"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 5 de febrer del 2012

La neu, per fi

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol




De neu, a Mariola, no pot dir-se que en quedara ja molta aquest matí. Limitada primer a algunes raconades especialment protegides, disputant-li l'espai al gel allà on els freds d'aquestes nits rigoroses han empedreït els escorrentius de fonts i regalls, no ha estat fins assolir les parts més altes --a partir del Mas de Llopis i els costers que s'enfilen cap a Montcabrer-- que el blanc ha acabat imposant sobre el paisatge el seu domini, per bé que en aquesta ocasió haja estat un domini inacabat i desigual. Ha estat suficient, en tot cas, per moderar un poc l'ànsia de muntanya, i per passar una estona amena gaudint de l'hivern a la serra. I encara amb la sort, ja de baixada, d'haver esta sorprés per una animada i imprevista nevada que ha tornat a enfarinar, en un tres i no res, senderes, brolles i vessants.





I ja de tornada, mentre la neu arribava també a la vall, he recordat una frase atribuïda a Rabelais que vaig llegir fa temps a la xarxa, i ara em sembla que fa especialment al cas: "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred"...



8 comentaris:

  1. Aquesta frase final és antològica!

    Unes fotos guapíssimes! Si almenys t'ha servit per a calmar una miqueta el cuquet de la muntanya, doncs sia ben arribada aquesta neu!

    Cada cop que veig, sento i llegeixo coses de les muntanyes meridionals sento que estic més en deute amb elles. No les he trepitjat mai, i sento que és una gran llacuna en el meu currículum excursionista. M'estic perdent grans caminades...

    ResponElimina
  2. com el porquet tenim un gran desconeixement de les muntanyes més avall de Montserrat, si fa no fa. I fem mal fet, de ben segur.

    La frase, no cal dir, perfecta :)

    ResponElimina
  3. Gràcies, porquet! La veritat és que la frase és bona, i ha vingut d'allò més bé per a aquests dies. I mira, si més no ja puc dir que he trepitjat neu enguany. I si tot va bé, el cap de setmana que ve més.

    No cal que et diga que si tens ocasió de fer un tast d'aquestes serralades del sud --humils en altitud, però amb raconades que paga la pena conéixer-- i t'interessa companyia indígena, no dubtes en dir-ho, que serà un plaer i sempre es pot arreglar. I per cert: que tal Penyagolosa per a la possible trobada blogaire-muntanyera? He anat fent-li voltes, i podria ser una bona opció... Seguiré pensant, en tot cas. Salut i bones caminades!

    ResponElimina
  4. El mateix et dic, Clidice: si t'animes, no dubtes en dir-ho... Jo tinc moltíssimes assignatures pendents, al nord i al sud de Montserrat; però sobretot, la tinc amb la mateixa serralada, en la què només he estat de xicotet però per la què reconec que no he caminat mai. I això ho he de solucionar més més prompte que tard... Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Doncs el mateix et dic, a la teua disposició per fer la travessa, o el que convingui :)

    I si cal fer una trobada blogaire muntanyera al Penyagolosa, essent com sóc, en part, descendent de gent "maestratina" (d'Albocàsser) m'apunte ràpid xe!

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Clidice, a veure si quadrem agendes que estaria molt bé :)

    I quant a Penyagolosa, perfecte també: la idea és anar embastant-ho sense presa, i veure de muntar-ho per a la tardor. Però tot és pensar-ho i trobar el moment que més convinga.

    Bona terra, Albocàsser, i bona gent a muntó... Salut!

    ResponElimina
  7. El Penyagolosa em sembla molt bona idea! Fa molt tems que el tinc a la llista de pendents.

    Especialment des que fa uns anys vaig veure un reportatge un dia d'insomni pel canal 33 en que, durant 20 o 30 minuts, ensenyaven la vida d'una padrina sola en un poble ja abandonat. Vivia amb les 4 cabres i poca cosa més, als peus dels contraforts del Penyagolosa (no recordo el nom).

    Em va agradar tant que vaig indagar per internet i un dels dos directors, Martin Roman, té un blog

    http://martinguion.blogspot.com/

    Vaig contactar amb ell i fins i tot vam quedar a Barcelona, ja que em van voler regalar un DVD amb el reportatge.

    No sé si es pot veure per internet. Es titula Humildad, ja que la padrina es diu Humildad Rocafort.

    Recordo que el vaig agafar ja començat i em va captivar l'ambient. No reconeixia on era, però tenia molt de misteri. I el que em va enganxar definitivament és que en tot el reportatge només hi havia el so ambient i les quatre paraules que deia l'àvia... en català. Així que em vaig enganxar fins al final i vaig veure on havia estat rodat.

    Si t'interessa ho puc mirar a l'arribar a casa i dir-te quin poble és.

    Així que jo ja signo el Penyagolosa!

    ResponElimina
  8. Perfecte, porquet! Endavant amb el Penyagolosa, doncs. He trobat el reportatge a la xarxa, moltíssimes gràcies! No el coneixia, i me'l deixe pendent per a veure'l amb calma perquè té molt bon aspecte.

    Una part important de la meua estima per aquelles terres de frontera es deu precisament a un bon amic que té un mas per allà, al barranc del Carbo de Villahermosa (un indret especial), i amb qui vaig poder conéixer no solament els cims i els paisatges, sinó també a alguns masovers i masoveres que, com Humildad, encara vivien fa uns anys en aquelles muntanyes amb les seues raberes i que conten històries increïbles... Però no diré més, perquè si tot va com espere, potser que el tindrem a ell com a guia ;)

    En uns dies faig una primera crida, a veure si comença a rodar la idea i anem concretant-la. Gràcies i endavant!

    ResponElimina