"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 3 de febrer del 2012

Bons i dolents


Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.


Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…





Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!





4 comentaris:

  1. Jo fa més de 30 anys que visc al mateix lloc. A la Serra de Colserola, gairebé en ple bosc.

    Hi havia molts esquirols abans... i els gats, els gats dels veïns o els gats del barri o els gats asilvestrats han acabat pràcticament amb ells. I em sap greu, molt de greu...

    Llàstima!

    ResponElimina
  2. Que passes un bon cap de setmana tu també i que gaudisques de la neu, si hi vas.

    ResponElimina
  3. Tens raó, Carme, és molt probable que els gats tinguen alguna cosa a veure; al cap i a la fi, són predadors i van a la seua. I en zones molt humanitzades, els equilibris són molt precaris i canvien molt ràpidament: potser en poc temps tornarà a haver esquirols, només que es controle un poc la població de gats.

    Deu anys arrere, a la zona d'Alcoi, no hi havia esquirols; ara, i en molt poc temps, s'han escampat tant que els llauradors comencen a queixar-se de danys i demanen que es faça alguna cosa per controlar-los. Pel moment, els estem convencent que a poc a poc seran les fagines, les ginetes i altres predadors naturals qui controlaran la població. Esperem que no se'ls acudisca amollar gats... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  4. Tot i que amb retard, moltes gràcies, novesflors! No molta neu, aquesta vegada, però sempre és bonic veure les serres familiars amb un aspecte un poc diferent ;)

    ResponElimina