"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 19 de febrer del 2012

Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...




Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.

7 comentaris:

  1. Doncs sí que sembla que al País Valencià (ai calla, que ara ens volen prohibir dir-ho així...) es mou alguna cosa. Sembla que la societat valenciana no està tan narcotitzada com estava o sembla que comença a despertar d'una llarguíssima son letàrgica... tant de bo no es quedi en foc d'encenalls... tant de bo...

    ResponElimina
  2. ...i tant de bo aquest aire primaveral arribi fins a l'altra banda del bassiot, que vulguin o no, navegam en el mateix vaixell.

    ResponElimina
  3. El tye3u neguit crec que és unb neguit compartit per molts.

    Felicitats pel premi, alcoià.

    ResponElimina
  4. Endavant amb la insubmissió toponímica, porquet, que també volen que diguem "Palma de Mallorca" i veurem fins on arriben... Som molts els que esperem que aquesta revifada no es quede només en un esclat i done fruits duradors, però també se sap que no serà gens fàcil. Pel moment, seguim en els carrers. I, en el fons i tot i les dificultats, tot està per fer encara...

    ResponElimina
  5. Ja saps com ha estat de difícil al País Valencià, imma, però estic segur que a les Illes també bufarà prompte un altre vent perquè sou molts --molts més dels que sembla-- fent força. I navegar junts és, justament, una de les coses que més mal els fan als que ens duen mals vents... Força i endavant!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, penco i novesflors :) La veritat és que ha estat una alegria, però sobretot espere que servisca per donar a conéixer una feina --la de les persones i col·lectius que es preocupen per la conservació del nostre territori-- darrere de la qual hi ha molta gent i que està més acostumada a trompades que a reconeixements... Salut i gràcies!

    ResponElimina