Occam i el dimoni

Vaig sentir parlar per primer cop d'ella allà pels anys noranta, mentre preparàvem una guia ("natural, històrica i cultural") de l'Alcoià i el Comtat, de la qual potser algun dia hauria de dir també alguna cosa. El cas és que, mentre identificàvem possibles punts d'interès per a cadascun dels pobles d'aquestes comarques i amb referència al terme municipal de Millena, algú va esmentar una cridanera Penya del Dimoni, ben coneguda per la gent del poble però de la qual a penes hi havia informació disponible: només alguna referència genèrica, per part del companys del Centre d'Estudis Contestans, que n'havien fet esment --com a gravat sobre roca-- en el marc de les seues investigacions sobre l'art rupestre valencià. Perquè la tal penya és, essencialment, un curiós petroglif incís en una llosa lleugerament inclinada de roca calcària, molt a prop de la font i el barranc del Cossi (o de l'Aigüeta). Arreplegue la descripció que en férem, en aquella guia: "el conjunt representat consisteix en una creu i diversos signes accessoris, com ara dues figures en forma de huit als quartells superior dret i inferior esquerre. Les dimensions són de 2,10 metres de longitud per 1,40 d'amplada. Al marge de les múltiples especulacions que s'han fet sobre el conjunt, resulta molt difícil qualsevol interpretació o aproximació cronològica". Que jo sàpiga, no hi ha hagut en els últims anys cap aportació que haja permès avançar en el possible significat o la datació del petroglif.

Feia molt de temps que no hi pensava, en la Penya del Dimoni, i més encara que no m'havia deixat caure per aquell paratge. Però fa uns dies va arribar a les meues mans una imatge que me la va recordar. Es tractava d'una sèrie d'incisions en la roca trobades al Lluçanès, a la Catalunya Central, sobre l'explicació o utilitat de les quals una amiga demanava referència, i que van resultar ser ginebreres o forns d'oli de ginebre: llocs en els quals, a través d'un senzill procés, es destil·laven les soques dels ginebres per tal de recollir petites quantitats --la producció a major escala es feia en un altre tipus d'instal·lacions-- d'aquesta essència vegetal, molt apreciada per les seues utilitats medicinals i veterinàries. En el magnífic blog "La mirada de l'òliba", d'Eloi Font, podeu veure una descripció més detallada del procés, com també alguns exemples de forns, entre ells el de la imatge següent. Essencialment, la destil·lació es produïa situant les soques de ginebre sobre el dibuix de la part superior d'aquests "forns", a les quals es botava foc i es cobrien amb un recipient d'argila o, més recentment, de llanda. Les canals gravades sobre la roca servien per dirigir la reïna fins el punt on es recollia --generalment, un buit o un forat excavat en la part inferior de la roca--, per tal de decantar-ne posteriorment l'aigua que contenia i obtindre el resultat desitjat.

Forn de ginebre de la Tor, del blog "La mirada de l'òliba"

No vull dir amb això, evidentment, que el dibuix gravat a la Penya del Dimoni puga correspondre a aquest tipus d'estructures: deixant clara la meua absoluta ignorància sobre el particular, em fa l'efecte que només hi ha entre una i altres una vaga similitud. A més, no conec ara com ara cap testimoni de que aquesta activitat tradicional existira en algun moment en aquestes comarques, tot i que tampoc hauria de descartar-se. Però veure els forns d'oli de ginebre, que sense conèixer la seua utilitat mai haguera encertat a atribuir a aquest ús, m'ha fet pensar en com d'agosarades poden ser algunes interpretacions quan no hom compta amb la informació --i la formació-- adequada, o quan parteixen d'intuïcions i suposicions més o menys imaginatives i benintencionades però difícilment constatables amb fets o amb dades. Les coses, però, no sempre són senzilles: estirant fils, he sabut que fins i tot en casos, com ara el dels petroglifs de la Serra d'Irta, en que l'atribució a antics forns d'oli de ginebre sembla --des del meu punt de vista-- la més plausible per la tipologia dels gravats descoberts, hi ha qui defensa que es tracta de manifestacions vinculades a usos màgics i religiosos (i qui va encara més lluny i els interpreta com "una pregària ancestral dels recol·lectors de mel").

Jo, que com he dit d'aquestes coses no tinc molta idea, m'estime més deixar que siguen els qui ho entenen els qui diguen la seua, tot i que no ocultaré la meua preferència --a igualtat de condicions-- per les explicacions senzilles, elegants i basades en la utilitat: pel que fa a la Penya del Dimoni, sempre m'han cridat l'atenció els solcs, els regueralls i els forats que hi ha a la vora del motiu principal, i que potser amaguen la clau per a desxifrar el seu sentit. Potser, algun dia, algú trobarà la resposta correcta. Però pel moment, si per una d'aquelles haguera de triar, i sense treure-li gens d'importància als aspectes simbòlics i espirituals --sovint difícils de provar i de comprovar, en tot cas--, sempre m'inclinaré més cap al costat d'Occam que cap al dels deus, els esperits i els dimonis. Fins i tot assumint que aquests darrers solen ser, en general, molt més entretinguts.

Siga dit de passada, i encara que no vinga molt al cas: ben a prop de la Penya, i ben carregadet de fruits, hi ha un altre exemplar --que no coneixia-- del presumpte cirerer de pastor híbrid del qual parlava l'altre dia. I les oliveres monumentals, i l'extraordinari om de la plaça del poble... Si aneu a Milleneta, i a la Penya del Dimoni, no deixeu de mirar, també, els arbres.