"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 14 de gener de 2015

Paisatges fòssils




En altres llocs els anomenen tarteres o sargallars; nosaltres solem dir-ne runars, pedreres o, simplement, pedregars, i  tot i que a una escala molt més petita del que succeeix en serralades de major altitud com ara els Pirineus, no hi ha dubte que constitueixen un element distintiu i característic dels paisatges muntanyencs del migjorn valencià. Serres com Aitana, Serrella, Bèrnia o el Puig Campana, per esmentar-ne només algunes, alberguen mostres extenses i significatives d'aquestes formacions, tot i que tampoc són estranyes en altres muntanyes d'altituds més modestes i relleus menys escarpats, com ara Almudaina o Alfaro. És sabut que aquestes acumulacions de pedra s'originen a partir de la disgregació de les roques --en el nostre cas, calcàries-- a causa, sobretot, de l'efecte del gel i dels canvis de temperatura, en un context que els geomorfòlegs anomenen periglaciar, i que en les nostres muntanyes degué alcançar la seua màxima incidència coincidint amb els períodes glacials del Quaternari, l'últim dels quals va finalitzar fa uns 10.000 anys.

Ho pensava, l'altre dia, passejant --en ple hivern i en manega curta, per cert-- per un d'aquests indrets de pedra viva, tan estimulants per als qui ens estimem caminar per la muntanya: a més de la seua innegable bellesa, de constituir sovint fites paisatgístiques remarcables i de l'interès ecològic de no poques espècies adaptades a prosperar en un medi especialment inclement, els runars que cobreixen les vessants de moltes de les nostres muntanyes són paisatges fòssils, autèntiques relíquies que donen testimoni d'unes condicions a hores d'ara inexistents, però sense les quals no podríem entendre la configuració actual del nostre territori ni la forma com els humans ens hem disposat històricament sobre ell. Massa raons, tot plegat, com per no prestar, a aquestes formacions, un poc més d'atenció: potser sota elles no s'amaguen platges, com a les llambordes de París; però a poc que se les escolte, també aquestes pedres tenen moltes històries que contar.





6 comentaris:

  1. Molt interessants el que expliques de les tarteres, en tenia una idea molt vague. M'has fet pensar, és clar, en la tartera eterna del Pedraforca. No sé si ja l'hauràs pujat, et queda una mica lluny de casa, però et recomano aquest cim molt i molt. Ara, la tartera no s'acaba mai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No conec la del Pedraforca, XeXu, però pel que m'han dit i he llegit --fa temps que tinc ganes de fer-lo-- ha de ser espectacular. Pel moment, però, està en la llista de pendents.

      Potser un dels runars més mítics al País Valencià siga el "Carreró" del Puig Campana: ara hom pot pujar per una senda alternativa, però abans era camí quasi obligat, i com tu dius es feia etern; de pujar, i de baixar. I això que jo era més jove ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Son molt pesades les tarteres, per cada pas que puges acabes relliscant mig cap avall. A part que totes son molt semblants i monòtones. Per no parlar de les baixades on si t'embales una mica les caigudes son habituals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que a mi em cauen bé, pons, però reconec que tens raó: sovint es fan molt incòmodes de pujar, per bé que jo ho preferisc a baixar-les. A força de culades (algunes de poca broma), els he agafat una mica de respecte i ara em costen més... Gràcies, salut!

      Elimina
  3. Els runars han estat part del meu paisatge d'ençà que tinc records, els de la Serrella i especialment els del Cantal del Pixaor en Tibi. En estudiar-los van passar en el meu imaginari de ser un element trencat i de deconstrucció de les roques a ser un element generador de paisatge, dels llits, les revoltes i els marges de rius, a més de les rieres i en acabar en les platjes de pedra redona. En la meua infantesa els runars eren jocs idefugibles de les excursions amb amics i familiars. I en una etapa professional de la meua vida elements naturals d'interès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres teniem la pedrera de la Serreta com a lloc habitual de joc, també: recorde matins de pujar-la i baixar-la no sé quantes voltes com si res... Pràctica, per cert, que és font habitual de discussió quan xarre amb amics muntanyers, que no ens acabem de posar d'acord sobre l'impacte real que provoca el trànsit continu de gent. Potser caldrà pensar-hi un poc més...

      Salutacions des de la Terra, amic _XeGHZwNoZwPLUvCXJXaIxRHRei.cu.6!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...