Un cada dia és massa per a mi. Fa uns anys no et dic jo que no (un i fins i tot més, si calia), però ara ja va costant-me... Potser una temporadeta s'aguanta bé, sobre tot amb la novetat, però a la llarga ho notes. Es cert que no sempre pot planificar-se perquè quan ix, ix; però si t'ho pots apanyar jo crec que vaig d'allò més bé amb dos o tres per setmana, i dissabte i diumenge, que estàs menys estressat, algun altre si es presenta, que és el més habitual.
O siga: que aquesta setmana he estat per damunt de la mitjana, perquè hi ha entrades quasi cada dia. Però el cap de setmana no, que demà marxe a Sierra Nevada sense telèfons ni ordinadors, a traure-li el rovell als grampons i riure tot el que es puga. Ahi vos deixe això perquè acabeu bé la setmana. Fins març...
dijous, 25 de febrer del 2010
dimecres, 24 de febrer del 2010
Eclèctic
D’alguna forma ja s’intuïa, però ara va veient-se més clarament per on anirà la cosa. Potser algú s’estranye de passar de la biogeografia d’Indonèsia a l’opinió sociopolítica (i vehement) sense quasi transició, però és el que n’hi ha: l’únic propòsit que em vaig fer en començar aquesta aventureta era deixar-me dur pels impulsos del moment, i abocar-hi un poquet d’allò que m’interessara. I he de reconéixer que, pel que fa a interessos, els meus són bastant variats i no sempre concordants. És cert que hi ha eixos, línies mestres, elements nuclears al voltant dels quals s’articulen d’alguna forma tots aquells aspectes de la realitat o la irrealitat que encara em mouen a l’acció, la indignació, el plaer o el desig de saber-ne més. Però a un nivell suficient de desagregació, com el que resulta d’ajuntar escrits un darrere l’altre sense més ordre que el temporal, la sensació pot semblar un poc caòtica. Com jo. Així és que no em sembla gens malament que, amb només uns pocs dies de vida i quasi cap lector reconegut, aquest bloc vaja semblant-se a la botigueta de Ca Eloi. O, per dir-ho d’altra forma més pretenciosa: que tot plegat vaja tenint així com un aire eclèctic.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Els diccionaris defineixen eclèctic com allò que admet diferents gèneres, diferents opinions, o també (sobretot per referència a l’art) que està format per elements o estils de caràcter divers. Curiosament, la definició que fa en castellà la Real Academia de la llengua d’allà s’allunya un poc d’aquesta accepció, en parlar del “Modo de juzgar u obrar que adopta una postura intermedia, en vez de seguir soluciones extremas o bien definidas”. No sé si m’apanya molt. En altres ocasions, he vist algú usar “eclèctic” quan volia dir “sincrètic”, que ja sabeu que és sintetitzar elements (culturals o religiosos) d’origen diferent tot reinterpretant-los; i fins i tot hi ha qui --erròniament, crec--anomena eclèctic a allò adaptable, que s’acomoda amb facilitat a les circumstàncies.... Jo vull quedar-me amb el primer dels aspectes: admetre gèneres, estils i opinions diferents. Així és que queda dit, de nou i potser no per darrera vegada: si tot va bé, ací cabrà un poquet de (quasi) tot. Perquè és així com m’agrada a mi, i tan de bo a algú més.
Per cert, i parlant d’interessos: vagament recordava, dels meus temps d’aficcionat a la Història de la Ciència, d’haver llegit alguna cosa sobre Eclecticisme –com a corrent filosòfic-- i un metge valencià del segle XVIII, Andrés Piquer, autor, entre d’altres, de la “Lógica Moderna, o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón” (1747). Piquer va ser catedràtic d’Anatomia a València abans de marxar a Madrid com a metge de cambra del Rei. Amic i col·laborador de Gregorio Mayans, tocava com a bon il·lustrat palos molt diversos. Aparentment, doncs, Piquer és una altra de les moltes figures històriques valencianes (en aquest cas, seria més propi dir valenciano-aragoneses, ja que d’allí era el pare i ell va nàixer a Fórnols, Matarranya) de les quals a penes sé/sabem res tot i la seua rellevància. Vàreu veure el reportatge sobre Francisco Xavier Balmis al País Semanal? Impressionant. Potser que també en direm alguna cosa un altre dia.
