"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 19 de març de 2013

Decaocto




Segons tots els senyals, el pati de casa tindrà nous inquilins aquesta primavera que està a punt de començar: des de fa uns dies, i malgrat el grapat d'ulls felins que se les miren des de baix amb intencions poc amistoses, una parella de sorolloses tórtores turques (Streptopelia decaocto) han començat a deixar-se veure amb insistència sobre els arbres i el terrat. I encara que sempre m'alegra que una altra espècie s'incorpore --veurem si per quedar-se-- a la petita comunitat de plantes i animals que animen el jardí, reconec que en aquest cas me les mire amb certa prevenció, habituat com estic a conviure, pels carrers de València, amb els seus crits més aviat escandalosos i amb les llamparnades que, indefectiblement, acaben decorant-te el cotxe quan l'acabes de rentar. S'ha de reconèixer, però, que l'arribada de les tórtores al pati té un sentit especial, perquè forma part d'un espectacular procés expansiu --especialment cridaner en una espècie no migradora-- que, en apenes cinquanta anys, les ha dutes a colonitzar pràcticament tota Europa des de les seues poblacions originàries en la Mediterrània oriental i l'Orient mitjà.

Tot i que en altres llocs del món l'expansió de la tórtora turca ha estat deguda a introduccions a partir d'exemplars criats en captivitat, la seua arribada al nostre país --i a la resta d'Europa occidental-- és, com s'ha dit, un fenomen recent i realment interessant que, en aparença, s'ha produït sense intervenció humana i que ha donat lloc a una gran quantitat d'estudis i investigacions. La presència d'alguns exemplars en la Península Ibèrica comença a reportar-se des de 1960, però la primera notícia confirmada de cria per a l'espècie la situa en Santander en 1974. A Catalunya, i a banda d'alguna citació accidental en els anys seixanta, comença a fer-se habitual a partir de 1980, i vint anys després ja ocupava pràcticament tot el territori. Al País Valencià, la primera referència de la seua presència sembla remuntar-se a 1993 --l'Atlas de las Aves Nidificantes de 1991 no l'esmenta, potser per confusió amb alguna altra espècie. A partir de l'any 2001, es multipliquen les cites arreu el país, i en l'actualitat cria a moltes comarques. També en les Illes, on sembla que va arribar a partir dels anys 1990, s'ha estès per tot arreu.

La tórtora turca és una de les quatre espècies del seu gènere que, sobre el paper, poden trobar-se a hores d'ara als Països Catalans. D'elles, només la denominada vulgar o comuna (Streptopelia turtur), una espècie migradora que també es deixa caure de tant en tant pel jardí, es pot trobar en estat salvatge i des de sempre a les nostres terres, tot i que sembla ser cada volta més escassa. Les altres tres, tan semblants entre elles que són virtualment indistingibles excepte per a especialistes, podrien ser de fet dos: a més de la nouvinguda tórtora turca, hi ha molts autors que consideren que la tórtora domèstica (Streptopelia risoria) i la tórtora de collar (S. roseogrisea), de la qual hom pensa que podria descendir aquella, són en realitat una mateixa espècie. Una i altra són criades des de fa segles en captivitat --en realitat, els "coloms" que fan servir els mags són formes completament blanques de tórtores domèstiques-- tot i que ocasionalment poden assilvestrar-se, i de fet han estat citades de tant en tant com a nidificants en les nostres comarques. Curiosament, la tórtora de collar és considerada, a hores d'ara, una espècie exòtica i invasora, però no succeeix el mateix amb l'omnipresent tórtora turca, atès que si més no a casa nostra, la seua expansió no ha estat deguda --almenys directament-- a la mà humana i per tant ha de ser considerada com una espècie autòctona.


Distribució de la tórtora turca --baix, a l'esquerra-- en la meua 'Peterson' de 1982

Tal i com recordava fa poc Màrius Domingo al seu magnífic blog, tant el nom específic de la tórtora comuna ("turtur") com el de la turca ("decaocto") semblen tenir com a origen una onomatopeia del seu parrupeig característic. Però en aquest últim cas, a més, hi ha una llegenda grega que el gran Gerald Durrell, en el seu llibre "Birds, beasts and relatives" ("Bichos y demás parientes" en l'edició en castellà que tinc a mà) posa en boca del doctor Teodor Stefanides, i que no puc resistir-me a transcriure:
"--En griego --dijo Teodoro, masticando metódicamente su emparedado-- la tórtola turca se llama dekaoctur, sabe, "dieciochera". Cuenta la leyenda que cuando Jesucristo... hum... subía al Calvario con la cruz a cuestas, un soldado romano, viéndole exhausto, se apiadó de Él. A la vera del camino estaba una vieja que vendía... hum... que vendía leche, conque el romano fué y le preguntó que a cómo vendía la taza. Ella le contestó que a dieciocho monedas. Pero el soldado no tenía más que diecisiete. Así que... eh... así que trató de convencer a la mujer de que le diera una taza de leche para Cristo por diecisiete monedas, pero ella, codiciosa, no quiso bajar de las dieciocho. Conque, cuando Cristo fué crucificado, la vieja quedó convertida en tórtola, y condenada a repetir dekaocto, dekaocto,"dieciocho, dieciocho", hasta el fin de sus días. Si alguna vez consiente en decir dekaepta, diecisiete, recobrará su forma humana. Y si, por empecinamiento, dice deka-ennaea, diecinueve, entonces se acabará el mundo."
I és que, pel que es veu, va haver un temps en què els déus (o Déu) maleïen els gasius, els mesquins i els avariciosos; hui, en canvi, els fan ministres, membres d'una troika o presidents de consells d'administració. I encara hem de confiar en què no els pegue per dir "dinou"...








