"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 4 de març de 2010

Creure (I)

Jo, abans, creia. I molt. No solament en Déu i la santa mare Esglèsia: ja posats, creia pràcticament en tot allò que tinguera un aire místic, sobrenatural, paranormal o simplement estrany, des de les cares de Bélmez de la Moraleda fins a les civilitzacions extraterrestres a Ganímedes. En la meua adolescència, a més de cristià actiu i compromés, vaig ser seguidor entusiasta de qualsevol notícia, pel•lícula, grup o llibret que estimulara el meu interés per allò misteriós o diferent: "El mensaje de los Dioses", de l’inefable Erich von Dänniken, era un dels meus llibres de capçalera. Cada nit, aparcava les naus interestel•lars asteques a l’aeroport espacial de Nazca (Perú) per submergir-me en l’atmosfera inquietant del recentment desaparegut Antonio José Alés i la "Medianoche Cadena Ser". Quant a la religió, educació familiar i pas pels Salesians no podien acabar d’una altra forma, per bé que cal tindre en compte que, en aquell moment (parle del final dels anys setanta i principis dels vuitanta) cristianisme i revolució anaven bastant en paral•lel... Eren els temps de Comissions Obreres i la HOAC, del "curas rojos no", del Che i el Crist guerriller, de retors que et feien oir a Llach, que donaven classes de valencià quan no es podia, i que et parlaven del "Libro Rojo del Cole".




Després, tot va canviar. No recorde molt bé els detalls del procés que em va dur, des que vaig eixir d'Alcoi i vaig començar biològiques, a cuestionar-me de forma profunda tota aquesta càrrega ideològica i religiosa. Però guarde plena consciència del moment en què vaig decidir que no em calia res de tot allò per explicar la realitat --al menys la que jo percebia-- ni per suposat per a tractar de canviar-la en tot allò que em semblava injust o inapropiat. Sé que van tindre molt a veure lectures com "La doble hélice" de Watson i Crick (el primer llibre que vaig comprar com a estudiant de biologia) o la comprensió de l’evolució i els seus mecanismes; també va influir ella, que sempre s’havia mirat aquestes coses amb un escepticisme gens dissimulat però respectuosament comprensiu, i alguna cosa més, com la condemna més o menys explícita de la jerarquia catòlica a la Teologia de l’Alliberament i més d'una xarrada, conyac en ma, fins a altes hores de la matinada. Un poc abans havia començat a adquirir, també, una mica més de trellat pel que fa a discernir entre fenòmens i procesos difícilment explicables pels paradigmes actuals però encabibles en l'àmbit de la racionalitat, i simples superxeries de vividors i xerraires de tota índole i pelatge: m’ho vaig passar d’allò més bé la primera vegada que vaig veure "Encuentros en la Tercera Fase", però ja no vaig córrer a aprendre música per si tornaven. I encara sóc un sòlid aficcionat a la (bona) ciència-ficció en format literari o cinematogràfic.

El cas és que, de cop i volta, em vaig trobar amb l’aparent paradoxa de disposar un sistema de valors essencialment idèntic al que havia anat construint els darrers anys de la meua adolescència i els primers de joventut, però dràsticament desproveït de qualsevol dimensió trascendent, divina o sobrenatural: amputat de la major part de les creences que, suposadament, havien de nodrir-lo i sustentar-lo. He de dir que el reajustament, en aquest sentit, no va ser excessivament traumàtic. Amb el temps vaig entendre que més que amb l’esglèsia com a tal, amb els seus dogmes, sacraments i misteris, em sentia vinculat a determinats rectors, amb els que de fet encara mantinc una relació cordial i agraïda perquè són, bàsicament, bona gent. Que més enllà de ritus i lutúrgies, alguns dels ideals cristians (de veres), com la igualtat o la justícia, encaixaven d’alló més bé en la visió anarquista en què em trobava comfortablement instal·lat (llavors i crec que encara, per bé que haja travessat o se m’hagen atribuït militàncies i fidelitats bastant variades i de vegades pintoresques). Vull dir: el pas a l’escepticisme científic quant als fenòmens paranaturals, i a l’ateisme conscient quant als fenòmens transcendents, no em va convertir, crec, en una persona sensiblemente diferent de la què era. De fet, no guarde memòria de cap traumatisme emocional relacionat amb el total convenciment de la inexistència de cap vida ultraterrena, un dels temes més compromesos per a qui ha seguit camins similars: ni em vaig deprimir per deixar de creure en el cel, ni em vaig convertir en un sàtir per deixar de creure en l’infern. Bé, en un sàtir no sé; però no he matat a ningú des d‘aleshores.


Descobrint la ciència a Burjassot allà pels anys vuitanta. Tots menys dos han guanyat ja el Nobel en les seues disciplines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...