Imatge estreta de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència, Universitat de València-CSICNo puc encantar-me ara amb el Doctor Piquer, que tinc poc temps i molta faena, i ja n’hi ha Google (lloat siga per sempre) i alguns estudis especialitzats sobre autor i obra fàcils de trobar. Però faig constar que entre la seua correspondència (consultada, a correcuita i a l’espera de tindre més temps lliure, a la Biblioteca Valenciana Digital) figuren les seues cartes dirigides al senyor Josef Nebot, advocat de València i de qui hauré d’esbrinar alguna cosa més. Entre aquestes cartes, destaque per la seua importància històrica la datada el 29 de novembre de 1743, en la que diu: “Sr. Dr. Nebot : El remedio de que tengo experiencia más cierta para curar las ulcerillas de los pezones de los pechos en las que crían es el siguiente. Tómese lithargirio de oro, media onza; de azeyte y vinagre rosados, de cada uno, lo que sea preciso para mezclar con dichos polvos y formar ungüento.” Els Nebot i els mugronets, una història que ve de lluny. I com devia coure...
dimarts, 23 de febrer del 2010
La vergonya és seua
Ja n’hi ha prou, home! O siga, que damunt encara que tenim que aguantar a una banda de lladres, poca-vergonyes, presumptes acosadors sexuals, jutges que no jutgen si no els convé, mentiders compulsius, covards patètics, beatets de poca traça, xulets de discoteca, incompetents de tota mena i, en general, escòria social, professional i mental diversa, damunt m’he de sentir afrontat perquè diuen que són valencians? No, home, no! De cap manera. Que a alguns d’ells els voten? D’acord, això no ho discutisc: que cadascú actúe en consciència i en conseqüència, i ja avise que no tinc cap esperança al respecte. Però alerta: a mi, no m’emboliqueu, que això de la democràcia no deixa de ser una qüestió de majories i no d’unanimitats. Així és que sense entrar a valorar ni manipulacions, ni cegueses, ni la simple burrera permanent o transitòria, la cosa no passa d’ahí: el president de la Generalitat és un senyor (algun dia, potser una senyora) que la majoria dels valencians i valencianes trien per a que ens governe, ells sabran perquè, i ahí s’esgota la seua capacitat de representar-me, siga el d'ara o qualsevol altre. L’encarregat de torn d’aquest taller, vaja. Que jo sàpiga, ni li he jurat fidelitat ni dóna la cara per mi, la meua família, la meua feina o la meua llengua; no ha estat investit de cap divinitat, infal·libilitat ni excel·lència; per no constar, no consta ni com a símbol de l’autogovern.
D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)
O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.
I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...
D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)
O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.
I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...
dilluns, 22 de febrer del 2010
Dies i dies
“En el principi de les coses no hi ha senzillesa ni innocència;
tot allò creat, fins allò que sembla més simple, és ja culpable,
és ja complexe, ha estat llançat al brut remolí del desenvolupament
i no pot ja, no pot mai més nadar contra corrent”.
Hermann Hesse, “El llop estepari”
És obvi, però en aquests temps en què aquella mena de felicitat permanent i irreflexiva està tan sobrevalorada, convé recordar-ho: tothom té dies roïns. Uns més, altres menys. Els meus són bastant vulgars en tots els sentits (especialment, crec, pel que fa als seus efectes), encara que tinc la impressió que, almenys en algunes èpoques, se situen per damunt de la mitjana quant a freqüència i, sobretot, quant a persistència.
En general, i com supose que passa a molta gent, tinc observat que aquests dies –o conjunts d’ells—tendeixen a agrupar-se en dos tipus o categories fonamentals: aquells als quals poden atribuir-se causes desencadenants més o menys clares i directes, i aquells als què no. Vull dir: podem acabar tenint un mal dia quan ens passen certes coses dolentes, o quan no ens en passen de bones. A partir de ser conscient d'estar tenint un mal dia, pot rebobinar-se fins trobar-ne l’origen. Una discussió inoportuna o inesperada, un fracàs, un rebuig, un desengany, posem per cas, poden desencadenar un procés de ràbia o de frustració que s’escampe fins acabar generant, al seu torn, un típic mal dia. No sempre és així, però: alguns “mals rotllos”, com correspon a la seua definició, s’esgoten en ells mateixos i no es perllonguen més allà, no generen un “mal dia” sinó només una mala estona. En poc temps, només queda un fons d’ira o de tristesa, un regust agre i amarg que retorna de tant en tant, però que no arriba a alterar la percepció general de què es tracta d’un dia normal, amb moments millors i moments pitjors. És evident que la intensitat o gravetat del succeït resulta factor important per a desencadenar el procés que duu d’un simple entrebanc a un d’aquells dies, com també sembla que hi ha un component acumulatiu gens rebutjable i d’altres factors ambientals de mal determinar però que tenen, també, una responsabilitat manifesta, perquè una mateixa causa provoca efectes diferents segons ens agafe el cos (que és una forma de dir-ho).
