"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 30 de setembre del 2014

Aixois, sextians (relats conjunts)





L'avi mira el seu rellotge. Perdut en els seus records, el temps ha passat volant i s'ha fet hora de marxar. Com tots els dies, apura l'últim glop de pastís, saluda al cambrer i surt al carrer. Mira de nou el rellotge i, quasi sense adonar-se'n, accelera un poc més el pas. Només uns centenars de metres el separen de casa, i els néts tot just hauran eixit d'escola i encara tardaran una mica en arribar. Però a la seua edat les cames ja pesen, i millor anar amb temps si no vol fer-los esperar. L'estona que passa amb ells cada vesprada es la millor del dia, un raig de llum en la seua rutinària vida de jubilat. A més, d'ençà que fa uns mesos han començat a estudiar provençal en aquell curset de l'Ostau, les seues visites encara li produeixen més alegria: en el fons, i malgrat tot, ell sempre s'ha sentit més sextian que no pas aixois. Somriu, en pensar-hi: és irònic que la seua filla, que tant li havia retret que s'empenyara en conservar el patuès (“una relíquia inútil, parlar de llauradors i d'ignorants”, li deia) haja hagut de consentir ara que els seus propis fills s'interessen per una llengua i una cultura que s'entesten, malgrat tot, a sobreviure... Arriba a casa. Encara no hi són, però no poden tardar. Hui potser els contarà alguna vella rondalla, o els explicarà com era l'Ais de la seua infantesa, potser només es limitarà a escoltar als nens quan li parlen d'alguna cançó d'aquells xicots de Lo còr de la Plana (“Mi parlètz pas de trabalhar”, diuen... quina gràcia). Tan se val, el que siga li estarà bé. Truquen. “Bona serada, pepin!”, li diuen. I un gran somriure, com cada vesprada, li il·lumina la cara, i la vida.





M'ha agradat molt que per a la proposta de setembre dels Relats conjunts s'haja triat un dibuix de Carme Rosanas, que sempre té una pinzellada de color per a repartir quan més falta fa...  











10 comentaris:

  1. Ei! Ja ho sabies, oi, que m'agradaria molt, la teva història?

    Doncs sí, m'agrada, és bonica, tendra i esperançadora... Per les llengües en perill... Gràcies!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coses del teu quadre, Carme, que inspira aquestes idees... M'alegre molt que t'agrade :)

      Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  2. Les llengües són tossudes, resistents, almenys tant com ho són els seus parlants. No per la voluntat d'uns pocs desapareixeran, només ho faran si els que les parlen així ho decideixen. El provençal, amb aquesta connexió entre avi i néts, segur que perdurarà encara molt més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa temps vaig llegir en un blog el cas d'una dona major, a un poble occità --no recorde quin-- a qui la seua filla bonegava per parlar en "patois" a algú que se li va dirigir... L'auto-odi, del qual els valencians també podriem parlar-ne molt, pot ser devastador per a qualsevol llengua; però n'hi ha algunes que, com tu dius, són especialment tossudes... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Quin avi més constructiu. Ens suggereix que més que maleir els perseguidors de les llengües, hem de beneir els seus protectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Darrerament he sentit molt aquella cita que diu que “una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen.” Maleïm als perseguidors, però com tu dius hem de beneir a tots aquells que ens han salvat i ens salven encara els mots... Gràcies, salut!

      Elimina
  4. I a mí també m'ha agradat molt, si seguim xerrant no es moriran mai.

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Almenys, aquells que la voldrien morta no ho tindran gens fàcil, lluna ;) Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina