El dimoni meridià

“--Qué aburrimiento. ¿Nos volvemos?
--¿Dónde?
--A la infancia.”

(d'una il·lustració de Forges)


No és estrany que les persones que mostren una major propensió a experimentar els efectes negatius del tedi siguen precisament aquelles que, amb certa freqüència i convicció, declaren no avorrir-se (quasi) mai. No necessàriament menteixen: havent conegut, amb major o menor intensitat, els efectes d’aquest sentiment, aquesta mena de persones han desenvolupat una intensa aversió –pànic, fins i tot-- que els força, de vegades compulsivament, a un estat d’activitat permanent, d’ocupació física o mental constant i, en suma, a la cerca continuada de qualsevol ocupació, sensació o estímul capaç d’omplir activament el seu temps “lliure”. En canvi, per a moltes altres, les estones d’inacció, fins i tot aquelles dedicades a activitats aparentment repetitives o monòtones (siguen o no de lleure) no són percebudes com especialment dolentes o evitables. Són, aquestes segones, persones privilegiades, alliberades per actitud, naturalesa o convicció de la lluita contra l’avorriment que tants esforços fa esmerçar a les primeres. En elles, per alguna raó, la passivitat, la reiteració o la rutina no desencadenen fàcilment aquest sentiment, o si ho fan no assoleix intensitat o virulència remarcables. Per això rarament en fan referència, ni per a constatar-ne la seua aparent immunitat: a penes coneixen, com els que en son proclius a patir-lo, l’horror a horroritzar-se (“ab-horrere”, origen etimològic del terme), aquella mena de temor més o menys accentuat al buit que es manifesta entre els primers quan allò que fan no interessa o es repeteix i que, per tant, els fa tindre la sensació feixuga d’estar perdent el temps. Un temps preciós i balafiat, que no està sent dedicat a res creatiu, constructiu, divertit o entretingut. Un temps inútil, buit, mort.

Imprevistos familiars (en forma de lleus però molestes malalties) han frustrat els meus plans de sortida per a aquests dies de cap de setmana post-faller. La qual cosa, junt amb un oratge suficientment rebolicat com per a desincentivar fins i tot les habituals i brevíssimes escapades compensatòries a les serres de la rodalia, m’ha mantingut confinat a casa la major part del temps... i ha fet aparéixer el temut fantasma de l’avorriment. Afortunadament, en aquesta ocasió, la cosa no ha passat a majors, en part per que no ha estat molt de temps i per una certa sensació d’estar actuant (ai!) amb la responsabilitat deguda. Però també per la utilització activa de diferents recursos adquirits amb l’experiència i desenvolupats amb la dedicació de qui, com s'haurà evidenciat ja a aquestes altures, resulta com jo tan predisposat a patir els efectes destructius del tedi en totes les seues modalitats i manifestacions. Com en ocasions similars, he hagut de recórrer a les habituals maniobres de distracció, que no sempre resulten reeixides però que en aquesta ocasió han fet els dies de més bon passar. En enumeració decorosa i per tant no exhaustiva, les hores han estat ocupades, amb diferent grau d'intensitat, en: manteniment i manipulació –un punt lasciva-- de col•leccions; jardineria relativament recreativa, modalitat “primavera enfangada”; un poc de footing, entre xàfec i xàfec; pràctica reiterada i voluntariosa del riff de “In the gallery” en una guitarra ja vella que demana a crits ser substituïda per la totèmica i massa vegades postergada Fender Stratocaster; lectura (o relectura) de papers i llibres diversos --entre els quals he de dir que no resulta recomanable incloure, en circumstàncies com l’enunciada, el per altra banda imponderable “Llibre del desassossec” de Pessoa. Lògicament, ha hagut també estones de paternitat responsable compartint jocs i comprovant, per cert, que naixen amb una habilitat natural per als comandaments que jo no adquiriré ni amb milers d’hores de pràctica. Fins i tot, he tingut ocasió de fer el seguiment de la incipient nidificació de la colònia d’oronetes que, des de fa un parell d’anys, s’han instal•lat a l’antiga cotxera i a les què enguany s’ha afegit, en un arbust proper, una sorollosa parella de merles que em té fascinat i de la que ja en parlaré un altre dia. En contra del que podria esperar-se, i com es pot constatar fàcilment, no ha funcionat allò d’escriure en el bloc. No sé molt bé perquè, però la veritat és que no apetia gens...

Però el que al remat ha resultat més entretingut –el que, per tant, ha allunyat amb major fermesa la possibilitat d’avorrir-se irremissiblement-- va estar, ja com a últim i desesperat recurs, teclejar “avorriment” al buscador. I confirmar, amb una certa sorpresa, quantes coses s’han dit sobre un tema tan aparentment banal, però que no deu ser-ho tant a la vista de les aproximacions filosòfiques, psicològiques o literàries, algunes d'elles realment brillants i esclaridores, que ha generat al llarg dels segles. I a la mateixa xarxa, o a llibres recordats a partir de referències obtingudes d'ella, he passat temps llegint sobre la cabdal distinció –a la que caldrà tornar, de la ma entre d'altres del ja esmentat Pessoa—entre avorriment i tedi; he decidit que he de llegir a Lars Svendsen i el seu necessari “Filosofia del Tedio”; he retrobat a l'innegablement brillant (però un poc avorrit per a mi) José Antonio Marina i la seua aproximació a les quatre causes principals de l’avorriment; he trobat idees interessants sobre l’ennuie dels francesos i l’spleen dels anglesos, que són tedis amb denominació d'origen. I sobre l'apasionant daemon meridianus, el "diable del migdia", que inoculava en els innocents monjos medievals l’acídia (“taedium cordis”), vici capital del "cansament o inquietud del cor"... Així és que, pel moment, val a dir que una de les millors coses que he trobat aquests dies per lluitar contra l’avorriment ha estat, precisament, pensar-ne un poc sobre ell. Però no crec que funcione sempre.

Taula amb els set pecats capitals (entre ells, l'acídia) de Hieronymus Bosch