"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 15 de febrer del 2013

Sendes (no)velles




Malgrat totes les vegades que havia caminat per la serreta de Sant Antoni, en l'extrem oriental del Carrascal de la Font Roja, mai no havia parat atenció a aquell senderol, quasi perdut, que s'endinsava en la pineda un poc per damunt del solitari mas de Nyego. Però en començar a preparar una guia de la zona, ja fa uns quants anys, es va plantejar la conveniència d'incloure-hi algun recorregut per aquell sector del parc natural, molt menys conegut però d'un innegable interès ambiental i paisatgístic; i aquell viarany, embardissat pels càdecs i les coscolles però amb senyals d'haver estat un camí freqüentat i de bona traça, semblava una opció idònia. Després de valorar, amb el propi parc natural --Juan Luis Albors era, llavors, el seu director-- els possibles efectes negatius de donar difusió a aquell itinerari, ens vam decidir a incorporar-lo al llibre, tot advertint del seu estat ("des del bell inici, el caminal discorre sobre una estreta però còmoda plataforma recolzada sobre una filera de pedres que, a l'esquerra de la marxa, fan de muret de contenció. A hores d'ara, però, la vegetació ha envaït la traça, fins el punt que en molts llocs cal fer un petit esforç per resseguir-la") però amb la idea que acabara esdevenint un dels trajectes recomanats per l'espai natural.

Diumenge passat, després de molt de temps sense trescar per aquells indrets, vaig tornar a Sant Antoni per buscar l'estret corriol de les Clapisses; però el que vaig trobar va ser un sender magnífic, abalisat com a PR i amb traces de ser un camí conegut i concorregut. Sabia, per referències, de l'esplèndida tasca que la brigada del parc --amenaçada, com la resta, per les indignes retallades que ja s'han endut per davant a una part del personal de l'espai protegit-- havia fet recuperant-lo, però reconec que així i tot em va sorprendre el resultat. La resta, però, seguia com ho recordava: les esplèndides vistes sobre la valleta de la Canal allà on la pineda s'esclarissa, els carrascars esquerps i rabassuts del solell de la serralada, el camí que es prolonga, evitant les zones més sensibles (les Penyes de la Buitrera, ocupades des de fa molts anys per una parella d'àguiles de panxa blanca que em va acompanyar durant un tram de la caminada) fins el cim del Menejador. I, de tornada al Pla del Ginebrar, la possibilitat de completar el recorregut carenejant --a estones per bon camí, d'altres sobre un enutjós però assequible rascler-- fins tornar, de nou, al punt de partida: hi ha sendes velles, sendes novelles, i sendes que poden ser, alhora, totes dues coses.





Primer aniversari, hui, d'aquella anticipada #primaveravalenciana que alguns han volgut donar per morta però que té encara molta vida i un llarg camí per davant. I jornada, també, d'inquietants esdeveniments còsmics, alguns esperats des de fa temps i d'altres imprevistos i sorprenents: alerta amb el cel, no emprenyem... Bon cap de setmana!






4 comentaris:

  1. Bones i profitoses caminades les teves! pel que he vist la primavera valenciana no va ser endebades.....i llàstima que el que ha caigut, i lamentablement fent ferits, és un altre artefacte

    ResponElimina
    Respostes
    1. No negaré que a voltes tinc els meus dubtes, Elfree, però vull pensar que ara fa un any alguna cosa va començar a canviar a aquest País, i que tard o d'hora en veurem els fruits. I el del meteorit de Rússia, impressionant: dóna molt per pensar, el que ha passat i el que podria haver estat.

      Elimina
  2. Per la foto que has penjat, aquest sender ha de ser d'aquells meravellosos, especials i de forta empremta excursionista. Quan veig un camí empedrat els meus ulls es posen com dues taronges i no puc retenir l'impuls de resseguir-lo. I mentre ho faig, la meva ment s'imagina el munt d'històries i de caminants que deuen haver vist aquests camins que destil·len història per totes i cada una de les seves revirades i pedres.

    Quin goig veure com es recuperen camins!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no ho hauria dit millor, porquet: són camins que demanen a crits caminar-los :)

      En espais naturals petits i molt visitats com aquest, sempre és complicat trobar un equilibri. De fet, i d'ençà que es va declarar el parc natural, ha calgut tancar alguna senda tradicional per tal de facilitar la regeneració de la vegetació. Al meu parer, però, aquesta mesura ha de ser excepcional --per exemple, quan hi ha possibilitat d'afectar àrees molt sensibles o llocs de nidificació-- i pot fer-se a més de forma temporal quan siga necessari. En aquest cas, i a més de recuperar el camí, s'ha ampliat l'oferta de recorreguts del parc a una zona on no és previsible que es produisquen efectes negatius. Si més no, pel moment.

      Elimina