"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 12 de novembre de 2014

Segles foscos


Ahir va arribar a la vall un altre grup d'estrangers. Des de les cases de l'Estret els han vist avançar lentament --homes, dones, xiquets i ramats, pesadament carregats amb fardells de tota mida-- remuntant el riu dels Xops, a prop de l'indret on ja fa anys es va instal·lar un altre d'aquests grups. Només sabem que venen del sud, i la seua llengua ens és tan estranya com els seus costums o la seua religió. Però des de fa alguns anys, no han parat d'arribar, i prompte seran molts més que nosaltres: els seus llogarets no deixen de créixer, i als seus camps les plantes (moltes d'elles desconegudes per a nosaltres) creixen també esponeroses, regades amb l'aigua que hi fan arribar amb destresa des de les fonts i els ullals. Nosaltres, en canvi, cada volta en som menys, i només una vaga memòria que s'esvaeix a mesura que moren els nostres majors ens recorda que, durant molts segles, el nostre poble va senyorejar aquestes valls fèrtils que recorre el riu Gran, i l'oli i el vi que produïen les nostres vil·les arribava fins a la mateixa Roma. Després, conten els ancians, tot es va ensorrar, i la fam, les guerres i les plagues van assolar la terra any rere any fins deixar-nos reduïts a allò que som: un poble sense nom, que sobreviu apartat del món i de la història sense saber quin rei, quin senyor o quin bandit serà el pròxim a reclamar-li drets o tributs. Només els nostres vells cementeris segueixen creixent, en la mateixa proporció en que nosaltres anem minvant.

Jo mateix sóc ja quasi un ancià, i potser per això veig les coses amb la lucidesa que només donen els anys i l'experiència: cada vegada més, me n'adone que el nostre temps, el temps del nostre poble, té els dies comptats, i que són ells, els estrangers, els qui semblen destinats a ocupar ara aquesta terra i a fer-la seua. Alguns dels seus soldats s'han instal·lat i han aixecat murs sobre el mateix  tossal en el què els nostres avantpassats buscaven recer en els temps tèrbols i insegurs. De tant en tant, alguns grups de genets armats es deixen veure també pels nostres caserius, i amb gestos i senyals ens fan entendre que tenen dret a emportat-se una part de les nostres minses collites. Tret d'això, però, els forasters no semblen massa interessats per nosaltres, ni per bé ni per mal: som massa pocs i no representem, per ells, cap amenaça; moltes de les que abans eren les nostres terres han quedat ermes per falta de braços, i la muntanya pot alimentar sense estretors els seus ramats i els nostres. En canvi, són els nostres joves els qui, cada volta més, s'apropen als seus llogarets, seduïts per la novetat i fascinats per l'habilitat que mostren com a llauradors. Després, tornen a casa i ens conten que han après tal paraula o tal altra, que algú els ha fet entendre com s'ha d'anivellar el terreny per fer que l'aigua córrega franca pels canals, o que cinc vegades al dia deixen allò que estiguen fent per resar-li al seu Déu, que tot i no ser --diuen-- molt diferent del nostre, els demana que s'agenollen mirant cap a llevant.

Hui, la nostra filla més petita ens ha confessat que s'ha fixat en un dels nouvinguts, un jove cepat, d'ulls foscos i expressius. Pel que sembla, també ell s'hi ha fixat en ella, perquè sovint el veiem vagarejant distretament pels envolts del caseriu. Potser és, aquest, el destí que ens espera: que la nostra sang i la seua es barregen, que els nostres néts recen al seu Déu, i no pas al nostre, i que la nostra llengua acabe sent només un record, com els signes incomprensibles de la d'aquells que ens van precedir. Qui sap, potser ells mateixos, els estrangers, hauran de veure algun dia com uns altres estrangers venen a reclamar aquesta terra. Perquè tots, nosaltres i ells, els qui ens han precedit i els qui hi vindran, estem de pas: la terra, només la terra, queda i quedarà per sempre.





Després de l'arribada dels musulmans a la Península Ibèrica l'any 711, i al llarg dels segles VIII i IX, grups de camperols àrabs i--sobretot-- berbers van començar a assentar-se en aquestes comarques, en un procés del qual se sap encara molt poca cosa. L'escassesa de restes arqueològiques atribuïbles a aquesta època dificulta conèixer els detalls d'aquest procés, entre ells la relació d'aquests nouvinguts amb la població hispanorromana que, fins aleshores, ocupava aquestes terres. L'opinió més acceptada, però, s'inclina per una ràpida assimilació dels indígenes per part dels nous pobladors, fins el punt que, ja a finals del segle IX, el geògraf al-Ya'qûbí indica que aquestes muntanyes estaven ocupades per tribus berbers revoltades front al poder dels emirs de Còrdoba. Potser precisament pel seu caràcter 'obscur', sempre m'ha fascinat aquesta època. I hui, ves a saber per què, l'he imaginada així...




4 comentaris:

  1. M'ha agradat com l'has imaginat, aquesta història... I especialment el final, la terra queda i quedarà per sempre... Nosaltres som tan efímers individualment com col·lectivament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! També jo ho veig així: som efímers, la qual cosa no treu que el temps que estiguem ocupant aquesta terra --que ara considerem nostra, com abans ho van considerar uns altres-- ho fem amb totes les conseqüències i amb la responsabilitat que pertoca... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Terra d'acollida, llàstima que ara acolliu lladres en els càrrecs polítics...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc molt clar que els hispanorromans "acolliren" als nouvinguts, pons; més aviat, van ser simplement absorbits per aquells, no sabem molt bé com, fins desaparèixer de la història sense deixar a penes rastre. Quant als lladres, tampoc crec que puga parlar-se de que se'ls "acull" (tret que es considere que, quan un té grip, està "acollint" els virus que li la provoquen...). En tot cas, sembla evident que cal desfer-se'n d'aquesta infecció --dels lladres, vull dir-- com més prompte millor, i no solament al País Valencià sinó de Salses a Guardamar i de Fabra a Pujol... Salut i moltes gràcies

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...