"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 21 d’octubre de 2014

Exorcismes

Ma mare dormita en el sofa, els ulls tancats, el cap caigut cap a un costat. De tant en tant, sense obrir els ulls, gesticula enèrgicament amb les mans, com si canviara coses de lloc (ella creu que ho està fent, pense quan la veig). Cada volta li costa més caminar, sempre amb passes vacil·lants i recolzada en algú, i també parla cada vegada menys: només de tant en tant, amb un fil de veu, pregunta pel seu gos –que va morir fa ja molts mesos-- o se sobresalta perquè s'ha descuidat de comprar un arreglo de putxero per a ves a saber quins convidats. Sovint, però, la seua conversa ens és incomprensible, i tot el que podem fer és donar-li la mà i dir-li que si, que no patisca, que tot està bé. Sembla que ha passat una eternitat, però fa menys d'un any que entre tots els germans no podíem subjectar-la, i la malaltia li posava a la boca paraules que mai hauria imaginat que li sentiria dir. Ara, quan es posa nerviosa, es limita a repetir com una lletania “agonia agonia agonia”. I plora. Al seu costat, mon pare –setanta-nou anys i trenta-huit quilos de pes-- mira la tele tapat fins el coll amb una manta: malgrat les temperatures impròpies de l'estació té fred, ell que mai n'havia tingut en tota la vida. Està lliurant les últimes batalles d'una guerra que, ara si, sap ja irremissiblement perduda. Fa unes setmanes que han deixat d'administrar-li la quimioteràpia perquè no ha reeixit a parar l'evolució del tumor que li diagnosticaren fa sis mesos i, al remat, el tractament només servia per afeblir-lo encara més. Per sort, no té dolors, i tot i que les molèsties comencen també a ser cada volta més feixugues, molts dies encara troba forces –no sé d'on les treu, pense també sovint; probablement, i almenys en part, del seu caràcter metòdic, precís, maniós fins l'exageració-- i surt una estona de casa a pegar una volta, segellar la loto i prendre un cafè amb els amics.

Dubte, mentre escric açò, si hauria d'estar fent-ho: ho rellisc, i no em puc treure de damunt una certa sensació d'impudor, com si estiguera exhibint alguna cosa que no convé mostrar, que és millor mantindre discretament en la intimitat. I no vull fer llàstima, ni molt menys encara vull que els meus pares en facen. Al remat, només són dues persones, majors i malaltes, que estan vivint, com tantes altres, la darrera etapa de la seua vida; i nosaltres –jo mateix, els meus germans, tota la gent que tenen pròxima-- estem sent testimonis d'aquesta etapa, i tractem de fer el possible per tal que, amb totes les limitacions i entrebancs que suposen la vellesa i la malaltia (i amb tota la nostra inexperiència per fer-ne front, a unes i als altres) puguen viure-la amb la major dignitat possible. Però m'adone, també, que fa mesos que hi ha, en quasi tot el que faig i en quasi tot el que visc, un solatge de tristesa, una melangia constant i permanent que arriba sovint a impregnar tota la resta. Potser és per això que fa molt de temps que no parle, ací, del meu estat d'ànim: moltes voltes, no em sent capaç ni de definir-lo. Però també és per això que m'he decidit a escriure, ara, açò. Per recordar-me que la vellesa i la malaltia no són xacres que hagen d'amagar-se ni fantasmes que hagen de ser exorcitzats; són, simplement, una part de la vida, i com a tal hauríem d'aprendre a viure-la quan arriba, si és que ho fa. I que, de vegades, una certa mena de tristesa és natural, i inevitable, i s'ha d'aprendre, també, a conviure amb ella; però ni ha d'anticipar d'altres tristeses que intuïm com a imminents però que ja arribaran quan hagen de fer-ho, ni hauria de fer-se tan densa que arribe a amagar moltes altres alegries, gran i petites. La de ma mare, per exemple, quan se li escapa un somriure en veure arribar als meus nebodets. O la de mon pare, ensenyant a la meua filla com fer un molinet de joncs que ell feia, de xiquet, quan anava a passejar al Barranc del Cint.





8 comentaris:

  1. A mi no em sembla impudor, si vols que et digui la veritat. Em sembla una mena de generositat qui sap si inconscient. Una col.laboració bellíssima, tant com sincera a això que tu mateix dius: que la malaltia ninla vellesa haurien de ser xacres que s'amaguen. Però som massa cops impacients amb aquestes xacres i no sabem com entomar-les. Com gestionar aquesta tristesa que és inevitable i que s'estén pels dies, per les hores pels espais vitals que més habitem.

    Jo que he viscut moltes velleses de molt a prop, que he viscut aquesta malaltia també, sento sempre un agraïment cap a les persones que comuniqueu els sentiments o les reflexions que provoquen. Em sembla que poseu un graó més en la capacitat humana de comprendre i d'acompanyar.

    Gràcies per la tendresa. Ells, els teus pares, són ara els meus i tots els que ja no hi són i m'emociona sentir-los cuidats i estimats.

    Una abraçada múltiple, per a tu, per a ells.

    ResponElimina
  2. És la mateixa tristesa que m'impregna a mi per la meua mare. És inevitable.

    ResponElimina
  3. Realment es una llàstima que la última etapa de la vida sigui tan trista. Ànims!

    ResponElimina
  4. Et llegim, amb atenció, amb respecte i amb comprensió. I encara que no coneguem els teus pares... amb estima.

    ResponElimina
  5. Té igual el que altres t'hagen pogut contar: la pèrdua —siga gradual o repentina— es viu sempre en primera persona.

    Ànim.

    ResponElimina
  6. Moltíssimes gràcies per les vostres paraules, de tot cor. Llegint els vostres comentaris em fa l'efecte que, tot i els meus dubtes, pagava la pena tractar d'escriure totes aquestes coses que et passen pel cap en aquestes circumstàncies i que, si més no a mi, em desborden amb més freqüència de la que voldria... Una abraçada i moltes gràcies, i ànims també si féren falta.

    ResponElimina
  7. Buscava aquesta entrada. La vaig veure quan la publicares, però no era un bon moment per a detenir-me a llegir-la tranquil·lament. Sabia que entre aquestes paraules hi havia una càrrega d'humanitat explosiva. Gràcies per contar-ho, senzillament i naturalment. Fa molt de temps vaig escriure uns versos on deia que una de les pitjors condemnes amb què ens podrien castigar els déus seria privar-nos, als humans, del do de compartir el patiment, les tristeses, els desànims. M'ha emocionat el trosset on dius que "no vull fer llàstima, ni molt menys encara vull que els meus pares en facen". No és llàstima, en absolut, allò que provoca la gent que s'enfronta al dolor (al propi o al d'altri) amb integritat, dignament. És admiració, amic. Intenta protegir-te'n, això sí. A pesar de tot, crec que teniu sort: els teus pares, de tenir-te, i tenir-vos al costat; i tu, de saber extraure l'ensenyança de tot això, que, com dius, forma part de la mateixa vida. Puc imaginar que és duríssim; però més dur és no tenir el temps ni l'oportunitat per a haver-ho après. Una abraçada de les de veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben poc el que puc afegir a les teues paraules, Maria Josep: agraïment, només i de tot cor, per elles... És, una volta més, aquella "teràpia de blog" de què hem parlat altres vegades, i de la qual forma part també el privilegi de poder llegir comentaris com el teu... Una abraçada forta, amiga, i de nou, moltes gràcies...

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...