La boira i el desert

Una espessa boira cobreix amb freqüència les costes atlàntiques del sud del Marroc. Sobretot pels matins, quan l’aire procedent de l’oceà es refreda bruscament en tocar terra, la humitat es condensa i dona lloc a bromes de vegades notablement denses i persistents, que a més de crear paisatges d'una bellesa subtil i efímera representen, en un context tan àrid com aquest, una important font suplementària d’aigua per a tots els éssers que hi viuen, incloent-hi els humans. Per això, en començar a baixar de la muntanya camí de Gourizim i, un poc més al sud, de la nostra destinació a les platges de Legzira, no ens ha sorprès descobrir en la distància la fina línia nebulosa que ressegueix el contorn del litoral sense endinsar-se molt ni cap a la terra ni cap a la mar. Acabem d'encetar una nova etapa, la darrera d’aquest viatge, en la què deixem definitivament enrere les muntanyes i ens encarem, amb la presència quasi constant de l’oceà i a les portes de l'immens desert, a un paisatge obert de platges, ermassos, planes i arenals. L'interès natural d'aquestes terres i l'atractiu corprenedor del seu paisatge segueixen sent, en tot cas, extraordinaris, però ara cal afegir-los la innegable rellevància històrica, en tant que testimonis del passat colonial espanyol, de molts dels indrets als quals ens dirigim.

He de reconèixer que, a diferència d'altres etapes del viatge, i deixant potser de banda alguna vaga noció sobre el parc nacional de Khenifiss, al qual arribarem demà, és molt poc el que sé d'allò que esperem veure en els dies que dedicarem a aquesta zona. Afortunadament, comptem amb el privilegi de compartir viatge amb Juan, que ben aviat es revela com un profund coneixedor de la història de les colònies espanyoles en aquesta part d'Àfrica; els seus coneixements ens resultaran valuosíssims no  solament per entendre millor allò que veiem, sinó també per saber un poc més del que s'amaga darrere d'allò més aparent, i començarem a adonar-nos-en tan bon punt arribarem a Sidi Ifni: després de donar compte a la mateixa platja d'un memorable tajin de peix i polp, i d'un curt recorregut entre la boira per tractar d'entrellucar --amb un èxit limitat-- l'icònic arc de roca de Legzira, ens dirigim a la ciutat, uns pocs quilòmetres al sud i, com s'ha dit, colònia espanyola des de la seua fundació el 1934 fins que va ser entregada al Marroc el 1969. Hui hi farem nit, i aprofitem per fer una volta pel centre --a qui li trobe un aire inevitablement decadent i melancòlic, potser accentuat per una boira que no s'alça-- mentre Juan ens assenyala algunes fites històriques rellevants com ara la Guerra d'Ifni de 1957-58, o els punts principals d'interès, relíquies d'un passat colonial que es fa present pertot arreu. L’endemà amaneix sense boira, i abans de reprendre viatge aprofitem la proximitat de Legzira per tornar-hi a veure l'arc (el que queda, després de l'esfondrament del principal l'any 2016) i, ja de tornada a Sidi Ifni, per visitar el seu port i les restes de l'enginyós i original telefèric que el feia operatiu i que va ser desmantellat fa uns anys.

En avançar des de Sidi Ifni cap al sud abandonem definitivament els últims estreps sud-occidentals de l’Antiatles. La carretera s’allunya temporalment del mar, i el paisatge comença a veure’s dominat per les estepes desèrtiques d'arena i pedra que s'estenen fins on arriba la vista. Una volta passem la ciutat de Tan Tan, fundada també pels espanyols el 1940 com a part del protectorat de Cabo Juby, el trajecte torna a aproximar-se a la costa. Travessem de tant en tant la desembocadura inundada d’algun uadi que trenca per un moment la monotonia del paisatge, fins que arribem --o creiem fer-ho-- al límit de l'espai protegit de Khenifiss: cap senyal indica als viatgers la presència del parc nacional, un dels més extensos del país amb 1.850 quilòmetres quadrats de superfície, ni la forma d'accedir-hi més enllà d'enfilar algun dels caminals que, des de la ruta principal, semblen endinsar-se en direcció a la mar. Tirant mà d'aplicacions al mòbil, encertem finalment a dirigir-nos cap a l'extens aiguamoll que dona nom al parc (conegut també com a llacuna de Naïla) i que constitueix un dels elements característics de l'espai natural junt amb els saladars i les dunes infinites. Al punt pel qual hem accedit a la llacuna, molt a prop de les restes de Santa Cruz de la Mar Pequeña, el primer emplaçament bastit per la corona de Castella en aquesta costa el 1478, hi ha també un centre de visitants aparentment abandonat que, segons he sabut després, formava part d'una iniciativa de gestió turística comunitària que no sembla haver tingut l'èxit esperat. Les hores s'esmunyen mentre recorrem les salines de Thazga i, sobretot, els immensos i captivadors camps de dunes d'El Khabta, en els què apurem la llum de la vesprada fins que el sol es pon darrere del muntanyar: només hi ha una trentena de quilòmetres fins a Tarfaya, on tenim previst passar aquesta nit, i tampoc no tenim cap presa per arribar-hi. 

