Avant la lettre

-- ... de tot això es fa palès que la burgesia és incapaç de continuar sent per més temps la classe directora de la societat, i d'imposar a la societat les condicions d'existència de la seua classe com a llei normativa. És incapaç, de dominar, perquè és incapaç d'assegurar als seus esclaus l'existència en el marc de la seua esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar en una situació en què els ha de mantenir en comptes d'ésser mantinguda per ells...

-- Però què dius? T'has tornat boig? No he entès ni una paraula del que has dit. D'on t'ho has tret, tot això?

--No ho sé, se m'acaba d'acudir i ho he dit tal qual em venia al cap... És molt estrany, no sé què m'ha pogut passar... Tan se val, no em faces cas. Té, agafa una altra tallada de meló; ves a saber quan podrem tornar a menjar-ne...

Un mes més, per a la proposta de Relats conjunts.

Inventari

Dimecres, cap a mitjan vesprada, vaig fer servir l'últim "millor prendre-s'ho amb sentit de l'humor" que tenia a mà. Dijous a migdia ja se m'havien acabat els "passe el que passe no he perdre la paciència" i els "no he de deixar que certes coses m'afecten tant", i a boqueta nit vaig esgotar també els "no val la pena capficar-s'hi". Així que pràcticament tot el divendres vaig haver de passar-lo només amb un parell de "podria ser pitjor" de marca blanca que havia trobat, mig oblidats, en una butxaca dels pantalons. Sort que, dissabte, vaig poder reposar existències, que la setmana s'anuncia complicada i convé tindre reserves al rebost: passeig per la muntanya pel matí, i veure guanyar al Barça per la vesprada; i totes dues coses amb bona companyia, que compta doble. I a més, pujant al Montcabrer, va haver un moment que fins i tot semblava que estàvem en octubre...

 

Com que fa pocs dies que he deixat de ser una de les poques persones al planeta que no havia llegit encara "La pell freda" --que per cert, m'ha agradat-- i atès que, d'ençà que vaig acabar-la, no em treia  del cap Antònia Font (i les sirenes, cantant aproximadament per no existir), havia pensat fer-los servir hui per desitjar-vos bona setmana. Després, però, em vaig assabentar de la relació --evident-- entre l'estelada i el satanisme, i vaig vacil·lar perquè mira, tal com està la cosa, si cal anar a l'infern, doncs s'hi va i avant. Però fa una estona he sabut també que el gran Lou Reed acaba de deixar-nos, i és per ell que m'he decidit finalment. "You're going to reap just what you sow". Fins sempre, mestre. 

Tardor tropical

Recorde un temps en què, en arribar l'octubre, les fulles mudaven de color, les temperatures baixaven, arribaven les pluges --i amb sort, els bolets-- i els cossos anaven difuminant els seus contorns sota capes cada vegada més espesses de roba. Ara, els xops semblen preguntar-se desconcertats si val la pena seguir sent caducifolis o no; les nits tropicals se succeeixen, els paraigües i els bolets brillen per la seua absència, i la pell segueix lluint, orgullosa i incitadora, pels carrers de València. A mi no em costa molt privar-me de suggeridores estampes de boscos tardorals, i puc suportar unes quantes nits sense dormir per culpa de la basca; fins i tot sóc capaç de prescindir, per bé que amb una innegable recança, de la pluja i dels esclata-sangs. Però això de la pell a l'aire a aquestes alçades de l'any no ho duc gens bé, perquè un comença ja a tindre una edat i no guanye per a col·liris i infusions de camamilla. "Vosté té la vista cansada", em diu l'oculista, com si jo no ho sapiguera; i més que la tindré, com no refresque prompte i puga deixar-la descansar una mica...

Col·lecció "tardor-hivern" per a la temporada que ve.
No vull ni pensar com serà la de "primavera-estiu"...

La invasió del taro

Els botànics l'anomenen Colocasia esculenta, i pel que he anat veient ací i allà, no solament es tracta d'una de les plantes cultivades més antigues i esteses arreu del planeta, sinó que també deu ser una de les espècies amb més noms populars diferents, per bé que alguns d'ells siguen compartits amb altres espècies més o menys similars. Amb tot, sembla que la forma més habitual de referir-se'n és el nom polinesi taro; malanga s'utilitza també a molts països sud-americans, mentre que les varietats ornamentals solen anomenar-se, per les seues vistoses fulles, orelles d'elefant. De la planta s'aprofiten sobretot els seus corms o tubercles, molt rics en midó però tòxics en cru, per la qual cosa han de coure's prèviament a ser consumits; les fulles, també cuites, es consumeixen com a verdura.

