"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 16 de maig del 2013

Obra pública




El gran dia havia arribat per fi, i l'alcalde es mostrava comprensiblement exultant mentre esperava, amb impaciència poc dissimulada, que la comitiva de cotxes oficials fera la seua aparició per l'últim revolt de la vella i atrotinada carretera. La resta de la corporació, la banda municipal i una dotzena de jubilats, atrets per l'expectativa d'un generós vi d'honor després de la inauguració, feien temps sota un sol inclement. Però per a l'alcalde, tots els esforços, tots els sacrificis, havien valgut la pena: el poblet comptaria, per fi, amb una obra del gran Santi Clavatrava, un edifici sorprenent i emblemàtic que el situaria definitivament en el mapa i que, per a ell, significaria probablement una reelecció segura --o millor encara, un càrrec en el govern autonòmic que el traguera d'aquell llogarró miserable. Davant aquesta perspectiva, poc importaven ja la incomprensió d'una oposició ressentida i curta de mires, el sobrecost astronòmic de les obres, o la constatació que el disseny de l'edifici, a més d'original i revolucionari, el feia simplement inaccessible a les persones, pel que tot el que podia fer-se amb ell era contemplar-lo amb admiració i reverència. L'únic important, ara, era que l'edifici era una realitat --cara, lletja i inútil, però realitat-- i que era ell qui ho havia fet possible. I a més, era una obra avalada per la fama mundial del seu dissenyador, farcida d'atrevides solucions tècniques i executada per un constructor amic del partit, així que  aquells clavills que havien començat a veure's en la façana tampoc no devien ser res preocupant...


(per a la proposta de maig de Relats conjunts)




29 comentaris:

  1. Per què deu ser que tot això em sona? :):):)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir? Que jo sàpiga, això a València no ha passat mai ;)

      Conste que Escher m'agrada molt; però tractant-se d'edificis confusos i contradictoris -i escassament utilitzables--, no he pogut evitar pensar-hi... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. La teva mirada crítica combinada amb humor i bona escriptura sempre em deixa bocabadada. Molt ben trobat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Sílvia :) Tu si que em deixes bocabadat cada volta que llisc els teus escrits...

      Elimina
  3. Crec que ens sona bastant a tots... però ja sabem allò que diuen els llibres: que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment cert, Carme: simple i pura coincidència. I moltes enveges també, que la gent no sap apreciar l'obra d'un arquitecte/enginyer genial (i totalment imaginari, evidentment ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. El científic que escriu bé és doblement científic, i la ironia no li mancarà, perquè sap el pa que s'hi dóna.

    ResponElimina
  5. En Clavatrava aquest també ha sovintejat per Mallorca. Primer va fer una obra, Bou, que va haver de ser apuntalada. Després, l'entranyable Matas li va encomenar l'avantprojecte de l'òpera de Palma. Només l'avantprojecte va costar uns insignificants 1,2 milions d'euros. Quina llàstima no haver acabat amb el projecte per uns pocs de milions més a càrrec de les arques públiques...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I les goteres, totvedudol, tot un clàssic en les seues obres... Camps i Matas, menuda parella. I total, com tu dius, que més donen un milions més --o unes escales que no se sàpiga si pugen o baixen-- si són per tindre un edifici "emblemàtic" per llegar a la prosperitat... Salut!

      Elimina
  6. Un bon relat ple de realisme punyent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, montse! Sort vam tindre que al gran geni li va pegar pel trencadís que cau i no per les escales de Penrose, si no no sé què podria haver passat...

      Elimina
  7. Què bo. Això de Clavatrava m'ho apunte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que li ho se sentit dir a algú abans, pitxiri, però trobe que li queda com un guant. La qual cosa no lleva que, en el fons, tinga tanta culpa ell --que té alguns edificis magnífics, indubtablement-- com els politiquets que li van donar la clau de la caixa sense reparar en que la caixa era la nostra... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  8. Però a veure, això és un relat, o has agafat la notícia d'un diari i l'has penjat aquí? Tan real que fa mal i tot!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tan real. Llàstima que sovint la realitat supera la ficció. Temps al temps.

      Elimina
    2. Realisme màgic: tu poses un bon grapat de milions d'euros, i te'ls transformen --màgicament-- en unes obres faraòniques, de dissseny sorprenent, pèssimament acabades i amb un ús com a mínim qüestionable. Et voilà ;) Gràcies, salut!

      Elimina
  9. Aquests amics dels amics sempre acaben per fer coses "rares" i així ens va!!
    Molt bo!

    Bon cap de setmana!!
    Aferradetes

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Pose un Clavatrava en el seu llogaret encara que no sàpiga per a què", sembla que era la consigna. I com que, com diuen al meu poble, "per on passa, banya" --el diner, s'entén--, tots (ells) contents... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  10. Molt actual Alfred m'encanta la ironia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree! Ja veus que darrerament n'estic abonat, a la ironia; però és que no en fan una de bona, xe...

      Elimina
  11. Almenys aquests ho podien veure acabat... Que els polítics del municipi somien per al 17 somi els Jocs de la Mediterrània i encara han de posar el plànol, el clau i la totxana de dos ponts, una piscina olímpica i unes grans avingudes... ¡pel 17!
    Bé per l'escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No res, Olga, amb diners torrons... Ja ho sap Calatrava, això dels Jocs? Ja estic imaginant-me la piscina olímpica coberta amb moqueta per a que no s'esvare... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  12. Clavatrava... m'ha agradat molt!! Felicitats!!

    PD. A Tàrrega, d'una avinguda plena de bancs de formigó n'hi diuen l'avinguda dels cansats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, cantireta :) I són bancs per seure, o d'aquells de disseny supermodern que no goses tocar-los per si de cas?

      Elimina
  13. "A que es bonito el edificio del abuelo?"

    ResponElimina
  14. ...i no ha reservat una mica de fons per posar una estàtua d'en Ripollès a la porta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Rafel. De fet, està preparada --Ripollès ja ha parlat amb ella i tot-- però encara no l'han pogut instal·lar perquè no troben la porta... Salut i moltes gràcies!

      Elimina