Tarfaya, que també va formar part del protectorat espanyol de Cabo Juby, mostra --o almenys a mi m'ho sembla-- el mateix aspecte decaigut i arrossinat que hem vist en altres poblacions d'aquesta zona. La qual cosa no es contradiu en absolut ni amb l'amabilitat de la seua gent ni amb l’existència, a la mateixa ciutat i a la seua rodalia, de diversos indrets que mereixen sobradament una visita, com la icònica Casamar vinculada al enclavament comercial de Port Victoria, fundat pels britànics el 1879, o les fortificacions de l’etapa colonial espanyola, la qual es va estendre entre 1911 i 1958. Amb tot, potser el tret més singular de la ciutat és la seua relació amb Antoine de Saint-Exupéry --de qui l’amic Pako és un autèntic entusiasta-- través de la Compagnie Générale Aéropostale, fundada el 1918 i que unia Tolosa del Llenguadoc amb diverses destinacions d’Àfrica i Amèrica del Sud. Un modest però acurat museu, que hem de demanar que ens obriguen trucant al telèfon convingut, recull tant la història de la companyia com la seua relació amb l’autor d’"El Petit Princep", que va viure ací durant un temps i que, segons es diu, es va inspirar en els paisatges de la zona per escriure la seua obra més coneguda. En deixar Tarfaya, em ve al cap un passatge de  “Terra dels Homes”, un llibre d’Exupéry que vaig llegir fa molt de temps, que se’m va quedar gravat i que recupere quan arribe a casa: “A Juby vaig criar gaseles. Allí tots ho fèiem. Les tancàvem en un cèrcol de canyes, a l'aire lliure, ja que les gaseles necessiten beure als rierols del vent i no hi ha res tan fràgil com elles. Encara que, si són capturades joves, viuen i fins i tot brostegen a les teues mans. Es deixen acariciar i enfonsen el seu musell humit al buit del palmell. I un es creu que les ha domesticat. Un es creu que les ha protegit del desconegut pesar que, sigil·lós, extingeix les gaseles donant-los la més dolça de les morts… Però arriba el dia que les trobes empenyent la tanca amb les seues banyetes, per fugir cap al desert. Estan magnetitzades. Elles no saben que fugen. Se segueixen deixant acariciar, enfonsen, amb més dolçor fins i tot, el musell al teu palmell… Però, així que les soltes, descobreixes que, després d'un trotet que semblava feliç, han tornat a ser atretes a les canyes. I si ja no hi tornes a intervenir, romanen allà, sense ni tan sols lluitar contra la barrera, carregant simplement contra ella, amb la testa baixa, amb les banyetes, fins a la mort. Es tracta de l'època de zel o simplement de la necessitat de córrer a galop estès fins a perdre l'alè? Elles no ho saben"

