"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 7 de març del 2011

La blanca muntanya roja

Sovint, a muntanya, la primavera i l'hivern se succeeixen tan ràpidament que fins i tot arriben a confondre's. Era hivern estricte quan vam arribar, divendres a la nit, al refugi Rabadà i Navarro (per qui no el conega, unes instal·lacions magnífiques i bona gent gestionant-les), i va continuar sobre Javalambre la major part del dissabte. La blancor de la neu cobrint les altures de la muntanya roja --això significa l'àrab djebel hamra, que podria ser l'origen del nom-- i un fred intens en assolir els poc més de dos mil metres del cim de la serralada. Boira, vent i una nevada fina però persistent que ens va acompanyar encara una bona estona, mentre carenejavem per les altures de la serra. Era l'objectiu, en tot cas: caminar un poc per aquesta muntanya de perfils suaus (i molt, massa marcada per la petjada humana) sobre una neu escassa --els grampons no isqueren de la motxilla-- però suficient per a mostrar una perspectiva diferent dels excepcionals boscos de pi rojal i savina rastrera que singularitzen aquestes altures de la serralada Ibèrica.
Primavera, a penes desmentida per la gelor de la matinada, va amanéixer diumenge. Es tractava, en aquest cas, d'aprofitar el traçat del sender GR-10 per completar la passejada fins a Riodeva. Canvi de pineda --en la major part del recorregut, boscos esponerosos el pi negral, que en aquestes contrades substitueix al silvestre o albar a altures menors--, la neu en l'horitzó i, en el transitat però interessant barranc d'Amanaderos, el soroll permanent de l'aigua que s'esgola pels estrets.


Al remat, amb sol i neu i entre carenes i barrancs, espere haver deixat part del tràfec que m'ha mantingut capficat els dies passats. Hui, de moment, no ha anat malament, tot tenint en compte l'inevitable cansament i que, a més, tinc un any més que ahir. Deixe pendent, per aquesta nit, posar-me al dia en la lectura dels blocs amics, que en una primer ullada semblen haver estat, aquest cap de setmana, especialment prolífics. I recuperar un poc de son, també. Entre unes coses i altres, sembla que m'encare a les falles --i a l'astènia-- amb uns altres ulls...


  

En el blog del Centre Excursionista Contestà hi ha més dades --i un bon grapat d'imatges-- d'aquests dos dies per terres d'Aragó. Però el millor, com quasi sempre, és el que no queda escrit...



12 comentaris:

  1. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
    Ah!, i moltes felicitats!

    ResponElimina
  2. Per molts anys!!!
    quina sort encarar les falles amb altres ulls...el que em passa a mi és que encara no és 15 i ja tinc un maleït tic a l'ull esquerre que anirà en augment conforme em toque patir "nostres glòries falleres"

    ResponElimina
  3. Gràcies a tu, Àngels, una vegada més (i totes les que calga).

    ResponElimina
  4. Senyoreta, ja veus que dic això dels ulls amb les ulleres de ventisca posades ;) Jo ja m'esforce, però per més que tracte de posar-me en situació, no me'n sé avenir al que ens espera els pròxims dies; i això que, per aquesta banda del Cabanyal... Però bé, ens carregarem de paciència, repetirem els ritus ancestrals (que alguna cosa bona sempre s'hi pot treure) i, amb un poc de sort, ens en sortirem. Un any més, amb tics i tot. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Molt bona manera de fer-se amb un any més! Moltes felicitats!

    Ais les falles! el temps entre "petardo" i "petardo" encara es suportable, però queda poc temps per a que aquest espai de temps es reduisca a la mínima expressió! Quan els xiquets acaben l'escola, estem perduts!

    ResponElimina
  6. Felicitats!
    I quina enveja ;)

    Coralet

    ResponElimina
  7. Felicitats per l'aniversari... i per les fotos... son un canya!!!!

    ResponElimina
  8. Precioses les imatges, i encara millor poder afegir la celebració! Un petonàs!

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies, maria. La veritat és que no és mala forma de celebrar --anticipadament-- un aniversari... I quant a les falles, tota la raó: mira que m'agrada la pòlvora i els carrers sense cotxes, però any rere any petardets, envelats i discomòbils (entre altres signes dels temps) em fan qüestionar-me les meues conviccions més profundes... Anirem fent, un any més. Salut!

    ResponElimina
  10. Coralet, Tipotane, zel, moltíssimes gràcies a vosaltres, també; ja sabeu que sempre és un plaer veure-vos per ací.

    ResponElimina
  11. Per molts anys puguis seguir fent aquestes rutes. No coneixia aquesta serra, però les fotos són precioses! Ja me l'has feta posar a la meva agenda de muntanyes pendents....

    Gràcies per compartir aquests petits tresors!

    ResponElimina
  12. Gràcies a tu, porquet! Sense tindre els relleus espectaculars d'altres, la veritat és que és una serralada --com la veïna Gúdar-- a la que val la pena fer una ullada... I alguns dels boscos d'aquestes muntanyes (els savinars albars, les pinedes amb savines rastreres) són tan bonics com interessants. Salut!

    ResponElimina