"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 13 d’abril de 2012

Una bona armadura


És molt probable que, a poc que sigueu aficionats a caminar per les nostres serres, trobeu en les arrodonides i espinoses mates dels eriçons (conegudes també com cadires de pastor o coixins de monja) un element familiar i fàcilment reconeixible. I si alguna vegada heu admirat també les vistoses flors blaves que, a mitjan primavera, cobreixen aquestes lleguminoses de muntanya, potser vos haurà estranyat la imatge que acompanya aquestes ratlles i que és fàcil de veure, aquests dies, pels cims de la Serrella i d’altres muntanyes pròximes. L’explicació, però, és ben senzilla: en contra del que podria semblar a un observador poc avesat, les petites flors blanques que semblen nàixer de la mateixa mata d’eriçó corresponen, realment, als carraspics (Iberis saxatilis subsp saxatilis), una altra espècie típica d’aquests ambients muntanyencs, i que ha trobat entre les punxoses branques dels eriçons un ambient òptim per a créixer i florir.

Junt amb altres plantes d’aspecte similar, les cadires de pastor formen un tipus singular de matollars –anomenats pel botànics pulvinulars o xeroacàntics-- que prosperen en els cims i crestalls de les serralades de la Mediterrània occidental. El port espinós i encoixinat representa una adaptació a les dures condicions ambientals a què han d’enfrontar-se aquestes plantes: temperatures extremes, vents persistents, elevada insolació i sequera accentuada; però també un intens pastoreig per part dels herbívors, tant salvatges com domèstics. I han estat precisament els ramats de cabres que tresquen per la Serrella, els que han donat lloc a aquesta curiosa i circumstancial associació entre eriçons i carraspics, que no disposen d'una protecció tan efectiva: les mates d’Iberis que, per atzar, han germinat i crescut a l’aixopluc dels eriçons, se’n beneficien del seu blindatge d’espines, fins el punt que no resulta fàcil trobar-ne fora de la protecció d'aquests. I és que ja se sap que, sovint, la millor defensa és aprofitar-se’n de les defenses d’altri. I sense pagar-li lloguer.



Les vertaderes flors de l'eriçó (Erinacea anthyllis), matollars pulvinulars al cim d'Aitana
i ramat de cabres a la Serrella.




Un altre cap de setmana llarg per davant, si més no per als que treballem al Cap i Casal i gràcies a la intercessió de Sant Vicent Ferrer. I convindrà aprofitar-lo, perquè trobe que en passar aquesta i la del Primer de Maig --enguany, les Entrades d'Alcoi cauen diumenge-- ens plantem en l'estiu sense cap altra festa de guardar oportunament distribuïda. Millor per a la productivitat, supose; però pel moment, i ja siga en versió normal o llarga, passeu un bon --i profitós-- cap de setmana.






2 comentaris:

  1. Són molt curioses totes aquestes associacions entre espècies.

    Bon cap de setmana per a tu també.

    ResponElimina
  2. Cert, Jp: curioses, i una font inesgotable d'analogies i paral·lelismes... Gràcies i bon cap de setmana!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...