"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 17 de febrer del 2012

De manars i garrotades

Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica. Però això no pot significar, evidentment, que sota la premissa que podria ser pitjor o que val més això que res, ens haguem de seguir conformant amb la paròdia de sistema democràtic --limitat, amputat i estèril-- sota el qual vivim; ni menys encara que, atenent al caràcter suposadament democràtic de les institucions que ens governen, aquestes estiguen legitimades per vulnerar a espentes, insults i trompades drets fonamentals de les persones. Especialment, quan aquestes persones són adolescents, estudiants de l'Institut Lluís Vives que es limitaven a reclamar el que en justícia els pertoca: una educació pública sense retallades. Fins i tot fent un esforç per no caure en tremendismes, encara que ens coste sorprendre'ns perquè coses com aquesta, a València, passen amb una freqüència inquietant (molt recomanable l'anàlisi de Vicent Partal, hui, sobre el tema), resulta difícil no tornar a sentir ara aquella sensació de fàstic, indignació i cansament que ens resulta, a molts valencians i valencianes, tan familiar com enutjosa.




Imatges de Vilaweb

Converses i cavil·lacions sobre democràcies inconcluses, transicions adulterades i dictadures subjacents, han acabat enfosquint una setmana que ha tingut també moments lluminosos, amb alguna sorpresa tan agradable com inesperada --que m'estime més no avançar fins que siga oficial-- i un cap de setmana carnestolenc per davant que tampoc no hauria de ser cosa de rebutjar. Potser, fins i tot, caldria també valorar com signes esperançadors tant les mateixes mobilitzacions dels estudiants, com la reacció --aparentment amb intencions exemplificadores-- que han provocat en un poder que ens vol dòcils i atemorits i que potser comença a sospitar que la cosa se li escapa de les mans. Però a l'hora d'escollir alguna música per acompanyar, com és habitual, aquesta entrada de divendres, ha pesat més aquella sensació. Perquè si aquesta és tota la democràcia a la que volen que aspirem, ja se la poden quedar per a ells que nosaltres ens en buscarem alguna que ens convinga més; perquè, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, la policia ha tornat a carregar contra els estudiants; perquè com més detalls anem coneixent del que ha passat, més indignant i injustificable sembla. I perquè fa massa temps que, de manars i garrotades (ni que ens els vulguen fer passar per democràtics), ja n'estem fins dalt del cap.







En realitat, la cançó que fa un parell de dies que no em trec del cap és "Damunt d'una terra", de Llach, i tot i que al final m'he decidit per l'Ovidi tampoc aquesta haguera desdit del que està passant i de com està passant... No dubtarem, trobarem els companys i sortirem al carrer. I, si teniu Twitter, no oblideu tampoc la piulada massiva convocada aquesta nit, a les 21:37 (un any després de l'apagada de TV3 al País Valencià). L'etiqueta: #FabraVolemTV3

6 comentaris:

  1. No sé que vols que et diga. Amb la dictadura estàvem il·lusionats en que un dia s'acabaria i vindria la democràcia. Però ara, amb la democràcia que tenim, que com dius —i tens tota la raó—, ha resultat ser una merda, quina il·lusió podem tenir?

    Estem igual de fotuts, però ara la majoria decideix qui ens esbufegarà al clatell.

    Perdona, però hui, tot i ser divendres, estic que no m'aguante ni jo.

    ResponElimina
  2. El Pais Valencià és el lloc on estan ocorreguent aquestes coses amb total 'impunitat política'. La senyoreta Sánchez de Leon i els policies haurien de tenir una mica de vergonya i decència i repondre per aquesta mena de brutal repressió. N'ha aparegut quelcom a Canal 9 al repecte? Feu fàstic la també immmoral reacció dels Mossos d'Esquadra a la Plaça Catalunya fa mesos i ara aquesta gent fa encara pitjor contra un grapat d'adolescents que requereixen coses tan bàsiques com la calefacció... No sé com des del PP de Madrid ningú ix a llavar la cara del PP valencià... Una cosa és q ens donen pel sac (i que es creguen legitimats per a això) i altra cosa és açò.
    Estic absolutament en shock de com de magres s'estan posant els carrers per allà... I l'única lectura possitiva q tract és el despertar d'aquest joves estudiants

