Molt més que un paisatge

El meu interès per conèixer de primera mà els abruptes i imponents paisatges de l'Antiatles i, en general, les terres del sud-oest del Marroc compreses entre l’Atlàntic, les muntanyes i el desert, és en realitat molt anterior a saber de l’existència dels dragos amazics. Ja ho avançava, de fet, en la primera entrada dedicada a aquest viatge, i estic segur que no vos va sorprendre massa saber que, si més no en gran mesura, la causa de tal interès era un altre arbre extraordinari, que no es troba en cap altre lloc del món fora d’aquest territori, i que és conegut arreu amb el seu secular nom en taixelhit o amb alguna forma directament derivada d’aquell. Es tracta de l’argan o erguén (ⴰⵔⴳⴰⵏ en tifinagh, argània en català), i és difícil trobar aplegats en una sola espècie tants trets excepcionals, no solament des del punt de vista biològic i ecològic sinó també etnològic, socioeconòmic i cultural: no se m’acut cap altra planta que, a més de comptar a una Reserva de la Biosfera de la UNESCO (de més de dos milions i mig d’hectàrees de superfície) destinada específicament al seu estudi, conservació i ús sostenible, haja estat inclosa per aquesta mateixa institució a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat pels coneixements, tècniques i pràctiques vinculades al seu aprofitament tradicional, i fins i tot compte, des de l’any 2021 i per resolució de les Nacions Unides, amb un dia internacional expressament dedicat.

Àrea de distribució de l'argània, del treball de López Sáez i Alba Sánchez (2009)

Afortunadament, i amb aquests antecedents, és fàcil preveure que la informació sobre l’argània (Argania spinosa per als botànics) és abundant i fàcilment accessible a la xarxa, per la qual cosa no me n’estendré molt al respecte i vos remet, si fora el cas, a la nombrosa bibliografia que se’n ocupa. Val a dir, en tot cas, que es tracta d’una espècie d’un gran interès científic que forma part d’una família, les sapotàcies, de caràcter eminentment tropical, i a la què s’atribueix un caràcter relicte --com la mateixa laurisilva que ha perviscut a les illes macaronèsiques-- com a representant de la vegetació que creixeria en aquestes terres a finals del Terciari, fa seixanta-cinc milions d’anys. Ecològicament, les formacions d’argània poden prosperar sota condicions relativament diverses i apareixen des del nivell del mar fins als 1.400 m d’altitud, sobre tot tipus de substrats geològics i amb precipitacions mitjanes que oscil·len entre els 100 i els 400 mm. Semblen preferir orientacions obertes a les freqüents boires oceàniques, i en haver estat objecte d’aprofitament humà des de molt antic, solen formar a hores masses obertes i amb aspecte de devesa, de les quals formen part també altres espècies d'arbres i arbrissons com ara Acacia gummifera, Rhus tripartitum, Warionia saharae o Periploca laevigata. Els boscs secs d'Acacia-Argania constitueixen una ecoregió de gran rellevància i singularitat, en la què s’hi inclouen també les illes canàries de Lanzarote i Fuerteventura atenent a les seues afinitats amb les àrees continentals, i en la què abunden les espècies endèmiques de flora i fauna.

Rhus tripartita, una espècie de sumac que conviu sovint amb l'argània, a la foto següent, i un exemplar de
 perdiu d'Àfrica (Alectoris barbara), freqïuent en aquests hàbitats oberts.  

Però a banda del seu innegable interès natural, ja s’ha dit que l’argània ha donat lloc a tot un seguit de pràctiques, costums i aprofitaments humans --hom parla, fins i tot, d’una “civilització de l’argan” en aquestes terres amazigues del sud del Marroc-- que fan d’ell un element realment extraordinari. Apreciada secularment per la seua fusta dura i compacta (originalment, l’argània va ser inclosa per Linné en el gènere Sideroxylon, que significa literalment “fusta ferro”) i per constituir un farratge apreciadíssim pel ramat, l’aprofitament principal de l’arbre ha estat l’obtenció de l’oli d’argan, produït per premsat de les seus llavors (“ametles”), i que a més de constituir un recurs alimentari i medicinal de primera magnitud, ha assolit en els últims anys una gran rellevància pel seu aprofitament cosmètic. A hores d’ara, l’oli d’argan, produït amb freqüència a cooperatives formades per dones i que hi apliquen pràctiques ancestrals, ha esdevingut un producte de gran valor afegit, part del qual s’exporta i que representa una font complementària per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats locals; un benefici, doncs, a afegir a paper de l’argània com a subministradora d’altres matèries i recursos útils però també, i sobretot, pel seu valor ambiental com a protecció front a la desertificació, prevenció de l’erosió del sòl i recàrrega dels aqüífers.

.

Paisatge típic de l'Antiatles, fruits encara verds d'argània, i dones amazigues extraient l'oli
de les llavors (d'una visita que férem a una cooperativa en un viatge anterior al Marroc)

Després de visitar els dragos de les muntanyes d’Imzi i Adaz Medni --als voltants de les quals, per cert, viuen algunes de les formacions millor conservades d’argània de tota la seua àrea de distribució-- ens dirigírem, travessant sempre els paisatges dominats per aquest arbre extraordinari, fins a la vall que ocupa Tafraout, als peus de l’abrupta massa granítica de Jbel Lkest i a prop ja del límit que separa la muntanya de l’imminent desert. Una visita imprescindible que, a més de conèixer un poc més d’a prop les deveses d’argània que, en diferent estat de conservació, abunden per aquesta zona, ens va permetre també assaborir la rotunda bellesa mineral dels feréstecs paisatges que caracteritzen aquestes terres, i alguns dels indrets --com els peculiars i difícilment qualificables “rochers peintes” o l’extraordinari estret del riu dels Aït Mansour, amb el seu esponerós palmerar i els llogarets amazics arraïmats a les parets del congost-- que li han donat una fama merescuda entre els viatgers que s’hi acosten a aquest sector de l’Antiatles, especialment apreciat pels escaladors. Quant a les argànies, encara ens van acompanyar l‘endemà en tot el llarg recorregut que ens va dur fins l’antiga colònia espanyola de Sidi Ifni; però d’això --dels rastres colonials, de la boira sorprenent i de les immensitats contraposades d’un oceà evident i un desert intuït, o viceversa-- en parlarem, si vos sembla bé, en un altre moment.