"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 4 de març del 2013

Pel Moncayo




Ja ho he dit altres vegades: haver de renunciar a fer un cim sempre fa una mica de malícia. Hi ha, però, diversos factors atenuants, que fan més passadora la inevitable sensació de contrarietat que ens queda quan això passa. El primer, indiscutiblement, té a veure amb les condicions en què es troba la pròpia muntanya a la qual es pretenia ascendir: ens deien, a peus del Moncayo, que feia anys que no es veia a la zona una nevada com aquesta, i la veritat és que el simple fet de poder arribar a Añón divendres a la nit ja va ser tot un èxit, tenint en compte que, poques hores abans, l'autovia estava tallada en Barracas i Paniza, i que fins i tot per accedir al mateix poble hi havia dificultats. No comptàvem, però, que també les carreteres i pistes forestals que permeten aproximar-se a la muntanya es trobarien al dia següent en molt mal estat, la qual cosa va fer que, en començar a caminar dissabte, el matí es trobara ja ben avançat.

Amb tot, i malgrat la gran quantitat de neu tova que anàvem trobant serra amunt --seguir les petjades dels muntanyers que ens precedien a penes impedia que ens estacàrem, de vegades fins el genoll--  vam arribar sense problemes fins l'espectacular circ de la Hoya de San Miguel. Però en començar a ascendir cap a la lloma que separa San Miguel de l'immediat circ de San Gaudioso --l'estat de la neu feia impossible qualsevol intent de pujada directa a través dels vessants de la Hoya, com és habitual quan les condicions són apropiades-- va aparèixer el vent, sempre present en aquestes altures de la serra, per fer-nos encara més difícil progressar sobre la neu. Finalment, a tocar de la cota 2.000, amb la ventada agranant la neu i esborrant la traça, i vist que estàvem a hora horada, va semblar raonable girar cua i deixar el cim per a millor ocasió.




Afortunadament, i ací entra en joc el segon dels factors pal·liatius, tots els recorreguts que vam tindre ocasió de fer per la muntanya --dissabte per les zones altes de la serra, i diumenge caminant entre els boscos, ara nus, de  roures i faigs-- ens van permetre gaudir d'uns paisatges simplement excepcionals. No coneixia el Moncayo, i a penes si havia llegit alguna cosa sobre la seua singularitat i els extraordinaris valors ambientals que alberga; però ara, després d'haver-los vist de prop --encara que haja estat de forma fugaç i sota una generosa capa de neu-- sé que he de tornar-hi ben prompte. I aquest és, finalment, el tercer dels factors a tindre en compte en ocasions com aquesta, potser el més important de tots: en voler tornar, la muntanya seguirà allí. I el cim, també.





L'amic Rafa, amb qui vaig compartir escapada junt amb Xavi --l'instigador principal-- i Júlia, em passa aquest enllaç amb unes quantes imatges més del Moncayo. I com que és un fotògraf excel·lent i les imatges ho valen, no em puc estar de posar-lo: jutgeu vosaltres mateixos.


13 comentaris:

  1. Veus tu?: això és un home de trellat, que sap on està el límit del risc i on comença la prudència. I damunt no valores l'experiència des de la frustració sinó des de la il·lusió d'una segona oportunitat en el futur. M'ha encantat llegir això, Pep, i veure aquestes fotos bellíssimes. Jo, roda i volta a la meua deformació poètica. Perquè segur que saps que el Moncayo és la muntanya de Machado, vista des de Soria, i no des d'Aragó. En un dels seus poemes més nostàlgics, que escriu quan ha deixat Soria, després d'haver mort la seua dona allà, escriu "¡Oh mole del Moncayo blanca y rosa,/ allá, en el cielo de Aragón, tan bella!" Doncs això: gràcies per contar-nos-ho, sempre. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que m'ha impressionat aquella muntanya, Maria Josep. Tantes vegades que l'havia vista des de lluny, i mai havia trobat el moment d'acostar-me. I en tardor, amb les fagedes i les rouredes acolorides, ha de ser també preciosa... I a més, tampoc la tenim tant lluny. Hi tornaré, segur.

