Caure

Fa l'efecte que els avets del pati sempre tenen alguna cosa per deixar-nos caure damunt. Quan no són milers de petites fulles seques que s'acumulen pertot arreu, és la pertinaç --i un poc molesta-- pluja de resina amb que solen obsequiar-nos a principis de l'estiu. I ara mateix, mentre avança la tardor, de les verdes capçades cauen sense parar els seus pinyons alats, als quals acompanyen les escates que formen les pinyes o estròbils. En madurar, aquestes pinyes, erectes i situades en les branques superiors dels arbres, no cauen senceres a terra, sinó que comencen a desarticular-se a poc a poc, desfent-se amb cada bufada d'aire com si foren pasta fullada, per deixar anar les llavors. En unes setmanes, quan totes les escates hagen desaparegut, només quedarà de les pinyes l'eix central al voltant del qual es disposaven aquelles.

Escates i llavors, per això, omplin ara mateix el jardí, per bé que la forma en que hi arriben unes i altres és ben diferent. Les primeres ho fan per la via ràpida i sense gaires compliments, i tendeixen a acumular-se sota els arbres des dels quals s'han precipitat. Les segones, en canvi, poden planar per dispersar-se a distàncies significatives gràcies a la seua característica ala membranosa; si en parem atenció, els petits pinyons ens regalen uns elegantíssims vols helicoïdals que fan les delícies dels gats de la casa i que els duen a aparèixer, a poc que bufe una lleugera brisa, en els llocs més insospitats. I pensava jo, mentre anava agranant pinyons i escates pels racons, que hi ha vegades que caure resulta inevitable; però també que hi ha moltes formes diferents de fer-ho i que, sempre que es puga, convé escollir la més apropiada. Perquè sovint, entre caure i volar, només hi ha un pas.