"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 18 de febrer de 2013

Sobre els muflons




Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.






Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.
  







4 comentaris:

  1. Crec que ja t'ho he comentat algun cop. La vegada que els he pogut gaudir més clarament va ser baixant del Puigmal, no pas pel camí de Núria, si no improvisant una altra baixada pel seu vessant llevantí. Allà en vaig veure una bona colla. Que jo recordi, ara mateix, no crec haver-los vist més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho vam comentar quan parlàvem dels arruís de la Penya Migjorn, porquet. I de fet, ha estat des d'aleshores que tenia en el cap escriure alguna cosa sobre aquests animalets. Segons sembla, la població del Puigmal prové del vessant nord de Pirineus --el Parc Natural Regional--, on van ser introduïts fa anys i des d'on han anat escampant-se. El que no sé és si hi ha problemes de competència amb els isards, com passa en altres indrets del Pirineu. Tret d'aquesta zona --i d'alguna petita població en vedats de caça-- crec que al Principat només hi ha els dels Ports.

      Elimina
  2. muflons? i jo tota la vida dient-lis "cabra montesa", pobrets els he enganyat xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet són cosins germans de les cabres monteses, pons, però tan diferents entre ells com les cabres i les ovelles domèstiques: la forma de les banyes (recargolades en el cas dels muflons, com passa també amb els moltons) és un dels caràcters per distinmgir-los.

      Potser la cara de tristor que fan quasi sempre és perquè saben que els has estat confonent, que ells també tenen el seu coret... ;)

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...