      No coneixia la relació del Moncayo amb Machado, magnífic el poema --i la teua habilitat admirable per trobar sempre el lligam entre el paisatge, la poesia i els poetes :) Si que em vaig assabentar, estant per allí, que Gustavo Adolfo Bécquer i el seu germà havien passat llargues temporades al monestir de Santa Maria de Veruela, molt a prop d'on nosaltres estàvem. Així que ja veus, el Moncayo envoltat de poesia per totes les seues vessants... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Quines fotos! Veritablement bellíssimes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estava la serra simplement esplèndida, novesflors. Malgrat tot, va ser una sort arribar just després de la nevada, i en un dia clar i net com el que ens va eixir.

      Elimina
  3. Tot lo maco també té els seus perills i s'ha de tindre en compte.
    M´agraden moltíssim les fotos, m' apropes a la neu jo que sóc tan fredolera. Gràcies!!
    A la Serra de Tramontana ja no en queda.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A les serres dels voltants d'Alcoi tampoc queda ja gens de neu, lluna. Potser encara veurem alguna altra enfarinada abans que s'acabe l'hivern... Gràcies a tu i una abraçada!

      Elimina
  4. Buf! Quines fotos més espectaculars! Crec que ja t'ho he comentat alguna altra vegada. El Moncayo el tinc molt i molt pendent, i m'encantaria anar-hi en condicions de neu bones. Però la veritat és que us el vau trobar realment espectacular!

    Saps, jo aquest any, les vegades que he planejat fer neu no hi ha hagut fortuna. Alguns cops per risc d'allaus, altres per condicions meterològiques adverses i, fins i tot, per impossiblitat d'avançar per una pista per a fer l'aproximació per glaç i neu... tot això ha fet que no hagi tret les raquetes de casa... quina pena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'abellia molt des de feia temps, porquet. Uns amics que hi van amb certa freqüència me n'havien parlat molt bé, i la veritat és que paga molt la pena. Espere poder tornar prompte i veure si aquesta vegada fem el cim, però veure-la amb tanta neu ha estat impressionant.

      He anat veient que aquest hivern la cosa està complicada a Pirineus, amb tanta neu i el risc d'allaus. Sap greu haver de deixar grampons i raquetes --bé que ho saps-- però ja va bé no assumir riscos innecessaris. Si no pot ser aquest hivern (que segur que encara hi haurà alguna ocasió), serà al que ve. Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. massa neu i fred per fer cims! fins a l'estiu no m'hi veuràs a mi a la muntanya!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però que no faça tampoc massa calor, pons, sinó també es fa molt pesat. Primavera i tardor, potser.

      Alguna volta ho he pensat: si algú ens obligara a fer aquestes coses que fem a la muntanya, ho consideraríem una crueltat inacceptable. Ausades que som curiosos, els humans...

      Elimina
  6. El tinc pendent des de fa no sé, i la lliçó apresa també molt de temps, els cims sempre estarán ahi, nosaltres ja vorem, no mes cal que vulgues, temps i prou. Ja m'haguera agradat al mi estar, i no és consol, mes bé constate que és part del joc quedar-te quasi quasi, però gaudir del viatge, l'experiència, el paisatge, les fotos, etc açò no t'ho lleva ningú.

    ResponElimina
  7. Ja m'haguera agradat al mi estar, i no és consol, mes bé constate que és part del joc quedar-te quasi quasi, però el viatge, l'experiència, el paisatge, les fotos, etc açò no t'ho lleva ningú. No més cal voler i l'altra vegada, més. Au

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, sborkx. Tot i de que de vegades ens capfiquem una mica amb això, fer cim només és una part molt petita de tot el que dóna la muntanya. I només pel plaer de veure (i viure) aquells paisatges, ja val la pena provar-ho.

      Jo espere tornar ben prompte, tot i que el temps comença a ser també un factor a tindre en compte. Però ara que ho conec un poc millor, segur que serà més fàcil trobar un buit. Salut i moltes gràcies per comentar!

      Elimina