Però hi ha altres vegades en què no: tot resulta aparentment normal, no sembla haver passat res significativament depriment, però de sobte i sense avís una ombra negra se’ns instal•la a l’ànim i comença un mal dia, que quasi sempre ve seguit d’alguns més. Dins aquesta categoria hi ha, també, matisos i variants, però quasi sempre tenen en comú –a banda de la manca de causes aparents—un desig persistent de no sortir-ne, de prolongar-los, i fins i tot, d’exhibir-los: és com si, de tant en tant, el cap –algun cap, almenys—necessitara no estar bé del tot, ves a saber per què. I necessita també fer-ho saber al món sencer. I pobre de qui gose, en aquests dies, d’acostar-se. Si ens hem enfonsat en la variant melancòlica, farem per dur al plor al més pintat; si ens hem inclinat per la irada, tot ens semblarà inacceptable, insuportable, injust, indignant. Algunes persones avesades –probablement, per experiència pròpia—han desenvolupat la capacitat de veure l’ombra de ben lluny, i actuen en conseqüència posant terra pel mig. La resta, són víctimes potencials i, a poc que s’encanten, seran sacrificades al deu maligne i un poc fava del nostre malhumor.
Atacar la causa, si és possible, és la resposta més habitual a un mal dia classe estàndard. Corregir-la, si és possible, o altrament ofegar-la en estímuls positius: dormir, dos gintònics amb els amics, aquell llibre, música (Credence, Bartok, Knopfler...), un bon polvo si pot ser (emfasitze el “bon” com a condició imprescindible, i demane disculpes pel barbarisme). Però res d’això funciona amb els dies d’ombra fosca. Al principi, per analogia, podeu provar-ho, però no sol donar resultat: els amics no diuen més que les ximpleries de sempre (les que, sempre, ens pareixen tan divertides), el llibre és pretensiós i la música repetitiva. És difícil (potser per sort) que algú s’aventure a treure’s la roba davant nostre un d’aquells dies, tret que tinga tendències masoquistes; però això ja són figues d’un altre paner....
Un d’aquests mals dies ens converteix en animals asocials, impertinents i pessimistes. I no sembla importar-nos. Ja sé que, en el fons de tot, i també en el cas dels homes, hi haurà la bioquímica i els processos neuronals, i ja he sentit parlar de la distímia, que és una altra cosa i poques bromes amb ella. Només és que hi ha dies en què només estem per a aixoplugar-nos sota la nostra ombra fosca i fer saber que és allí on estem si algú vol res, que quasi millor que no. I que demà, o despús-demà, o potser a l’altre, serà un altre dia.
Hui? En general, bé. Demà, ja veurem.
dijous, 18 de febrer del 2010
La línia i el nom
Posem que vos trobeu a Java, ja sabeu: aquella illa indonèsia relativament gran i estreta, a l’est de Sumatra i al sud de Borneo. I que heu estat fent una volta per aquestes terres de cultura mil·lenaria, ballarines exòtiques, platges paradisíaques i jungles espeses i minvants en les que encara habita una part important de la biodiversitat del planeta. Haureu sabut de la raresa del tigre de Sumatra, a punt de seguir les passes de la desapareguda subespècie que, fins fa setanta anys, vivia també a Bali i a Java. En aquesta última encara romanen algunes desenes d’exemplars del rinoceront més amenaçat del món, parent del també escassísim rinoceront de Sumatra. A Borneo és probable que hageu vist algun orangutan. Fins i tot pot ser que algun banteng (un mític bou salvatge, amenaçat també d’extingir-se en llibertat) s’haurà creuat al vostre camí a Java o a Balí. En totes aquestes illes, caminant amb dificultat per les selves que esguiten els pocs espais que encara no han estat artigats, haureu vist o sentit algunes espècies de simis, civetes, esquirols gegants, galeopitecs, gats pescadors... Tot plegat, un seguit de mamífers les àrees dels quals s’estenen des de l’Índia, Tailàndia, Burma o Vietnam, o que tenen parents més o menys pròxims en aquestes zones.
Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.
Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.
Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.
I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.
Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.
Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.
Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.
I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)