"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 12 de setembre del 2013

Murèth 1213


imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 
Jaume I, "Llibre dels Feits

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.









Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 



Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià



10 comentaris:

  1. T'ha eixit un post tan brillant com emocionant. Dit això, no he pogut deixar de recordar les paraules d'ahir del nostre virrei. No ens queda faena ni res...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssima faena, Jp. Almenys, a veure si deixem de fer la del matalafer, que ja se sap que és fer i desfer... Salut i gràcies!

      Elimina
  2. T'he raó Jp, t'ha eixit un post molt bonic i emocionant.

    També et vull donar les gràcies per mencionar la nostra cadena de blogs. I m'agrada molt que malgrat totes les dificultats, s'hagi pogut fer aquest enllaç o punt de contacte entre les voluntats del poble. Malgrat que costés alguna ridícula detenció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a vosaltres, Carme! Ha d'haver estat una faenassa posar-ho tot a punt per a la cadena de blogs, però ha pagat la pena.

      Em va saber molt greu no poder-me acostar a Vinaròs per allargar un poc més la cadena cap al sud, però molts amics i amigues que hi van estar m'ho conten emocionats. Com diu Jp, ens queda molta feina per davant, però anem fent camí, mal que els pese als que només saben prohibir i amenaçar. Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Dos dies de derrota molt ben enllaçats. Diuen que el de la batalla de Muret fou encara més trist i dolorós. Però els somriures de la imatge donen la mà a l'esperança. I a moltes coses més, espero. Que continuï la línia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "No s'ensenya a les escoles com van esclafar un País", canta Al Tall; i tot i que ells ho diuen arran d'Almansa, crec que es pot estendre molt més enllà: els valencians i valencianes --si més no, els que ja fa alguns anys que vam deixar l'escola-- sabem més de la història dels Estats Units d'Amèrica que de la nostra pròpia... I malgrat tot, i de tots els esforços que hi dediquen, ací estem encara. Moltes gràcies, salut!

      Elimina
  4. tenia un professor que ens recordava sovint l'impacte que va ser Muret.....ara no podem reescriure el passat però estem escrivint el present! les mans es van unir demostrant entre altres coses l'existència dels països catalans

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Elfree. La història és la que és, i cal conèixer-la per entendre millor qui som; però és més important la voluntat d'un futur junts i en llibertat. Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Bon recordatori, molt bon recordatori. Els occitans continuen essent els grans oblidats de la nostra història. Germans durant segles, compartint veïnatge, llengües molt properes, relacions socials, econòmiques i culturals, i ara ja no en queda absolutament res de tot allò. I el poble català els ha deixat caure en l'oblit absolutament.

    L'interès que em va aixecar un llibre "Terra d'oblit" d'Antoni Dalmau, ja fa molts anys, em va portar, de rebot, a interessar-me pel fet occità. Fins i tot a fer en un parell d'ocasions el Camí dels Bons Homes, en la seva part occitana, una cap al nort, i l'altra cap al sud, vistar Montsegur i el Pla dels Cremats... on la història et posa la pell de gallina.

    Llàstima que, un cop més, haguem de commemorar una derrota. Tot i que, sembla, apunta, que finalment, els catalans podrem celebrar una victòria.

    Moltes gràcies per ser-hi des del sud. No em canso de repetir que hem de seguir unint llaços. Somio un país complet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prenc nota del llibre, porquet. Jo vaig començar a pensar-hi quan va caure en les meues mans "Cercamon" (que per cert, ara estan llegint les meues filles a tall del viatge d'aquest estiu a Pirineus) perquè, com en tantes altres coses, res d'Occitània i dels occitans ens van explicar quan estudiava. I el Camí dels Bons Homes és una (altra) de les meues assignatures pendents: un bon amic de la terra s'encarrega periòdicament de recordar-m'ho amb l'entusiasme amb que em conta les seues caminades per aquelles terres.

      De tant en tant em pega per pensar en com podria haver estat de diferent la nostra història --la de tots plegats: catalans, valencians, occitans...--- si alguna de les derrotes que ens han marcat (i algunes altres decisions no necessàriament derivades de guerres i batalles) no s'hagueren esdevingut. Tant fa, en tot cas: la història ja està passada, i és imprescindible conèixer-la; però ara cal lluitar pel futur. Com tu dius, hi ha una gran victòria a tocar, i aquesta ens obrirà portes també a nosaltres i al país complet, no en tinc cap dubte. Des del sud, gràcies a tu i una abraçada!

      Elimina