinguda, doncs, aquesta neu que ha cobert de blanc el negre per uns dies, i que segur que ajudarà a fer un poc més curt el camí de tornada cap al verd. 

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això.