D'ençà que vaig tornar a la faena, a principis d'agost, a penes havia caminat pels meus paisatges quotidians; coses de la calor, els compromisos familiars i, sobretot, la insuperable gossera consubstancial a aquestes dates caniculars. Però ha refrescat un poc, la gossera ha començat a clavillar-se, i ha arribat el moment, sense renunciar als records inesborrables de les selves centreamericanes (de les quals encara espere dir alguna cosa més, en tot cas), de començar l'inevitable procés de (re)mediterraneïtzació: diumenge, sota un sol inclement, va ser el Montcabrer, i hui Benicadell, una volta més, sota la boira. I bé, és evident que ni les gralles són tucans, ni les serps de collar bejuquillas; però al remat, per més esponerosos, fascinants i corprenedors que siguen altres paisatges, els de la Mediterrània tenen un avantatge insuperable: són els meus.
No podia ser que estiguessis massa temps tancat a casa. Mira, per un cop no em fas dentetes, perquè aquest cap de setmana llarg jo també he tingut la meva dosi de muntanya, i si tot va bé aviat en tornaré a tenir! Ara, de serps no en vaig trobar cap, per sort!
ResponEliminaEl Puigsacalm --ho vaig veure al teu blog-- no és cap broma, almenys que jo recorde, així que per reprendre muntanya no està gens malament. A mi, pràcticament dos mesos sense caminar m'han deixat la forma ben baixeta (i la moral un poc feble, tot s'ha de dir), però espere anar recuperant-les totes dues.
EliminaVols dir que no t'agraden les serps? A mi m'enxisen (sempre que no siguen escurçons, que m'agraden també, però a una distància prudencial). Salut i moltes gràcies!