"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 17 d’octubre de 2014

De tota la vida


Pic (o Cabecet) de les Àguiles, al Barranc del Cint (Alcoi)

He sentit la història a partir de diverses fonts i amb matisos diferents, però hi ha elements que, si fa no fa, venen a coincidir en tots els casos. Bàsicament, hom conta que en algun moment indeterminat cap a la primera meitat del segle XX, i aprofitant que molt a prop d'Alcoi --en el denominat Pic de les Àguiles, a l'entrada del conegut Barranc del Cint-- hi criava l'àguila daurada, va instaurar-se una mena de tradició segons la qual alguns joves alcoians escalaven fins el niu cada any per capturar els polls de l'espècie. Aquests polls, segons alguns, s'exposaven dissecats en algun establiment comercial de la ciutat, o s'utilitzaven, segons altres, com a part del boato en les desfilades de les festes de Moros i Cristians. Tot i que la història em sembla plausible, no tinc molta més informació sobre el tema: sempre que n'he sentit referències, ha estat per boca d'algú que al seu torn n'havia sentit a parlar, així que no conec més detalls respecte a l'objecte o el sentit d'aquesta acció, la seua regularitat –si es feia cada any, o només de forma ocasional-- o el temps durant el qual va dur-se a terme.

Hi ha alguns indicis, però, que semblen confirmar-ne la veracitat –si més no parcial-- del fet: hi ha, per exemple, una imatge del fotògraf Matarredona de l'any 1929, conservada en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, en la qual apareix el que sembla un exemplar probablement immadur d'àguila coronant una carrossa de les festes de Moros i Cristians, per bé que no és possible saber quan i on va ser capturat. Segons em va fer saber l'amic Juan Jiménez, també el gran José Antonio Valverde, en un dels seus quaderns de camp --que poden consultar-se en aquesta pàgina de la Universitat de Salamanca-- datat en setembre de 1954, conta que en diverses zones d'Alacant es pagava a "halconeros de Alcoy" per tal d'eliminar falcons que atacaven coloms domèstics, a un preu de "20 a 200 duros por halcón, si es muy peligroso"; la qual cosa sembla implicar, també, la capacitat per accedir als nius d'aquesta espècie en els penya-segats en els que viu. Eren els temps, convé recordar-ho, de les nefastes Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, que allí on van arribar a constituir-se --afortunadament, no en el País Valencià-- van acabar amb milers d'exemplars de carnívors i rapinyaires --"alimañas" en general-- i que persones com el propi Valverde o Félix Rodríguez de la Fuente van ajudar a fer desaparèixer.




Fa ja alguns anys –citaria, de memòria, des de meitat dels anys vuitanta-- que les àguiles daurades no crien en el Pic al qual van acabar donant nom, per bé que encara nidifiquen en altres indrets relativament propers de la serra Mariola i que ara siguen els voltors del Projecte Canyet els qui senyoregen l'indret. Però fa molts més anys encara que la suposada “tradició” --si és que realment pot arribar a considerar-se com a tal-- d'expoliar els nius per tal d'exhibir-ne els polls va desaparèixer: molta de la gent major a qui li he preguntat no n'havia sentit a parlar, i no sembla haver quedat d'aquesta pràctica més que un rastre subtil en la memòria col·lectiva. Hui, exhibir un poll d'àguila en l'aparador d'una botiga o veure un àguila daurada dissecada formant part d'una carrossa se'ns antoixa com inacceptable, i –deixant de banda qüestions legals, que també-- probablement seria considerat per la majoria de la gent com una autèntica barbaritat. No vol dir, això, que tota la feina estiga feta: valga com a exemple que l'ús del verí, que semblava --com les esmentades Juntas Provinciales-- una pràctica del passat, segueix constituint un problema important per a la conservació de la fauna, i fins i tot ha repuntat en dates recents en algunes zones. Però és innegable que s'ha avançat, i molt, en la creació d'una consciència social que considera que la conservació de certes espècies és un objectiu pel qual val la pena treballar, encara que per a aconseguir-ho haja hagut d'acabar-se amb no poques pràctiques que podrien qualificar-se de tradicionals. Tan de bo que, més prompte que tard, algunes altres "tradicions” que encara hui alguns s'entesten en mantenir –des de discriminar a les dones en certes festes que m'estime molt, a matar sàdicament a llançades a un animal indefens-- acaben sent, també, vagues records, testimonis oblidats d'unes èpoques en les quals encara s'acceptaven com a normals actes que ara només poden qualificar-se com obsolets, absurds i moralment refusables. També l'esclavitud era una cosa que s'havia fet “de tota la vida”, fins que va deixar de fer-se...







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...