"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 5 de febrer de 2011

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

11 comentaris:

  1. Això no té més solució que tenint una mica d'arranjament: que els espanyols siguen independents i que ens deixen tranquils.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. Efectivament, més enllà de la qüestió lingüística, el que demostra el cas és el menyspreu pel que no és com tu mateix, la intolerància amb l'altre -per damunt del seu jurament hipocràtic- pel color de la seua pell, les seues creences i idees o la llengua que parla. Feixisme, pur i dur. Salut.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, Francesc. Potser hauria pogut ser d'altra forma, però ara com ara no crec que dins d'Espanya tinguem cap altre futur que no siga aquest: en el millor dels casos, que se'ns tolere, i sempre que no molestem molt. L'opció, doncs, està clara. Salut!

    ResponElimina
  4. Es cert, Vicicle. A banda del menyspreu per la llengua, m'ha indignat especialment la prepotència de qui sap que està dirigint-se a algú que no està en les mateixes condicions --una persona major, sense estudis, agobiada per unes circumstàncies especials...-- i se'n aprofita de la seua posició de privilegi. No et dic ja com a funcionari públic que sóc, també: simplement com a persona, és simplement inadmissible... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Podríem fer-ho, podríem si ens hi poséssim de veritat?

    El cas fa vergonya, molta.

    ResponElimina
  6. És molt dur haver de llegir aquestes coses. I molt més dur no veure el final d'aquesta situació. Només podem esperar a que aparega el proper cas de discriminació a casa nostra... L'anciana haver d'explicar per quin motiu parlava català. Donant explicacions a Alcoi!

    I pensar que ens queda PP per a anys... I pensar que amb el PSOE no millorarà la situació gaire...

    En fi, només podem seguir lluitant. No tenim altra.

    Salut!

    ResponElimina
  7. Som un poble que ni puja ni baixa, que no té criteri, que li dóna el mateix avant que arrere i per això fan el que volen de nosaltres sense que a la gran massa li importe. D'aquesta manera, els desalmats prepotents, orgullosos castellans i desarrelats i genuflexes valencians tenen actituds com aquesta.

    ResponElimina
  8. De casos com aquest se'n voran molts però aquest és realment greu. A mi, fa menys d'una setmana em van preguntar literalment: "Nena, ¿por qué hablas valenciano? ¿qué no sabes hablar castellano? porque deberías, que el castellano es lo que se habla en todo el estado español." Sí, també una funcionaria em va dir això a Alcoi. El món definitivament està boig. I nosaltres més per consentir-ho.

    ResponElimina
  9. La major part de les ocasions en què aquestes coses passen, no les denunciem. Cal denunciar, perquè el que calla, atorga.

    ResponElimina
  10. zel, estic convençut de que si, que podrem... ens hi va massa com per creure el contrari.

    D'acord amb tu, sell*lles. No en tenim altra més que seguir lluitant. Des del meu punt de vista, l'única cosa bona que podriem traure d'aquests casos lamentables és que posen damunt la taula que l'única opció real per sobreviure com a poble és, com diu més amunt Mompó, ser-ho amb totes les conseqüències. Tan de bo siguem capaços de fer-ho veure també a la nostra gent...

    ResponElimina
  11. Resignats i submisos, Carles. Així és com ens veuen, perquè així ens mostrem massa vegades. I també tens raó, malauradament: crec que a la majoria, aquestes coses els importen poc. Almenys, els ho hauriem de posar un poc més difícil...

    Colometa, Muntaner: consentir-ho, callar, és el que els dona força. Per cada cas que ix a la llum, n'hi ha desenes que s'amaguen... és per això que em sembla que, de vegades, tots hem estat còmplices d'aquesta vergonya. I no espere --ja ho he dit més amunt-- que el "Estado español" es torne més comprensiu; ans al contrari...

    Gràcies a tots/es per comentar, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...