"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 26 de gener de 2012

El desert, encara

Seria massa fàcil limitar-se, ara, a clamar iradament sobre la ineficàcia i la podridura d’un sistema judicial en el què, fins unes hores abans del veredicte i malgrat els innombrables i evidents símptomes en contra, molts volíem encara confiar. No vol dir això que no hi haja lloc per a expressar –i jo el primer— la perplexitat i la indignació per una decisió que, en aparença, desafia tota lògica, també jurídica. Fins i tot, a la vista de tot allò que hem anat coneixent amb impúdica precisió al llarg de les sessions del judici i de la poca rellevància que s’ha atorgat a certes evidències des del meu punt de vista tan obscenes com irrebatibles, és legítim dubtar de la imparcialitat d’una part del jurat (o si més no de la seua simple capacitat cognitiva) o abonar teories contra-conspiratives més o menys consistents o justificades. En tot cas, res de tot això té ara mateix més rellevància que donar eixida a la profunda frustració que ens provoca haver pecat, una vegada més, d’ingenus. A expenses de recursos i apel·lacions més que previsibles, el sistema ha parlat i ho ha fet clarament: Camps i Costa no són culpables del delicte que se’ls imputava, i hui per hui és aquesta la realitat que cal acceptar i des de la qual s’ha de partir.

És innecessari estendre’s, per reiteratiu, en l’abast real que cal atribuir al resultat del judici, i que és limita a haver decidit que no poden atribuir-se als inculpats responsabilitats penals pels actes jutjats. Res a veure, per tant, amb allò que sobre la decència o la moralitat dels implicats puguem pensar el comú els mortals. Tampoc no s’ha jutjat, i per tant no hi ha hagut cap resolució absolutòria, la irresponsabilitat i la incompetència exhibida per Camps i els seus acòlits durant els anys que han ostentat --legítimament, convé tindre-ho present-- el Govern d’aquest País. Sense oblidar que hi ha indicis sòlids que indiquen que la devastació i el saqueig a què ha estat sotmesa aquesta terra podria, també, ser considerada com un delicte, ha estat la seua ineptitud manifesta i el malbaratament sistemàtic els què han provocat una situació els resultats de la qual comencen a fer-se evidents, fins i tot, per als més entusiastes dels seus incondicionals. Costa menjava el caviar que li aconseguien els seus compares, i no ha quedat provat –diuen— que això fóra cap delicte: milions de parats, entre ells alguns que deuen haver votat el seu partit, deuen respirar ara alleujats.

La pregunta que convé fer-se és: se sentirien més alleujats, els damnificats per la desfeta, si el veredicte hagués estat de culpabilitat? A banda d’haver-nos estalviat una estona de ràbia i, si voleu, de la mínima reparació moral que hauria pogut representar per a una part substancial de la societat valenciana que se sent agredida per la impunitat amb la què uns pocs han balafiat els recursos de tots, una hipotètica sentència condemnatòria no hauria alterat significativament l’escenari dramàtic al qual ens enfrontem. La crisi econòmica, social i moral, les agressions contra el territori i la llengua, la desprotecció dels més necessitats, el desmantellament planificat i sistemàtic dels serveis públics seguirien –segueixen— ací. Si la decisió del tribunal ha estat considerada pels seguidors de Camps i Costa com una victòria, ha estat una victòria pírrica. Tan pírrica, per tant, com la derrota de la resta. La travessia pel vast i inhòspit desert a què ens han conduït la seua prepotència i els seus despropòsits continua davant nostre, i d’aquesta responsabilitat no escaparan tan fàcilment; aquesta vesprada els ho tornarem a recordar.





Inevitablement eclipsats pel tema de la jornada, hi ha d’altres aspectes rellevants que no voldria deixar d’esmentar, encara que només siga de passada i per deixar-ne constància. El primer, recordar que el 26 de gener se celebra el Dia Internacional de l’Educació Ambiental, nom sota el qual s'engloben una sèrie d’eines i metodologies de formació, difusió i participació que s’han mostrat com a imprescindibles per a afrontar amb garanties d’èxit els problemes socioambientals; una bona ocasió, per tant, per recordar –i agrair el seu esforç— a tots els amics i amigues que es dediquen a aquest camp tan apassionant com complicat i poc reconegut. El segon, fer constar que tot i que amb massa patiments i un cert regust agredolç –potser ens hem acostumat tant a la superioritat i l’excel·lència que costa acceptar que, encara que siga ocasionalment, algú jugue millor que nosaltres— el Barça va sobreviure a una nit per oblidar i impedirà que el Madrid revalide aquell títol tan i tan important que va guanyar l’any passat. Per qui em sap pitjor, la veritat, és per Sergio Ramos, que enguany haurà de mirar de llançar sota l’autobús alguna altra cosa. Suggeriments?

