Parlem-ne

A hores d'ara, no crec que ningú dels qui llegiu aquestes planes tingueu cap dubte sobre el fet que el canvi climàtic és una temible realitat. Jo, tampoc. I malgrat això, potser compartiu també amb mi altres dues característiques: és probable que, més enllà d'algunes vagues generalitats, tingueu dificultats per explicar en què consisteix realment aquest procés, ni quina relació té --si és que en té alguna-- amb altres fenomens com ara l'efecte hivernacle o la capa d'ozò. Però també m'atrevisc a aventurar que, com jo mateix, alguna volta vos haureu preguntat --potser després de llegir alguna notícia en la premsa, o de veure algun documental en la televisió-- si hi ha res que nosaltres, simples gotes perdudes en l'oceà global, puguem fer per solucionar-ho, i fins i tot si realment val la pena provar-ho: tot és molt complicat, potser massa.

Un dels últims llibres que em van passar per les mans en la meua ressenyada fase assagística parla, precisament, d'aquestes qüestions. I en parla de forma tan aclaridora, que no m'he pogut resistir a dedicar-li, almenys, aquestes breus ratlles: és titula "Encara no és tard" (més que un títol, tota una declaració d'intencions) i amb ell, l'amic Andreu Escrivà, ecòleg i ambientòleg, ha sintetitzat de forma exemplar tant el coneixement científic actual --en permanent actualització-- sobre el canvi climàtic i els seus efectes previsibles, com també i sobretot, les principals eines que tenim encara a l'abast per fer-li front, sense renunciar al necessari compromís individual --tota pedra, ens recorda, fa paret-- però atribuint també als grans poders econòmics, socials i polítics la responsabilitat que els pertoca en un canvi de model que, també per aquesta causa, apareix cada volta més com a imprescindible.

Hi ha moltes coses destacables en el llibre, que va guanyar el 2016 el Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General". El seu to fonamentadament optimista, per exemple: difícilment pot promoure's l'acció si la perspectiva que s'ofereix és la d'una catàstrofe pràcticament inevitable. Però també el rigor en exposar, de forma entenedora i amb les dades i referències justes, les últimes novetats científiques en aquest camp; i, sobretot, un plantejament que fuig del simple alliçonament per buscar que siga el lector, a partir de les dades que s'hi presenten, qui reflexione sobre la magnitud del repte planetari que representa el canvi climàtic i sobre les passes, individuals i col·lectives i a curt o a llarg termini, que cal fer.  Llegiu-lo, si vos preocupa o vos interessa el canvi climàtic; però sobretot, llegiu-lo si no vos interessa o no vos preocupa, encara. I, com demana Andreu, parleu-ne, parlem-ne: hi ha temps, encara, per a actuar, però no n'hi haurà per sempre.




La pluja, sempre benvinguda en aquestes terres, ho és més quan cau en aquesta època i de la forma en què ho ha fet. Encara queda molt per a la tardor, però l'agost s'acaba i, almenys pel moment, l'aigua ha rentat polsegueres i esbandit xafogors. Veurem setembre...