Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...
Doncs sí, i ara què?
ResponEliminaRussell, la meua vaga ha estat simbòlica... Com que no treballe, no m'han trobat a faltar a la feina, però sí m'he proposat fer vaga de consum per allò de 'no fabriques, no consumeixes, no compres'... He tornat de Riga amb un fort desig d'alienació mental i de fugida de la realitat... Es allò de, si no mire, aleshores no existeix? Tinc un debat intern fort, excés d'hores d'exposició a la llum solar i cert penediment per no haver pogut anar a cap de les manifestacions (per boba i per poc provisora, tot s'ha de dir). Ara, aquesta és una carrera de fons i, com han preguntat per aci dalt, ara què?
ResponEliminaBona pregunta, Jp, i tan de bo la poguérem respondre. La contestació fàcil podria ser "seguir fent pressió de totes les formes possibles fins que rectifiquen"; però ja sabem que les regles del joc no es marquen ací, i que en el fons és contra aquestes regles contra les que hauriem de lluitar realment... És a dir: no sé molt bé que s'ha de fer ara, però també crec qie resignar-se no ens servirà de res. I tinc entés que la prima de risc ha pujat per por que la vaga faça canviar d'opinió al govern: o siga, que alguna cosa igual si que fa... Salut!
ResponEliminaCinderella, jo pense que es tracta és de fer allò que hom pensa que ha de fer, i per això crec que la teua vaga no ha estat més "simbòlica" que la meua :)
ResponEliminaImagine que el contrast entre la vida a Riga i açò ha de ser ara brutal, i no solament pel sol i el paisatge. I imagine també que allò lògic és prendre's un temps per digerir els canvis, reflexionar i prendre impuls. Però si em permets que t'ho diga, jo no deixarias que el "debat intern" guanye massa terreny: almenys a mi, acaba sentant-me malament i em va millor tractar d'externalitzar-lo tant com puc... En tot cas, bentornada i a veure si cau alguna cerveseta abans que tornes a marxar. Gràcies, ànims i molta sort!