"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 6 de juny del 2012

De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.


Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.




Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...





16 comentaris:

  1. No m'haguera imaginat mai que la planta dels tramussos fora tan bonica.

    Bon apunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jp.

      El tramús cultivat és potser encara més bonic, amb les flors blanques més grans i vistoses. De fet, moltes espècies s'utilitzen com a ornamentals.

      Elimina
  2. No coneixia la planta, sí el fruit i tot allò que per mi significa. És ben bonica, com diu Jp. I poques coses poden ser tan meravelloses com una bona xerrada amb els amics a l'ombra dels cacaus, els tramussos, les olivetes i un porró de vi ben fresc o cervesa, que tant me'n fa. No m'estranya que la Merkel ens tinga enveja. :) Per cert, que sempre ho done per dit, però mai no ho dic: quin plaer de lectura els teus apunts, Alfred. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la que està caient, quasi que m'incline per la cervesa ben fresqueta, Vicicle ;) A la meua filà, el plat de cacaus i tramussos era conegut com una "mariscà", amb la qual cosa quedaves sempre d'allò més bé quan convidaves algú (a unes cevesetes i una "mariscaeta"...). Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  3. Una és de ciutat i no coneixia la tramussera, és realment bonica!. És pot fer créixer a casa? i en un jardí?.

    Gràcies per compartir aquesta saviesa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo diria que si, Audrey, amb la limitació que --com els passa a les hortènsies o les azalees-- no li agrada la calç, i s'ha de tindre en compte en el subtrat i al regar-la. Però també hi ha varietats ornamentals de llobí fàcils de trobar, amb una floració espectacular i que poden plantar-se fins i tot en cossiols.

      Gràcies a tu! (i no et penses que jo n'he vist moltes, de tramusseres ;)

      Elimina
  4. Pot ser d'altres colors, recordo haver-ne vist una de semblant de color blavós. Un apunt molt interessant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sílvia: el tramús cultivat té flors que van de blanques a blavoses --o rosades-- segons varietats, però hi ha altres espècies de flors blaves, com el tramús bord, que creix també a les nostres terres. A banda de les varietats de jardineria, que hi ha pràcticament de tots els colors. Moltes gràcies!

      Elimina
  5. Molt interessant, com sempre passa amb els teus apunts.
    Per cert, en la meva incògnita la vas clavar, sembla que és
    Lactuca perennis, és a dir, Escarola borda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La foto era molt bona, Màrius, així que en tot cas és mèrit del fotògraf ;) Gràcies, salut!

      Elimina
  6. Xè, m'has donat una alegria xovinista. La tramussera també a Gandia!
    Per cert, per on para aqueix pla dels tamussars? Per la serra Grossa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No molt lluny del Parpalló, Jesús, entre el Montdúver i el Buixcarró. L'alegria és ben merescuda, que ja se sap que a Gandia no es priveu de res (ara, que no s'assabente l'alcalde, no siga que li pegue per enrajolar-ho...) Salut!

      Elimina
  7. Apassionant recerca. No em sé estar de dir-ho: la sento molt propera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La relació entre plantes i paraules és un dels trets que més m'agraden d'aquesta història, Jordi. Per cert, l'amic Martí Domínguez va publicar fa uns anys una nota (crec que en El Temps) sobre la tramussera valenciana i el comentari de Coromines en l'Onomasticon, on atribueix aquests topònims a un (altre) mossarabisme: "Que no es tracta del nom de llegum tramús, ja ho mostra la naturalesa dels llocs, designant turons o penyes"...

      Elimina
  8. Ui com he gaudit amb aquest post! Quin fart d'aprendre! Jo, crec que ja t'ho he dit algun altre cop, sóc molt de natura, però més paisatgista que naturalista (ja sé que hauria d'anar tot lligat, però mira, he sortit raret). M'apassiona més, per dir-ho d'alguna forma, l'etnografia i la cultura popular que envolta els llocs que trepitjo. Per tant, en el moment en que el teu post ha arribat al punt en que el saber popular ja fa anys que indicava a crits la possible ubicació de la tramussera no he fet més que saltar i aplaudir d'alegria! (i és que la toponímia forma part de les meves passions... a un nivell molt amateur!).

    La mateixa toponímia, que la majoria de vegades, ni la comprenem, ens mostra com molts dels coneixements antics s'han perdut. I ja no parlo de molts noms de llocs, indrets o accidents geogràfics oblidats, parlo de l'origen del mot, de la raó de perquè aquell lloc es diu així. Ens mostraria, com ens has ensenyat en el cas dels tramussars, que potser la nostra història, i bona part del seu saber, la tenim davant dels ulls.

    Un post preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que la història de la tramussera sembla un guió al que no li falta quasi res... Si Ramon el caçador no haguera pensat que la planta devia agradar molt a les perdius perquè s'hi ajocaven a prop, ves a saber com hauria anat la cosa. Realment --crec que ho hem comentat alguna vegada-- el paisatge integra tant els aspectes diguem-ne naturals com els humans, i en aquest sentit és impossible entendre'l sense atendre a la forma en què s'han anat desenvolupant les nostres accions sobre ell al llarg de la història; i l'etnografia --i la cultura popular-- són, per això, una font tan imprescindible com apassionant. Tot és, al remat, una qüestió d'escala.

      En aquestes terres, on la petjada àrab és tan manifesta --amb vagues rastres berbers i fins i tot ibèrics-- tractar de resseguir el significat d'un nom de lloc és una tasca tan complicada com apassionant. Per bé que, de vegades i com tu dius, la solució la teniem davant dels ulls sense saber-ho. El problema és que, com deia l'enyorat etnobotànic valencià Joan Pellicer, amb cada persona major dels nostres pobles que desapareix, perdem també una saviesa immensa sobre la terra i la llengua... Salut i moltes gràcies!

      Elimina