Vesti la giubba (Relats conjunts nº 100)

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

--Però... Això no pot ser! Com que el tenor ha marxat? Però tu saps el que dius? El teatre està ple i l'orquestra preparada, el públic espera impacient! Remogueu cel i terra! Hem de trobar-lo com siga!!

--Doncs això, que ha marxat. Ha dit que estava fart que l'Arlequí li furtara cada dia a Colombina i damunt haver de riure, i que ja s'ho farien tots dos, que ell se n'anava a fer-se una cassalla i a buscar-se'n una altra. Ah, i que ara si que riurà a gust...



Doncs això, que els relats conjunts han arribat al centenar, i no era cosa de deixar passar l'efemèride (gràcies, Carme, per l'avís), encara que siga amb el poc trellat habitual. I ja sabeu: si trobeu un pallasso en un bar, no vos estranyeu i aviseu al Liceu; potser estan buscant-lo...

Recitar! Mentre preso dal delirio,

non so più quel che dico,

e quel che faccio!

Eppur è d'uopo, sforzati!

Bah! sei tu forse un uom?

Tu se' Pagliaccio!

Vesti la giubba

e la faccia infarina.

La gente paga, e rider vuole qua.

E se Arlecchin t'invola Colombina,

ridi, Pagliaccio, e ognun applaudirà!

Tramuta in lazzi lo spasmo ed il pianto

in una smorfia il singhiozzo e 'l dolor,

Ah!

Ridi, Pagliaccio

sul tuo amore infranto!

Ridi del duol, che t'avvelena il cor!

Canvis

L'última volta que vaig escriure alguna cosa en aquestes planes era 2016. S'havien acabat les vacances, feia calor, esperàvem amb ganes una pluja que no arribava, i la faena em mantenia el cap massa ocupat com per dedicar-li temps al blog, i a moltes altres coses. Han passat mesos --cinc, si no erre en el compte-- i algunes coses han canviat: 2016 ha quedat enrere i el 2017 va fent camí; fa fred --no molt, però en fa-- i la pluja i la neu han ajornat, espere que per una bona temporada, la preocupació per la sequera. D'altres, en canvi, no ho han fet massa, perquè de tràfecs, pel moment, seguisc ben servit, i el treball (que per sort, i com sabeu, és en el meu cas més que un treball) encara m'ocupa extensament les hores i el cervell; però també és cert que la sembra dels mesos passats comença ara a mostrar algun brot esperançador, i vull creure que estic aprenent a prendrem les coses d'una altra forma i que, a poc que m'ho propose, hauria de ser capaç de treure temps per recuperar costums saludables que fa molt, massa, que no practique tant com caldria. Tornar a caminar per la muntanya, per exemple. I escriure, de nou, en aquestes planes, quan es puga i del que siga. I en això estem, de fet: canviant...

Coses de gener que enguany s'havien quedat per dir: desitjar-vos un feliç 2017, cosa que confie que estarà complint-se a bastament malgrat la meua inexcusable deixadesa; recordar l'aniversari de la meua filla Júlia, de qui vam celebrar els vint anys veient als Manel a Alcoi, i també el de la Línia, que el dia 24 va fer set anys en un estat més aviat lamentable però que ja veieu que es resisteix a donar-ho tot per perdut. I parlar de la notable nevada que, en els bons temps del blog, hauria donat com a mínim per a mitja dotzena d'entrades, i que només ahir, deu dies després de que caiguera, vaig poder finalment anar a trepitjar i a fotografiar. Això si, amb mig metre llarg de talló, encara, a la Serrella; feu compte de la que degué caure...

Rajol a rajol

Les guies ho expliquen, sobretot, com una qüestió de caràcter pràctic: en una terra en la què abunda l'argila i on falta quasi per complet la pedra --en el cas de Polònia, només en el sud muntanyenc apareixen afloraments rocosos susceptibles de ser aprofitats; en la resta del país, com en la  majoria de les zones pròximes banyades pel mar Bàltic, aquests afloraments són pràcticament inexistents-- sembla una decisió lògica inclinar-se per la primera com a material principal per a bastir tota classe d'edificis; incloent-hi, lògicament, aquells de caràcter monumental que, en el nostre context més immediat, tendiríem a associar amb la sòbria solidesa de la pedra tallada. És per això que, si més no en un primer moment, veure catedrals, edificis civils, fins i tot torres, castells i muralles bastits a base de milions de maons rojos, em va resultar un poc xocant, quasi diria que lleugerament impropi. Després --ja ho avançava, l'altre dia-- he sabut que aquestes construccions constitueixen un estil arquitectònic específic, anomenat precisament gòtic de rajols o gòtic bàltic, el qual es caracteritza no solament per la utilització predominant d'aquest element constructiu, sinó també, i a causa d'això, per determinades solucions arquitectòniques i per una simplicitat ornamental que, al remat, em va acabar resultant innegablement elegant. Elegància, doncs, i pragmatisme; però també resistència: tot i que alguns d'aquests edificis han estat reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial, aguantar dempeus --o quasi-- una història com la polonesa, no està a l'abast de totes les construccions...

Després d'algunes vacil·lacions, m'he decidit a utilitzar ací la paraula "rajol" en el sentit que se li dóna a Alcoi, com a sinònim de maó (bloc d’argila endurit al sol o al foc, emprat per a fer parets, voltes, xemeneies, etc,). Pel que sé, a la major part del País Valencià hom fa servir, amb aquest sentit, el terme "rajola", que jo entenc --sovint en diminutiu-- com una peça per a recobrir parets i paviments; ací ho expliquen molt bé.

Capacitat de càrrega

Veus el que vull dir? Que a mi, d'entrada, això de llogar joncs als turistes no em sembla malament; però ha d'haver-hi un control, perquè el que no pot ser es que se te'n fiquen en el jonc del costat cent i la mare amb ganes de gresca, i els qui ho paguem som els pobres caragols que vivim al prat durant tot l'any, que porte quasi tot l'estiu sense dormir...




Per a la proposta, un any més, dels relats estiuencs de la Carme. I alerta amb les saturacions, no siga que acabem matant el caragol dels ous d'or...

D'agost

Primera setmana de faena després de les vacances. Enguany, més matineres que altres vegades per allò de les necessitats del servei, però amb l'avantatge de tornar en un moment en qual sembla que tot va a un altre ritme --ritme d'agost-- i en el que potser serà un poc més fàcil fugir de les urgències per dedicar un poc de temps a planificar importàncies. I a més, de vacances, encara m'ha quedat algun remitjó al qual espere treure profit, en el seu moment; per exemple, quan trobe massa a faltar les muntanyes. O la pluja. Bon cap de setmana!

És cert que la sequera --ho vaig tornar a comprovar l'altre dia, passejant pel que queda del Pantà de Beniarrés-- pot arribar a ser molt fotogènica; però crec que, ara com ara, allò que més enyore dels dies passats a Polònia és el verd, i la pluja. I dient d'enyors i de records, tal dia com hui de fa deu anys, vaig veure complit un dels meus somnis d'infantesa: fer cim al Kilimanjaro; i a més, fer-ho amb una colla d'amics d'aquells que saps que ho seran per sempre, encara que no ens vejam tant com volguerem. Asanteni, companys!