No hi ha a la vista cap senyal, barrera o límit, ni rastre d’indicacions que ens puguen fer sospitar que hem travessat la ratlla. Però a mitja hora de trajecte després d’eixir de Tarfaya cap al sud, el mapa ens indica que hem entrat finalment al Sàhara Occidental, darrera etapa del nostre viatge. Els infames murs aixecats per Marroc per separar el territori que controla d’aquell que segueix en mans del Front Polisario discorren molts quilòmetres cap a l’interior, invisibles per a nosaltres, però això no impedeix que senta una viva i incòmoda sensació de desassossec; fa ja temps que soc conscient de com són les coses de complexes, però també en fa molt que em sent d’alguna forma concernit per l’aspiració del poble sahrauí a tindre dret a decidir el seu futur, un desig que malauradament sembla estar cada volta més llunyà. La carretera avança, i les banderes marroquines es fan cada volta més freqüents i visibles; les màquines treballen sense pausa construint el que sembla un immens passeig marítim a les platges que s’estenen entre Fum el-Uad i la denominada platja d'Al-Aaiun, la capital --ara com ara només simbòlica-- de la República Àrab Sahrauí Democràtica que queda uns pocs quilòmetres cap a l’interior. La ciutat  em sorprèn, a primer cop d’ull, per la seua aparença de modernitat, amb àmplies avingudes, infraestructures recents i edificis nous. A la part vella, però, a la qual ens dirigim per caminar un poc per la rodalia dels aiguamolls (“les fonts” a les quals els deu el nom) reapareix l’aire decadent i l’aspecte marginal que, molt probablement, reflecteix millor les condicions generals a les què es veu sotmesa la població que viu a aquesta terra, i també la que s’hi veu obligada a fer parada per un temps fins poder reprendre un periple en el què els hi va la vida: mentre observem entre les dunes els ocells que es mouen a les vores del uadi de Saquia el-Hamra, reparem en la presència de grups d’immigrants subsaharians precàriament acampats sota els tamarits mentre esperen, imaginem, el moment de reprendre el seu viatge. A nosaltres, que ho tenim molt més senzill, només ens queda fer nit ací i volar demà cap casa, i pense que no ha estat gens malament que siga precisament ací, i d’aquesta forma, que tanquem el nostre viatge: està bé això dels arbres emblemàtics, els parcs nacionals i els paisatges fotogènics, però no serveix de res si tot allò que es veu i es viu no ens fa pensar i ens obri els ulls a una realitat aparentment tan diferent a la nostra però de la què, amb més freqüència de la què ens pensem, en som també responsables, ni que siga  indirectament. Al remat, hi ha boires molt més denses i persistents que les que cobreixen aquestes costes, i viatjar segueix sent una de les millors formes d’esbandir-la. 

A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.

Molt més que un paisatge

El meu interès per conèixer de primera mà els abruptes i imponents paisatges de l'Antiatles i, en general, les terres del sud-oest del Marroc compreses entre l’Atlàntic, les muntanyes i el desert, és en realitat molt anterior a saber de l’existència dels dragos amazics. Ja ho avançava, de fet, en la primera entrada dedicada a aquest viatge, i estic segur que no vos va sorprendre massa saber que, si més no en gran mesura, la causa de tal interès era un altre arbre extraordinari, que no es troba en cap altre lloc del món fora d’aquest territori, i que és conegut arreu amb el seu secular nom en taixelhit o amb alguna forma directament derivada d’aquell. Es tracta de l’argan o erguén (ⴰⵔⴳⴰⵏ en tifinagh, argània en català), i és difícil trobar aplegats en una sola espècie tants trets excepcionals, no solament des del punt de vista biològic i ecològic sinó també etnològic, socioeconòmic i cultural: no se m’acut cap altra planta que, a més de comptar a una Reserva de la Biosfera de la UNESCO (de més de dos milions i mig d’hectàrees de superfície) destinada específicament al seu estudi, conservació i ús sostenible, haja estat inclosa per aquesta mateixa institució a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat pels coneixements, tècniques i pràctiques vinculades al seu aprofitament tradicional, i fins i tot compte, des de l’any 2021 i per resolució de les Nacions Unides, amb un dia internacional expressament dedicat.

Àrea de distribució de l'argània, del treball de López Sáez i Alba Sánchez (2009)