10 comentaris:

  1. Excel·lent anàlisi.

    Independentment del veredicte totalment lògic si tenim en compte d'on ixen els components del jurat i recordem els resultats de les últimes eleccions, el que em preocupa més és que el judici només ha servit per a, a més del que apuntes, poc menys que beatificar el subjecte. A la propera el faran sant.

    ResponElimina
  2. "Vergonya, cavallers, vergonya". Espere que aquestes siguen les primeres manifestacions de moltes altres, perquè segons com s'estan posant les coses possiblement no tinguem altra cosa que fer. Deveres és aquesta una victòria? Demà hauran 'solventat' els problemes de fons d'un PV terminal?
    Sí, guanyar aquesta batalla era de justícia, i ja es veu quina justícia tenim...
    Molts ànims a la vesprada. Un compendi brillant d'uns fets i d'una sentència dadaísta...

    ResponElimina
  3. Res a dir perquè ja ho has dit tot i a més molt ben dit....estic d'acord amb Jpmerch si ens descuidem arribarà als altars...
    Benvinguda sigui la diada mediambiental ! si ens carregem on vivim ja no ens haurem d'amoïnar per res més tots morts!
    I respecte al Barça Visca! i al que tira les copes sota els busos...que el bombin!

    ResponElimina
  4. I encara sort que de tant en tant hi trobem algun oasi, penco... La travessia serà llarga, però no han de poder amb nosaltres.

    ResponElimina
  5. Tens raó, Jp: ben mirat, el resultat no és sorprenent i, si més no per al mateix Camps i per als seus "hooligans", aquest martirologi li atorga mèrits suficients per a elevar-lo als altars. Hi ha, però, alguns matissos que potser acabaran sent també rellevants, des de la indubtable degradació de la imatge pública de Camps al llarg del judici --tant per la seua actitud com, sobretot, per les diferents proves que han anat mostrant-se-- fins el fet que, ara mateix, el seu futur representa un problema greu per al seu propi partit. Tot passant, lògicament, pels assumptes encara pendents dins el mateix cas Gürtel, que encara poden donar alguna sorpresa. Probablement, l'embaixada espanyola en el Vaticà (que segons alguns mitjans podria ser la seua pròxima destinació) siga una solució que els convinga a tots. Tret del Papa, clar: no m'estranyaria que Camps volguera prendre-li el lloc... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  6. És cert, Cinderella, que sovint pequem per tendres, fins el punt d'haver confiat en què el veredicte podia ser un altre. Però a risc de seguir semblant ingenu, vull pensar que les manifestacions de dijous --i, espere, les que seguiran en els pròxims mesos-- van ser una constatació que molta gent no està diposada a assistir en silenci a tot el que està passant. I, en el pitjor dels casos, no deixen de ser una petita però imprescindible injecció d'ànims: si més no a València, erem moltíssima gent als carrers :) La guerra serà llarga... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  7. Ni en tenen, ni la coneixen, novesflors. El que ens queda és que la gent --sobretot, la que els ha portat allà on són-- vaja recuperant-la; contra la seua poca vergonya,la nostra dignitat...

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, Elfreelang! Va haver un temps en què romandre "incorrupte" era un mèrit per a la canonització, però ara es veu que es valoren altres mèrits...

    Em preocupa --encara que ho deixe dit de passada-- la forma com la "crisi" ha relegat els problemes ambientals: puc entendre que hi haja prioritats que afecten més directament el dia a dia de la gent, però com tu dius de res ens servirà si no hem après la lliçò. Ni poden desmantellar-se sense més les iniciatives ambientals --públiques o privades--, ni pot tornar-se al "tot val" sota l'excusa que cal crear llocs de treball. I calle, que m'estic fent llarg: visca el Barça, i si el terròs vol llençar res davall del bus, ja li facturarem des d'ací algun corrupte que ens sobre. Salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...