Tornar, després d'uns dies de multituds, estrèpit i bullícia fallera, a la tranquil·litat del poble; trobar al pati els narcisos florits, perdre's una estona per la muntanya, recuperar forces per preparar-se a tornar, l'endemà, a la ciutat, la seguida i la faena... No negaré que hi ha voltes que aquesta vida amfíbia resulta un poc cansada. Però en general, i a aquestes alçades, crec que no sabria --o no voldria-- fer-ho d'altra forma...




11 comentaris:

  1. No, no em sembla molt bona notícia per a tu ni pel teu jardí... jo també en tinc per aquí i són bastant pesadetes: tòrtores i tudons caguen per tots cantons... :) m'acabo d'inventar un refrany del segle XXI ;)

    Espero que no sigui greu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'apunte el refrany, Carme :) A València hi ha pertot arreu, de tórtores, i és cert que són bastant molestes. Posats a expandir-se, ja podrien haver-ho fet cap a l'orient... Almenys, les oronetes han tornar també, i aquestes si que m'agraden incondicionalment.

      Elimina
  2. Molt il·lustratiu, però afegiré una dada més. La proliferació de tòrtores a València va ser per l'efecte crida de la Font del Túria a la Plaça de la Mare de Déu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una dada irrebatible, Jp: la capacitat del "Pare Túria" per atraure coloms, tórtores i altres membres de la família, és inqüestionable. A la qual cosa cal afegir el caràcter obert i hospitalari de la ciutat, sempre disposada a rebre amb els braços oberts --i a deixar-se emmerdar, si fera falta-- tot el que ve de fora...

      Elimina
  3. Ostres!
    Gràcies per la cita.
    Al Camp de Tarragona ja la vam citar nidificant el 1983, però no va sortir a l'Atles de 1985 simplement perquè els autors van creure que havia confòs l'espècie.
    La vaig observar per primer cop a Tarragona mateix, encara va estar uns anys a criar més a l'interior.

    ResponElimina
  4. Per cert, preciosa la llegenda, de la magnífica trilogia del mestre Durrell.
    Tres llibres que cap aprenent de naturalista hauria de deixar de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Màrius! A València ciutat es cita S. risoria com a nidificant des del 1986, però fa poc un dels autors del l'"Atlas" de 1991 em comentava que no podria assegurar si es tractava en tots els casos de tórtores domèstiques o si també hi havia tórtora turca. A la zona d'Alcoi no ha començat a veure's fins fa uns deu anys, però diria que encara no és un ocell abundant.

      Llegir a Durrell sempre és un plaer, en efecte. Crec que tots els aficionats a la natura hem somniat alguna volta en viure aquelles aventures per Corfú... Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. Falles no en tenim, però sí ninots grotescos.
    I tórtores, que viuen en competència amb els clàssics coloms roquers que nien a l'espadat del Balcó del Mediterrani.
    Com que no troben aigua, hi ha cua per poder beure al bec d'una oca de marbre que presideix la basseta de pedra davant de casa. Motiu d'atracció de turistes.
    El costum s'ha estès de manera que fins i tot els pardals fan per posar-se a la punta del bec i beure alguna goteta abans de ser foragitats. L'aigua és un bé escàs sí senyor.
    Fa anys que vam tenir dues tórtores i les deixàvem anar pel pis. El nostre fill les imitava a la perfecció. Però són llestes i van fugir. Mai més cap bèstia engabiada. La història del Sebas, el colom cec, ja l'he explicat alguna vegada. Ja és molt vell, però es passeja arrogant pel jardí de la nostra filla i arreplega branquetes per a un niu que mai podrà fer.
    Benvingut al meu blog, Alfred.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ací també anem ben servits de ninots, Olga; de fet, els de les falles són sovint els menys grotescos de tots...
      Diuen que les tórtores turques estan desplaçant de les ciutats a moltes espècies com els coloms i fins i tot els teuladins. Però cal reconèixer que són intel·ligents i, sobretot, molt adaptables: amb un poc de menjar --que mai no falta pels carrers-- i alguna goteta d'aigua, ja s'apanyen.
      Aquesta és terra de colombaires, i potser per afinitat també és --o era-- habitual tindre tórtores a casa: recorde, de xiquet, més d'un amic que en criava. Nosaltres, en canvi, érem més de canaris (mon pare els criava) però a hores d'ara coincidisc amb tu: gàbies, com menys millor.
      Moltes gràcies, i benvinguda, també!

      Elimina
  6. Estic d'acord, l'animalet ha fet recular als teuladins, diuen, però, cal afegir que en les ciutats costaneres hi han uns competidor formidables, que atalaien des de l'aire els patis de les escoles, tradicional menjador dels pardalets... son les gavines, que saben que de les deixalles de la xicalla. Au!

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha de reconèixer que la capacitat de les gavines per explotar qualsevol recurs que se'ls pose a l'abast és espectacular. No havia sentit parlar d'aquest comportament --a València, sembla que es dediquen més als abocadors; almenys, jo no les he vistes quasi mai menjant a la mateixa ciutat-- però poca cosa tenen a fer els teuladins davant elles.

      La qüestió de la reducció en les poblacions de teuladins a tota Europa ve d'antic i, segons tinc entès, segueix sense haver-hi una explicació completament satisfactòria. Probablement, la competència --de les tórtores, les gavines i d'altres espècies-- ha d'haver contribuït a agreujar-la, però em costa creure que siga la causa principal... Salut i gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...