    Salutacions, Josep

    ResponElimina
  3. Una actuació policial com la dels darrers dies a valencia te basicamen dos objectius.
    El primer es el de treure la protesta del carrer.
    I el segon es conseguir mitjançant la violencia extrema fer pensar als que volen manifestar-se en el futur per a que ho pensen dos voltes.Es a dir, es tracta de una practica terrorista que provoque temor a qualsevol acte de rebeldia i pensament autonom.
    Si ho pensem amb distancia no deixa de ser el mateix metode que va seguir el anterior gobernador civil ricardo peralta amb el tema del cabanyal.
    Supose que escandalitza vore que els agredits son adolescents.Jo crec que esta be que aquesta gent joveneta aprenga ben prompte com les gasta la policia per garantir "el ordre i la democracia" i per a que espavilen un poc.
    Ah...no puc deixar passar la ocasió per felicitar-te per el premi que t'han donat els del diari ciudad.Un premi molt merescut donada la teva trajectoria.
    Felicitats!!!
    salut
    dimoni

    ResponElimina
  4. Hi ha divendres, Jp, que no milloren ni pel fer de ser-ho... Entenc el que vols dir, i t'assegure que ho pense sovint: ja he dit alguna altra vegada que el fet que les cançons d'Ovidi, Llach o Raimon de fa trenta anys seguisquen conservant molta de la seua vigència és un simptoma evident; i crec que precissament als valencians i valencianes --a alguns, si més no-- això de la transición ja fa molt de temps que ens sona a una mentida tan gran com tòxica. En el millor dels casos, hem guanyat la possibilitat d'elegir qui ens governa, però no hem pogut canviar a qui realment mana...

    Entre altres coses, aquesta democràcia és una merda perquè, més enllà de qui governe en cada moment, qui ho fa creu que obtindre una majoria li dóna carta blanca per a actuar amb total impunitat (legal i moral), i no hem estat capaços de crear instruments que ho eviten: hem confiat en mitjans --com la "justícia" o els mitjans de comunicació-- que no estan subjectes a control democràtic i que, per tant, segueixen simplement instal·lats en temps de Franco. No vull fer-ho més llarg, que a més no dic res que tu no sàpigues: una democràcia no és --només-- que no et tanquen a la presó per discrepar, que ja va bé: és tota una cultura social i ciutadana que ací encara tardarem generacions en construir. Franco va morir, però la lluita durarà molts anys encara...

    ResponElimina
  5. Tens raó, Cinderella: tot i estar malauradament acostumats a abusos i excessos emparats en el seu concepte de "legitimitat democràtica", hi ha coses que revolten, i el que ha passat aquests dies amb els i les estudiants del Lluis Vives es qualifica per si mateix. No espere cap vergonya per part de la Delegada del Govern, ni molt menys per part del Govern de qui és delegada: només has de veure el que ha dit la premsa del régimen sobre alumnes manipulats pels seus professosrs i altres bestiesses... L'única esperança, com tu dius, és que les mobilitzacions van escampant-se, però també cal estar avisats: la seua resposta serà molt dura, i no solament amb porres i detencions. Tenen molt a perdre, i no van a posar-ho gens fàcil.

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord, dimoni: també jo crec que no ha estat casual, sinó que el que ha passat (i com i contra qui ha passat) forma part d'una estratègia conscient i premeditada per tractar de limitar la mobilització, i que anirà acompanyada d'altres mesures --més subtils però també efectives-- de desligitimació de qui s'opose al poder establert... Potser, en lloc de plantejar el tema en termes de diferències entre dictadures i democràcies, caldria fer-ho en base a les semblances: qui ostenta el poder, siga com siga que ha arribat a ell, no el cedirà fàcilment perquè acaba creient que se'l mereix i que qualsevol altre ho faria pitjor; i si li poses una colla de gent amb porres i uniforme a la seua completa disposició, doncs passa el que passa...

    I quant a allò del premi, moltes gràcies! Ha estat una sorpresa, la veritat, però no et negaré que sempre fa il·lusió ;) Salut!

    ResponElimina