Desitjos

–Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu –ulls bellíssims, cos inusualment sensual– i el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

–Mai no m'havia passat –va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

–Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

–No sigues fava –va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

–Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

–Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

–Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament –És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

–No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...