Hom pensa que el taro és originari de les zones pantanoses del sud-est d'Àsia, des d'on el seu cultiu va anar estenent-se fins assolir pràcticament totes les zones tropicals i subtropicals del món. Capaç de viure sota condicions ecològiques molt diverses (incloent-hi sòls inundats), amb un creixement molt ràpid i amb una gran capacitat reproductiva --tant mitjançant llavors com asexualment-- la Colocasia escapa amb freqüència dels cultius, i pot arribar a representar un greu problema en desplaçar a altres espècies autòctones: a Texas i Florida, per exemple, és considerada una espècie invasora per la seua capacitat per ocupar ràpidament extensions significatives d'aiguamolls i altres zones humides. A la Península Ibèrica s'ha detectat per primer cop a Andalusia, on creix en les riberes de rius; però la Colocasia invasora també ha arribat al País Valencià: des de fa uns pocs anys, una vigorosa població s'ha instal·lat en l'Ullal de l'Estany del Duc, en l'extraordinària i amenaçada marjal de Gandia.

No se sap de cert quin ha estat l'origen d'aquesta població; potser algú la va plantar al mateix ullal per raons estètiques o bé pràctiques --aprofitar les seues arrels--, però també és possible que hi haja arribat a partir d'algun exemplar conreat proper. Ja fa algun temps que l'Ajuntament tracta de mantindre sota control les plantes, que fàcilment arriben a ultrapassar els dos metres d'altura, amb segues i altres actuacions, però malgrat tot, la presència de Colocasia és ben visible, sobretot en les illes de l'ullal, i sembla que la població es troba en expansió. Aquesta setmana passada vam acompanyar als companys que s'ocupen d'aquest assumpte, per tal de valorar les possibles estratègies per poder eradicar-la. Probablement, el cobriment amb plàstic o alguna altra cobertura opaca, que ha donat bons resultats en el cas d'altres plantes invasores, siga també la millor opció en aquest cas, però caldrà esperar per avaluar l'eficàcia d'aquest mètode a partir de les proves que van fer-se. En uns mesos sabrem els resultats. Però en tot cas, una cosa s'ha de reconèixer: invasora, ho és; però bonica, també.

Caure

Fa l'efecte que els avets del pati sempre tenen alguna cosa per deixar-nos caure damunt. Quan no són milers de petites fulles seques que s'acumulen pertot arreu, és la pertinaç --i un poc molesta-- pluja de resina amb que solen obsequiar-nos a principis de l'estiu. I ara mateix, mentre avança la tardor, de les verdes capçades cauen sense parar els seus pinyons alats, als quals acompanyen les escates que formen les pinyes o estròbils. En madurar, aquestes pinyes, erectes i situades en les branques superiors dels arbres, no cauen senceres a terra, sinó que comencen a desarticular-se a poc a poc, desfent-se amb cada bufada d'aire com si foren pasta fullada, per deixar anar les llavors. En unes setmanes, quan totes les escates hagen desaparegut, només quedarà de les pinyes l'eix central al voltant del qual es disposaven aquelles.

Escates i llavors, per això, omplin ara mateix el jardí, per bé que la forma en que hi arriben unes i altres és ben diferent. Les primeres ho fan per la via ràpida i sense gaires compliments, i tendeixen a acumular-se sota els arbres des dels quals s'han precipitat. Les segones, en canvi, poden planar per dispersar-se a distàncies significatives gràcies a la seua característica ala membranosa; si en parem atenció, els petits pinyons ens regalen uns elegantíssims vols helicoïdals que fan les delícies dels gats de la casa i que els duen a aparèixer, a poc que bufe una lleugera brisa, en els llocs més insospitats. I pensava jo, mentre anava agranant pinyons i escates pels racons, que hi ha vegades que caure resulta inevitable; però també que hi ha moltes formes diferents de fer-ho i que, sempre que es puga, convé escollir la més apropiada. Perquè sovint, entre caure i volar, només hi ha un pas.