Afortunadament, i amb aquests antecedents, és fàcil preveure que la informació sobre l’argània (Argania spinosa per als botànics) és abundant i fàcilment accessible a la xarxa, per la qual cosa no me n’estendré molt al respecte i vos remet, si fora el cas, a la nombrosa bibliografia que se’n ocupa. Val a dir, en tot cas, que es tracta d’una espècie d’un gran interès científic que forma part d’una família, les sapotàcies, de caràcter eminentment tropical, i a la què s’atribueix un caràcter relicte --com la mateixa laurisilva que ha perviscut a les illes macaronèsiques-- com a representant de la vegetació que creixeria en aquestes terres a finals del Terciari, fa seixanta-cinc milions d’anys. Ecològicament, les formacions d’argània poden prosperar sota condicions relativament diverses i apareixen des del nivell del mar fins als 1.400 m d’altitud, sobre tot tipus de substrats geològics i amb precipitacions mitjanes que oscil·len entre els 100 i els 400 mm. Semblen preferir orientacions obertes a les freqüents boires oceàniques, i en haver estat objecte d’aprofitament humà des de molt antic, solen formar a hores d'ara masses obertes i amb aspecte de devesa, de les quals formen part també altres espècies d'arbres i arbrissons com ara Acacia gummifera, Rhus tripartitum, Warionia saharae o Periploca laevigata. Els boscs secs d'Acacia-Argania constitueixen una ecoregió de gran rellevància i singularitat, en la què s’hi inclouen també les illes canàries de Lanzarote i Fuerteventura atenent a les seues afinitats amb les àrees continentals, i en la què abunden les espècies endèmiques de flora i fauna.

Rhus tripartita, una espècie de sumac que conviu sovint amb l'argània, a la foto següent, i un exemplar de
 perdiu d'Àfrica (Alectoris barbara), freqïuent en aquests hàbitats oberts.  

Però a banda del seu innegable interès natural, ja s’ha dit que l’argània ha donat lloc a tot un seguit de pràctiques, costums i aprofitaments humans --hom parla, fins i tot, d’una “civilització de l’argan” en aquestes terres amazigues del sud del Marroc-- que fan d’ell un element realment extraordinari. Apreciada secularment per la seua fusta dura i compacta (originalment, l’argània va ser inclosa per Linné en el gènere Sideroxylon, que significa literalment “fusta ferro”) i per constituir un farratge apreciadíssim pel ramat, l’aprofitament principal de l’arbre ha estat l’obtenció de l’oli d’argan, produït per premsat de les seus llavors (“ametles”), i que a més de constituir un recurs alimentari i medicinal de primera magnitud, ha assolit en els últims anys una gran rellevància pel seu aprofitament cosmètic. A hores d’ara, l’oli d’argan, produït amb freqüència a cooperatives formades per dones i que hi apliquen pràctiques ancestrals, ha esdevingut un producte de gran valor afegit, part del qual s’exporta i que representa una font complementària per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats locals; un benefici, doncs, a afegir a paper de l’argània com a subministradora d’altres matèries i recursos útils però també, i sobretot, pel seu valor ambiental com a protecció front a la desertificació, prevenció de l’erosió del sòl i recàrrega dels aqüífers.

.

Paisatge típic de l'Antiatles, fruits encara verds d'argània, i dones amazigues extraient l'oli
de les llavors (d'una visita que férem a una cooperativa en un viatge anterior al Marroc)

Després de visitar els dragos de les muntanyes d’Imzi i Adaz Medni --als voltants de les quals, per cert, viuen algunes de les formacions millor conservades d’argània de tota la seua àrea de distribució-- ens dirigírem, travessant sempre els paisatges dominats per aquest arbre extraordinari, fins a la vall que ocupa Tafraout, als peus de l’abrupta massa granítica de Jbel Lkest i a prop ja del límit que separa la muntanya de l’imminent desert. Una visita imprescindible que, a més de conèixer un poc més d’a prop les deveses d’argània que, en diferent estat de conservació, abunden per aquesta zona, ens va permetre també assaborir la rotunda bellesa mineral dels feréstecs paisatges que caracteritzen aquestes terres, i alguns dels indrets --com els peculiars i difícilment qualificables “rochers peintes” o l’extraordinari estret del riu dels Aït Mansour, amb el seu esponerós palmerar i els llogarets amazics arraïmats a les parets del congost-- que li han donat una fama merescuda entre els viatgers que s’hi acosten a aquest sector de l’Antiatles, especialment apreciat pels escaladors. Quant a les argànies, encara ens van acompanyar l‘endemà en tot el llarg recorregut que ens va dur fins l’antiga colònia espanyola de Sidi Ifni; però d’això --dels rastres colonials, de la boira sorprenent i de les immensitats contraposades d’un oceà evident i un desert intuït, o viceversa-- en parlarem, si vos sembla bé, en un altre moment.

A la vista

No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga.