"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 8 de març de 2013

Florint sobre florit




A hores d'ara, i per a la majoria de nosaltres, el vesc és poca cosa més que una planta curiosa i un poc extravagant, les utilitats de la qual han quedat reduïdes, com a molt, al seu ús efímer com a ornament nadalenc o com a coartada oportuna per a un bes més o menys fugisser. Utilitats banals, si es vol, però que enfonsen les seues arrels en una sòlida i antiquíssima reputació com a planta màgica i curativa, originada al seu torn en unes característiques biològiques i un cicle de vida certament cridaner. El vesc (o visc) és, com és sabut, una planta hemiparàsita --a diferència de les paràsites estrictes, també pot efectuar la fotosíntesi-- que només creix sobre les branques de certs arbres, per als quals pot acabar constituint una plaga. Les seues llavors, especialment adaptades a la dispersió per part dels ocells –el nom científic de la griva és Turdus viscivorus, açò és, menjador de vesc-- queden fixades a les branques, en ser expulsades junt amb els excrements de les aus, gràcies a la presència d'una substància especialment apegalosa, secularment usada com a pega per a enviscar. Tot i que actualment el seu ús medicinal està desaconsellat, ha estat àmpliament utilitzada en medicina popular per a tractar diverses afeccions. 

Hom pensa que van ser els trets singulars del seu cicle de vida, junt amb el seu caràcter sempre verd --que contrasta poderosament amb la nuesa hivernal de les branques de molts dels arbres sobre els quals viu-- els que van facilitar que se li atribuïra un caràcter sagrat: és ben coneguda la referència de Plini el Vell a les cerimònies que duien a terme els druides per collir-lo, i que tan familiars ens resulten a tots aquells que hem crescut llegint les aventures d'Astèrix. De fet, i a aquestes altures, no sabria dir si les meues simpaties pel vesc es deuen a la seua innegable singularitat biològica, o si més bé hauria de buscar-les en l'evocadora imatge de Panoràmix enfilant-se a un roure amb la seua falç d'or.




No sóc gens supersticiós, ni em preocupa especialment ser víctima dels llamps, els incendis o els mals esperits; però ja fa molts anys que quasi mai falta, penjat a la porta de casa, un ramellet de vesc. Com que a la meua comarca no es fa, solc aprofitar les eixides a Penyagolosa, els Ports o el Maestrat per fer-ne provisió, per la qual cosa estic acostumat a la forma que creix sobre els pins i a la què els botànics anomenen Viscum album subsp. austriacum. Aquest cap de setmana passat, però, vaig poder veure també, a peus del Moncayo, la subespècie tipus, que parasita altres arbres, i que creixia amb abundància sobre els ametlers. Tots dos, hoste i paràsit, es trobaven alhora en plena floració --el primer amb les seues bellíssimes flors blanques, el segon cobert per les discretes inflorescències groguenques que li són pròpies-- donant lloc a una original i suggeridora sincronia fenològica que em va fer pensar si no hi haurà al darrere algun tipus d'adaptació, potser per optimitzar la tasca dels insectes que els pol·linitzen. El cas és que, des de diumenge passat, un pomell de vesc florit torna a penjar de la porta de casa. I he de dir que, d'ençà que l'he posat, no m'ha caigut damunt ni un sol llamp. 





Un altre 8 de març amb poc a celebrar i molt a reivindicar. Començant pel fet evident que la igualtat --real i efectiva-- no és cosa d'un dia ni de certes 'celebracions' especialment lamentables, i acabant per l'evidència que no solament els avanços són molt més lents del que caldria exigir, sinó que fins i tot s'albiren retrocessos realment preocupants. Hui els recorde, a les meues filles, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels; i a mi, em faig memòria que hi ha moltes formes de ser còmplice, de vegades sense ser-ne conscient. Bon cap de setmana!





6 comentaris:

  1. Tant de bo totes les noies (i també els nois) tingueren un pare que els explicara i recordara els versos del tèrbol atzur i la triple rebel·lia.
    Bon cap de setmana per a tu també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, novesflors. Hi ha encara molt de camí per fer, i en som massa els qui, com em passa sovint a mi, ens sabem la teoria però ens costa dur-la a la pràctica. L'educació, en açò com en tantes altres coses, és l'esperança; i les tres rebel·lies de Marçal sempre m'han semblat una forma perfecta de recordar-ho. Bona setmana!

      Elimina
  2. Em sembla que encara ens caldrà per molt temps la triple rebel·lia. Gràcies per transmetre-la a les teves filles.

    M'ha encantat aquest escrit sobre el vesc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que tens raó, Carme: ens caldrà, i molt. Tan de bo les meues filles ho tinguen millor...

      El vesc és realment una planta singular. No sorprèn gens que se la tinguera per màgica :) Gràcies, salut!

      Elimina
  3. ves per on sempre m'ha caigut simpàtic el vesc , hi ha plantes i arbres que m'agraden més que altres....m'ha agradat molt el teu post...i endavant amb la rebel·lia que ens cal seguir i donar exemple a les noves generacions i en el teu cas celebro que ho facis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, Elfree, també a mi em resulta simpàtic i sorprenent, i --ja ho dic-- estic segur que la meua debilitat per Astèrix hi té alguna cosa a veure ;) I endavant amb la rebel·lia, sempre. Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...