El matí després del diluvi (relats conjunts)

William Turner, "El matí després del diluvi" (1843)

Quaranta dies i quaranta nits després, de forma tan sobtada com havia començat, la pluja va deixar de caure. Els núvols que havien cobert el cel tot aquest temps tot just començaven a esqueixar-se per deixar pas a la llum encara tímida d’un sol acabat de recobrar. Noè es va dirigir als seus fills.

--Ja ho veieu, fills meus. La paraula de Déu s’ha complert i després de quaranta dies i quaranta nits el diluvi s’ha acabat. Però encara ens queda molt per fer per complir els seus designis. Sem, prepara un colom per a llançar-lo a volar i que ens indique si hi ha alguna terra ferma on recalar. Cam, d’entre tots els animals purs amb qui hem compartit la travessia, tria aquell que puga complaure més a Jahvè i disposa-ho tot per a sacrificar-lo.

--Pare –va dir Jàfet, el més menut--, mentre els meus germans compleixen amb els teus encàrrecs, he pensat que jo podria netejar un poc la coberta de l’Arca. Després de tants dies navegant sota la pluja, la humitat ha ennegrit tota la fusta, i ja hi ha algunes parts amb floridura...

--Em sembla bé, fill. Crec que això també plaurà al Nostre Senyor. Agafa un poal i un drap, i comença a fregar.

Jàfet es va aplicar a la tasca amb entusiasme i determinació, fins el punt que poc després l’Arca lluïa com acabada d’avarar. Però va ser donar per acabada la faena i deixar el drap i el poal, que una pluja torrencial va tornar a caure amb una força inusitada i no va deixar de fer-ho durant quaranta dies i quaranta nits més. I d’ells, Noè, visiblement desconcertat, en va comptar més de vint-i-cinc en què allò que va ploure va ser fang. 

 

La meua proposta per als relats conjunts de setembre, que he volgut aprofitar per il·lustrar un fenomen tan universal com misteriós, que tots els qui rentem de tant el tant el cotxe coneixem bé i que és evident que escapa del control fins i tot de la Divinitat. O no, ves a saber...